Abans que vingués el tren a Rubí: els projectes fracasats

Moltes persones de Rubí saben que no fou fins el 1918 que el tren arribava a la població, i que abans calia agafar un carro o tartrana fins al Papiol per enllaçar amb el ferrocarril que, inaugurat el 1859, menava a la ciutat comtal. Però allò que potser molta gent no sap és que a la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX ja es projectaren algunes línies, tant de ferrocarrils com de tramvies, que passarien pel Vallès, i entre elles algunes varen incloure Rubí, en aquell temps una població relativament aïllada respecte a poblacions veïnes. En aquesta entrada farem referència només als projectes on apareixerà la nostra població.

Els llibres d'història ens diuen que la primera via de tren a l'estat espanyol va ser la de Barcelona a Mataró el 1848 i que poc després es faria el primer túnel ferroviari al país, el de Montgat. Començava, doncs, a poc a poc, l'era del ferrocarril, que revolucionaria els transports, tant de persones com de mercaderies. 

Però a Rubí l'assignatura d'establir bones i àgils comunicacions amb la resta de nuclis propers va restar pendent durant un grapat d'anys. Sabem que havia sorgit un projecte de carretera de Sarrià a Rubí en aquell temps de mitjan segle XIX, però la societat que l'havia impulsat va fer fallida.

L'any 1855 es va establir la línia entre Barcelona i Saragossa, que a la nostra comarca transcorria per Montcada i Sabadell, sense passar per Rubí. De fet, les grans companyies existents a Catalunya, la "Norte" i la MZA obviaren el seu pas per la nostra localitat, la qual hauria de beneficiar-se de projectes més localitzats que enllacessin la ciutat comtal amb les ciutats del Vallès, projectes que, com veurem, no van ser mai assolits fins el 1918.

Principals línies ferroviàries a la Catalunya de finals del segle XIX. Les dues
companyies principals eren la MZA i la "Norte" (Compañía de los Caminos de Hierro
del Norte de España). Cap de les dues passava per Rubí, encara que la "Norte"
enllaçava Barcelona amb Terrassa i Sabadell fen una corba per salvar Collserola

A aquest respecte hem d'esmentar l'emprenedor Narcís Menard, qui havia promogut al Rubí dels anys 30 del segle XIX la instal·lació de diverses indústries. Als anys 50 va tenir la idea de fer un ramal de via de tren entre el Papiol i el poble de Rubí a fi de poder transportar de manera àgil i ràpida el carbó des de l'estació d'aquella població a peu de les fàbriques gestionades per la seva societat, pero aquesta iniciativa, que en un principi, com hem vist només contemplava no persones sinó matèries primeres per a la indústria, no va reeixir.

El mateix Menard també havia proposat una línia transversal de tren de cavalleries (no de vapor encara, sinó tirat per cavalls o mules) que discorriria entre Rubí i Cerdanyola passant per Sant Cugat del Vallès. Aquesta idea és la que va recollir el 23 de juliol de 1859 la comissió que s'havia creat al nostre poble  per a la gestió dels camins veïnals i les vies de comunicació al voltant del poble. Es tractava de fer la instal·lació d'una línia fèrria "con fuerza de caballerías que partiendo de Rubí y pasando por Sant Cugat empalmase con el ferrocarril de Barcelona a Zaragoza en la estación de Cerdañola", tal i com es pot veure en un document de l'Arxiu Municipal de Rubí que Carme Bencomo esmenta en un article seu de 1998 publicat al Butlletí núm. 42 del Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí. 

Hem de dir que aquest projecte no es va arribar a materialitzar mai, ja que es va optar per un altre projecte paral·lel relatiu a la construcció d'una carretera que enllacés la nostra població amb Molins de Rei i el de la via de tren a Cerdanyola quedaria ajornat, però més tard es tornaria a revifar.

Efectvament, l'historiador Josep Serra esmenta altres estudis realitzats als anys 60 del segle XIX que tenien el mateix objectiu d'unir mitjançant línia fèrria aquella població vallesana amb Rubí. Trobem a l'Almanaque del Diario de Barcelona que el 2 d'octubre de 1860 es va iniciar un projecte per fer realitat aquest "ferrocarril de sangre" des de Cerdanyola a Rubí, que tampoc es va poder portar a terme.

Passaren uns vint anys més i el 1881 els emprenedors Planas i Comermas van idear una nova línia fèrria per unir el Papiol amb Terrassa passant per Rubí, que no es va arribar a materialitzar mai. Del mateix any és una nota (conservada a l'Arciu Municipal de Rubí) procedent de l'ajuntament de Sant Boi de Llobregat i que responia una proposta que havia fet l'alcalde de la nostra població sobre la construcció d'una via de tren que partiria des de la Garriga (o bé Granollers), passaria per Sabadell i Rubí, i empalmaria amb Sant Boi amb la que anava a Vilanova i Valls. És a dir, creuaria transversalment el Vallès, una assignatura pendent encara a l'actualitat. 

El 1888, concretament el 4 de maig, aparegué una Reial Ordre que atorgava una concessió a Emili Batlle per tal de crear una línia de ferrocarril econòmic entre Sant Gervasi de Cassoles (Barcelona) a Sant Cugat i a Rubí.

Hem de dir que fins 1892 tots els projectes de línies eren promogudes per companyies privades, reflex del liberalisme econòmic del moment. Però, com diu Font (1990), "totes les ampliacions posteriors a 1892 foren financades directament per l'Estat, ja que tots els concursos quedaren deserts".

D'aquest mateix any hem d'esmentar la concessió a la Compañía de Ferrocarriles de Montaña a Grandes Pendientes del tren de cremallera del Tibidabo a Sant Gervasi de Cassoles, i que va voler ser aprofitada, mentre es construïa el funicular, per allargar la línia amb un nou tram que anés de Barcelona a Terrassa passant per Rubí.

El 1900 aparegué un projecte de via que des de la ciutat comtal aniria a Rubí i d'aquí a Terrassa i a Sabadell.

Model de locomotora d'un tren del 1900. Extret de la revista 
"El mundo científico". Publicat a Gallardo i Prieto, 2001.

L'any 1904 es va presentar una proposta d'instal·lació d'un tramvia elèctric que des de la Creu Alta (Sabadell) es dirigiria a Barcelona passant per Rubí, Sant Cugat del Vallès i Horta, tot i travessant la serra de Collserola. Només trigaria una mitja hora en arribar a la ciutat comtal (més ràpid que en l'actualitat!)

El 1905 el Foment Mercantil i Industrial de Rubí va promoure la idea de la línia ferroviària de Terrassa-Rubí-el Papiol, projecte en que va intervenir el diputat monàrquic Alfons Sala, comte d'Egara.

L'any següent va aparèixer un nou projecte de tramvia elèctric des del Tibidabo a Sant Cugat i Terrassa promogut per l'empresari barceloní Josep Sabadell, qui arribaria a un acord amb Santiago Gresa i Aquilí Ricart per transfrir al seu favor la concessió. Aquesta línia passaria per la carretera de Gràcia a Manresa (que discorre paral·lela a la riera a la zona del nostre terme) i per tant travessaria Rubí.

Dos anys més tard, el 1908, es va presentar un projecte de ferrocarril elèctric a Terrassa i Manresa, també de Josep Sabadell. Des de la capital catalana arribaria a Rubí i d'aquí sortirien dos ramals, un cap a Terrassa i un altre a Sabadell (és a dir, com en l'actualitat succeeix a Sant Cugat). A Rubí aquesta via passaria per l'actual plaça del Dr. Pearson (en aquella època, la plana de can Cabanyes) i es farien obres a la riera. També es preveia que la nostra població tindria una estació de "primera classe" segons la terminologia del projecte de Sabadell, i no un simple baixador. Aquest seria, doncs, el precedent més semblant a la línia de ferrocarril que el 1918 arribaria a Rubí i el 1919 a Terrassa.

I l'últim de tants projectes no materialitzats seria el de 1909. Es tracta d'una Reial Ordre del 2 d'abril d'aquell any que atorgava una concessió a la Societat Anònima El Tibidabo per tal d'estblir una línia ferroviària elèctrica des del Tibidabo a Terrassa, perforant Collserola i, posteriorment salvant la riera de Rubí mitjançant un pont.

No seria fins el 1918 que finalment el tren arribaria a Rubí, després de tants projectes que tenien com a objectiu essencial comunicar Barcelona amb els nuclis industrials del Vallès i que mai no arribaren a posar-se en pràctica.

Agraïm l'amic Ramon Lascorz, expert en història del ferrocarril a casa nostra, la documentació que ens ha deixat per poder redactar aquesta entrada.

Bibliografia

- Bencomo, C., 1998: "L'expansió urbana. Rubí creixent", Butlletí, 42, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Nadal de 1998, p. 3-19.

- Font, J., 1990: "El procés d'implantació territorial del ferrocarril a Catalunya. La formació de les xarxes de les companyies del 'Norte' i M.Z.A", Treballs de la Societat Catalana de Geografia, vol. 24, p. 49-63.

- Gallardo, J.M., i Prieto, L., 2001: Cent anys del tramvia blau: funiculars, tramvies i ferrocarrils a la muntanya del Tibidabo. Les comunicacions entre Barcelona i el Vallès per la serra de Collserola, Monografies del Ferrocarril, 14, ed. Lluís Prieto Tur, Barcelona.

- Garcia, L., 2018: "Els precedents de l'arribada del tren a Rubí", Butlletí, 70, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, p. 2-7.

La plaça del Clavé: un espai emblemàtic de Rubí

La plaça d'Anselm Clavé, o "plaça del Clavé", destacada pel seu monument al cèlebre compositor i escriptor català del qual rep el nom, té una història molt interessant al seu darrera. Es troba al casc antic de Rubí, encara que una mica apartada del centre neuràlgic, limitada a la part sud pel local de la CGT; a est per diversos restaurants però on havia estat "cal Manel dels Carros", i al nord, entre altres cases, per la bonica casa Xirinacs (o Vilaró, com es diu en alguns llocs).

La plaça d'Anselm Clavé l'agost de 2010. Foto: Jordi Vilalta

Encara que el seu nom és el d'Anselm Clavé, ja des d'èpoques reculades rebia el nom de "plaça de l'Aurora", que també compta amb l'Espai Sòcio-Cultural L'Aurora, vinculat a la CGT. Una mica més avall expliquem el per què.

La part meridional del casc urbà de Rubí, a partir del carrer de Sant Cugat i de Torrijos, pertanyia des de feia molt de temps al municipi de Sant Cugat del Vallès i va passar a pertànyer al nostre terme a ran de la Reial Ordre de 24 d'octubre de 1855, que reolvia un litigi territorial entre Rubí i Sant Cugat a favor del primer.

En aquest any encara no existia la plaça, però sí que apareix en el planell del projecte de reforma urbanística de 1875 fet per Jaume Sagalés anomenat "Proyecto de Reforma, Mejora y Ensanche del Pueblo de Rubí" com a "plaça de l'Aurora", cosa que evidencia que fou el primer nom que va tenir, però no sabem si de manera oficial (de fet  és el nom que figura al mapa) i que després, potser a partir de principis del segle XX, estaria dedicada a Josep Anselm Clavé, ja que en un planell de 1918 ja figura amb aquest nom.

Detall del planell del projecte urbanístic de 1875 on es pot veure,
encerclada, la plaça de l'Aurora. Arxiu Municipal de Rubí

Per què era anomenada "plaça de l'Aurora"? Sembla ser que el lloc era un terreny propietat de la masia de can Fatjó que va ser donat al municipi per una tal senyora Aurora, que era la mestressa de la casa pairal, pertanyent en aquell temps a la família Brugarol, a ran dels plans de reforma.

A la segona meitat del segle XIX la població comptava quatre places: la Major (al costat del temple parroquial de Sant Pere), la de la Marquesa, la Nova (aquestes dues actualment formen la plaça de Catalunya) i la de l'Aurora, la més gran, amb una extensió de 980,88 m2. A principis del segle XX en sorgiran algunes més.

Era, doncs, un lloc important. Això va fer, per exemple, que en aquest espai el 1894 Martí Solsona, procedent de Maldà (l'Urgell), instal·lés la seva serralleria, després s'haver estat un any al carrer de Sant Josep de la nostra localitat, i que el 1918 hi tingués lloc, amb motiu de l'arribada del tren, un concert de la "Banda Andresense".

La plaça de l'Aurora a principis del segle passat. Foto: autoria
desconeguda. Arxiu Foto Roset

Una mica més tard, entre 1923 i 1924, es va edificar a la cantonada entre el carrer de Llobateras, que creua la plaça per la part sud, i l'actual de Ramon Turró (abans de Pestalozzi), la bella casa modernista que va pertànyer com a residència estival a la família Xirinacs, a càrrec de l'arquitecte Josep Maria Pujol.

Casa Xirinacs, juliol de 2019. Foto: Jordi Vilalta

Per aquella època i també durant els anys 30 l'encarregat del manteniment de la plaça era Miquel Martínez (de cal Ros), que treballava com a jardiner municipal de Rubí; hem de dir que els seus descendents són el qui regenten la coneguda Floristería Martínez.

El 1932 la CNT (el sindicat anarcosindicalista) va comprar el vell casalot que es situava a la part meridional de la plaça del Clavé per tal d'allotjar-hi el Grup Pro-Escola Racionalista i del Sindicat Únic. Després de la guerra civil fou incautat per les noves autoritats i passà a ser seu de l'Auxilio Social de Falange, per arribar a ser, ja als anys 50, Escola Municipal de Belles Arts, fins que el 1978 els descendents de l'antiga CNT (actualment, CGT), ocuparen les dependències, però no fou fins el 2011 en què s'instal·là l'Associació Espai Sòcio-Cultural L'Aurora, vinculada a aquest sindicat.

Tornem a recular una mica en el temps i situem-nos en el 1939, quan el nou ajuntament franquista va impulsar un projecte a fi d'ubicar a la plaça, molt a la vora, per cert de l'Auxilio Social, una casa-quarter de la Guàrdia Civil, que no va arribar a materialitzar-se. 

Hauriém de ressenyar que, abans que fins el 1951, existia al centre de la plaça (com es pot veure a fotografies antigues i en un quadre de Salvador Arís) una font sobre la qual s'alçava un gran fanal.

Pintura de Salvador Arís, on es pot veure la plaça abans de 1951,
amb la font i el fanal

La gran reforma va esdevenir aquell any 1951, amb la instal·lació  i inauguració, el dia 7 d'octubre, del monument a Josep Anselm Clave, obra de l'escultor Miquel Gomita, amb un nou ajardinament d'aquest espai públic. En aquella ocasió hi va tenir lloc una gran concentració de corals claverianes (unes 46 en total, de tota Catalunya i alguna fins i tot de la província de Castelló).

La plaça, poc després de la inauguració del monument a Clavé,
l'octubre de 1951. Al fons, es pot veure l'Escola Municipal de BellesArts.
Foto: autoria desconeguda. Arxiu Fons Marroyo

A partir d'aquella data la plaça no ha sofert molts canvis, només alguns quant a disseny de la jardineria i altres elements. Recalquem que el 2010, amb motiu del 150è aniversari del naixement de la primera coral claveriana a Rubí, l'alcaldessa Carme García va descobrir una placa commemorativa referent a aquesta efemèride, encastada a l'estàtua d'en Clavé.

I és que cada plaça, cada carrer, cada racó de l'espai urbà de Rubí té la seva pròpia història...

Bibliografia

-Bencomo, C., 1998: "L'expansió urbana. Rubí creixent", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Nadal de 1998, p. 3-19.

- Cornadó, P., 1988: "Història de l'agrupació coral "La Lira Rubinense", Butlletí, 31, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 1988, p. 8-21.

- Parras, J., 2023: "Jaume Sagalés, el mestre d'obres santcugatenc que va projectar el Rubí dels segles XIX i XX", L'esquitx, 5, tardor de 2023, p. 40-44.

- Sutrias, J., 2010: "Apèndix especial: La inauguració del monument al mestre Clavé (1951)", Butlletí, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, maig de 2010, p. 50-53.

- Torné, M., 2002: L'Abans. Rubí. Recull gràfic 1872-1965, ed. Efadós, el Papiol.

- Vilalta, J., 2009: "La plaça Clavé", Rubí Notícies, 30 de gener de 2009.

- Vilalta, J., 2010: ”La plaça d’Anselm Clavé”, Butlletí, 55, Grup de  Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 2010 (contraportada interior).

 Vilalta, J., 2020: “La plaça de l’Aurora, al llarg del temps”, Diari de Rubí, 27 de novembre de 2020, p. 11.

- Vilalta, J., 2023: "El monument a Anselm Clavé", Butlletí Associació de la Gent Gran de Rubí, època II, 14, juny de 2023, p., 10.

Els orígens del Museu de Rubí

Aquest any 2024 celebrem el centenari d'aquesta institució rubinenca, una de tantes creades pel Dr. Josep Guardiet en aquells anys 20 del segle passat on tantes entitats veierem la llum de la mà de l'actiu sacerdot. No obstant, des de fa més de quaranta anys el públic no pot gaudir de la visita del que havia estat un dels primers museus locals del país. 

Sala del primer Museu de Rubí. Foto de Francesc Blasi, 1926.
Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionistade Catalunya (AFCEC).
Acolorida per Josep Cornella

Però en aquesta entrada, que amplia la publicada en aquest blog el 4 d'agost de 2016, ens centrarem en els orígens del Museu. L'any 1923 l'aleshores vicari de la parròquia de Sant Pere, mossèn Antoni Malats, va publicar al setmanari Endavant un article titolat "El futur Museu de Rubí" on anunciava la decisió del rector Guardiet d'arranjar una de les sales del Casal Popular a fi d'instal·lar-hi un museu de caire local. Com molts sabreu el Casal era un centre vinculat a la parròquia de Sant Pere i des del 1922 estava allotjat a l'edifici de l'actual Escola Mare de Déu de Montserrat. Josep Guardiet seria l'ànima de la creació del primer Museu de Rubí i de seguida va començar-ne els preparatius. La idea era fer-hi quatre seccions: artística, etnogràfica-folclòrica, d'història natual i d'història de la indústria.

El Casal Popular als anys 20, on ara es troba l'Escola
Mare de Déu de Montserrat, i que allotjava el primer 
Museu de Rubí. Foto: arxiu CER-GCMR

El material que es disposava consistia en:

- Peces arqueológiques procedents de les excavacions realitzades a partir de 1918 al turó de can Fatjó, recollides per l'aficionat rubinenc Joan Roura, el qual posseïa també una col·lecció de material arqueològic, de la qual moltes peces en desconeixem la procedència, atès que havia co·laborat a moltes excavacions de l'Insitut d'Estudis Catalans arreu del país. També cal dir que algunes peces eren falses i altres venien d'indrets de fora de Catalunya.

- Objectes vells de les golfes de la rectoria, propietat de la parròquia i que en aquel moment es trobaven retirats del culte: retaules, imatges, quadres, creus, butlles, material pertanyent a antigues confraries i algunes bacines de coure.

- D'acord amb les crides de la parròquia a través del setmanari Endavant, durant el 1924 van sovintejar les aportacions populars consistents bàsicament en ceràmica i vidre catalans, mobiliari (llits, caixes de núvia) i material religiós procedent de l'àmbit privat.

Sala de l'antic Museu on es por veure material religiós i arqueològic.
Postal de l'Arxiu Francesc Casañas

Durant el juny de 1924 varen restar ultimats els preparatius del local destinat a Museu. La inauguració va ser el 29 d'aquell mes, dia de la Festa Major de Sant Pere.

Es va constituir un primer patronat format per mossèn Antoni Malats, Joan Roura, Josep Vilanova (mestre de les Escoles Ribas i dibuixant) i el pare Basili de Rubí.

Ja en aquell temps tenia, com disposen molts museus actualment, d'una sala per fer exposicions temporals, que sovint eren inaugurades a la Festa Major i per Sant Roc i versaven sobre art local. Precisament el primer acte com a museu va ser la inauguració d'una exposició artística a cura de Caterina Narváez complementada amb una altra d'objectes de ferro de un cert Torra.

Exposició temporal de llibres a una de les dues sales del Museu,1926.
Foto: Francesc Casañas. Arxiu Històric de Sabadell

Els primers elements exposats a la sala que podriem dir "permanent", a part de les obres d'art religioses apartades del culte, eren unes rajoles i diferents peces arqueològiques que en Joan Roura, una de les ànimes del primer museu com hem dit, havia obtingut a la zona de can Fatjó, a més de la seva col·lecció particular, de la qual ja hem parlat abans.

L'agost de 1924 va ser nomenat conservador del museu Josep Serra i Roselló, qui estava assessorat per un grup de col·laboradors: els ja esmentats Josep Vilanova i Joan Roura, als quals s'hi afegí Joan Baptista Baró, advocat i jutge de pau. També es va disposar de l'assessorament científic de l'arqueòleg Josep Colominas, de l'Institut d'Estudis Catalans, qui havia portat a terme les primeres excavacions a la zona de can Fatjó.

Hi sovintejaren aquests primers anys les visites de personalitats i també les donacions d'objectes artístics i elements curiosos de fora de Rubí.

El fet és que a finals de 1925 es troben ja ben ordenades les seccions de Numismàtica, Ceràmica i Escultura. Un article d'Endavant (núm. 117, de l'11 de gener de 1925) ens diu al respecte:

"La finalitat d'aquest Museu, essent com és de Rubí, el portarà a admetre en les seves diverses col·leccions objectes que, si no tenen tota la valor artística o arqueològica que fóra de desitjar, tindran una ben estimable valor local. Peró malgrat que a molts objectes aquesta sola valor local els doni dret suficient a formar part del Museu, per a fer més raonable la llur admissió, es farà necessari crear les secions Etnogràfica i Folklòrica que's destriin dintre la germanor que amb ella deuen conservar, de la secció Arqueològica pròpiament dita."

Un altre aspecte del primer Museu de Rubí, 1926.
Foto: Francesc Blasi. AFCEC

Per tant es configurà un dels primers museus locals del país amb seccions fixes: Numismàtica, Escultura, Ceràmica, Etnografia, Folklore, i també es tenia pensat crear una secció dedicada a la indústria, com diu el mateix article més avall.

El Museu de Rubí és una entitat totalment vinculada a la parròquia de Sant Pere. En un altre article aparegut a Endavant (núm. 141, de 28 de juny de 1925), mossèn Guardiet justificava aquest fet envers certes veus que consideraven millor una gestió pública, afirmant que la idea de crear el museu sempre havia procedit de personalitats vinculades a la parròquia i que les altres institucions no eren segures.

Mentrestant les donacions anaven incrementant-se, de tal manera que en aquell mateix número d'Endavant es comentava que era difícil d'encabir tants elements aportats per la població i que, per tant, hi havia la idea d'adequar la sala de la biblioteca del Casal Popular per a la secció etnogràfica.

Un altre aspecte que la publicació ressenyava és que el Museu havia de tenir la iniciativa de la política local d'excavacions arqueològiques.

El Dr. Guardiet (amb sotana al mig) acompanayat d'altres 
personalitats sense identificar a una de les sales del Museu, 
1928. Arxiu Francesc Casañas. 

El 1930 es varen produir dos esdeveniments importants: es va traslladar part del Museu a un local del carrer de Coello, ja que les sales del Casal s'havien quedat petites (ja hem comentat l'augment de les donacions), i es va fundar, concretament el 22 de novembre un patronat de manera oficial com a òrgan rector de la institució, el principal objectiu del qual seria perpetuar la institució del museu i "recollir, guardar i exposar coses així com objectes notables per la seva antiguitat, qualitat artística, científica o històrica, i contribuir a l'enaltiment de les lletres, de les arts i de la cultura, en l'àmbit local i comarcal en benefici dels rubinencs i de tothom en general." En aquest patronat s'aplegaven les personalitats més importants vinculades al Museu i els primers col·laboradors, a part del conservador Josep Serra. El president era el rector de la parròquia de Sant Pere i els membres havien de tenir-ne la seva confiança. 

Aquests són, doncs, els orígens del Museu de Rubí, una institució sempre vinculada a la parròquia, i que en els temps actuals caldria potser reformar per tal de poder col·laborar amb l'administració pública i portar a terme l'ansiada reobertura, deixant de banda desconfiances i recels.

Rubí durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

El 13 de setembre de 1923, amb l'aquiescència del rei d'Espanya Alfons XIII, el capità general de Catalunya Miguel Primo de Rivera Orbaneja va fer un "pronunciamiento" militar que va provocar la disolució del govern espanyol, del Congrés dels Diputats i del Senat i la suspensió de la Constitució de 1876 i va implantar un règim de tipus autoritari a l'estat espanyol, regit per un Directori Militar, que ha estat anomenat la Dictadura de Primo de Rivera. 

El general Primo de Rivera. Font: elespanol.com

En un principi seria tímidament recolzat per la Lliga Regionalista, un partit catalanista i conservador que aspirava a recuperar el depauperat ordre social de l'època. Però aviat el nou govern, que el 1924 va crear un partit únic, la Unión Patriótica, va implantar mesures contra tot allò que consideraven "separatista". Així, es va prohibir la bandera catalana i l'ús de l'idioma català en tots els actes oficials. 

El president de la Mancomunitat de Catalunya, que acabaria dissolta el 1925, seria Alfons Sala, un monàrquic conservador que pertanyia a la Unión Monárquica Nacional.

A finals de setembre de 1923 els ajuntaments del país serien dissolts i substituïts per juntes d'associats sota l'autoritat militar. Pel que fa a Rubí, en aquell moment el consistori estava regit per un consistori presidit pel monàrquic Joan Monmany, adherit al manifest que Primo de Rivera va efectuar després del seu cop d'estat, i estava format per 4 regidors membres de la Cambra Agrícola, 2 de la Lliga Regionalista i 5 del Centre Democràtic Republicà (d'esquerres). La Cambra estava formada pels sectors més conservadors de la població i seria el lloc d'on previndrien els nous jerarques de la política municipal rubinenca. De fer el president n'era Martí Rodó, propietari de la masia de can Rosés i també cap local del Partido de la  Unión Patriótica.

L'edifici del Casino Espanyol als anys 20.
Arxiu Fotogràfic Museu de Rubí

El 30 de setembre va ser dissolt el consistori i el 3 d'octubre es conformaria un altre que era addicte totalment als postulats del Directori. El nou ajuntament de la Dictadura va tenir com a alcalde Josep Aguilera, president del Celler Cooperatiu, òrgan que, com la Cambra Agrícola, de caràcter més recreatiu, aglutinava els propietaris de vinyes. Els tinents d'alcalde foren Pere Gaju (l'indiano propietari de l'actual torre Marbà) i Jaume Ramoneda (de la masia de can Ramoneda), i els síndics eren Josep Martret i Francesc Molins. La resta de regidors eren Joan Oller, Josep Perich, Enric Rosés, Julià Solanas, Miquel Rosés, Jaume Codol i Josep Grau.

En aquest nou consistori, 6 regidors eren de la Cambra Agrícola Oficial i la resta hi estaven relacionats estretament. El fet és que aquesta institució, l'actual Casino Espanyol, era la més identificada de Rubí amb el nou règim. Fins i tot entre el 1927 i el 1928 es va fer un nou edifici dissenyat per l'arquitecte Ramon Puig i Gairalt, que és el que ara s'ha rehabilitat, on sempre onejava una bandera espanyola al capdamunt. El fet és que el patriotisme espanyolista també s'estengué a les escoles, on era obligatori cantar el "Salve Bandera".

El 1924, Joan Monmany va tornar a ocupar l'alcaldia i l'any següent es va inaugurar la nova casa de la vila, l'actual seu central de l'Ajuntament, un edifici que havia estat la casa de la família Rufé i que l'arquitecte Muncunill rehabilità per convertir-la en seu consistorial.

Inauguració del nou Ajuntment, el 1925. Arxiu CER-GCMR

També es va canviar el nom del carrer de Rafael Casanova (actual passeig de Francesc Macià) pel del diputat monàrquic Alfons Sala. 

Quant a l'aspecte de la vida religiosa, va ser totalment respectada, sempre que no incorregués en pretensions de caire catalanista, com els va passar als pobres Pomells de Joventut. El mateix 1923 es va estrenar la bandera de la Germandat de Sant Roc, del Sometent local. El 1927 es varen fer obres d'embelliment i reparació de l'església de Sant Pere i el mateix any el Dr. Josep Guardiet, rector de la parròquia, va crear la Institució de Cultura Femenina, dedicada a la formació de la dona cristiana. Dos anys després, el 1929, es constituïa la Confraria de Nostra Dona de Montserrat.

Obres de restauració de la cúpula de Sant Pere. 
Arxiu Fotogràfic del Museu de Rubí

En canvi, el nou Ajuntament seguí les directrius del règim de reprimir les organitzacions considerades subversives o bé separatistes. No obstant, se sap que la Unió de Rabassaires, que curiosament no va patir repressió per part del règim, va intentar negociar amb aquest per asonseguir solucions faborables als pagesos catalans, atès que Primo de Rivera tenia entre els seus projectes fer una reforma agrària, al menys en teoria. Fins i tot una delegació de la Unió (que a Rubí va rebre el nom des de 1924 de Societat de Rabassaires de Rubí, liderada per Pere Aguilera) es desplaçaria a Madrid el març d'aquell mateix any per presentar les petions dels rabassaires. Tot quedaria en paper mullat.

El 1923 fou clausurat el local de la Joventut Nacionalista, que es va haver de reconvertir en Centre Excursionista, però el 1928 seria definitivament abolit. A més, la seva publicació Saba Nova, fou estretament vigilada, de tal manera que l'octubre d'aquell mateix es va suspendre per un mes.

Però de la vigilància del règim no es va escpar ni l'església. Endavant, òrgan d'expressió de la parròquia de Sant Pere, fou controlat per evitar qualsevol ínfula catalanista. A tall d'anècdota direm que fins a tal punt va arribar la mania persecutòria del catalanisme que alguns botiguers van haver de veure la incautació de caramels embolicats amb paper on es veien les quatre barres. Una de les accions més notables va ser la supressió el 21 de setembre de 2023, és a dir, poquíssims dies després d'instaurar-se el Directori, dels catòlics Pomells de Joventut, creats a Rubí pel Dr. Guardiet, i que foren acusats de separatistes i antiespanyols. El setmanari Endavant ja no va poder presentar-se com a publicació ressó d'aquella organització juvenil, sinó com a portaveu del Casal Popular, que sí va continuar sense cap problema amb les seves activitats sempre que no s'ncorregués en el pecat catalanista. Aixó va fer que sorgissin noves entitats: a tall d'exemple és el 1923 mateix quan apareix l'Esbart Dansaire de Rubí, i el 1924 sorgeix el Museu de Rubí, de la mà del Dr. Guardiet, un dels primers museus locals del país. Això no vol dir que en algunes ocasions el Casal Popular ostentés alguna crítica amb l'Ajuntament de la Dictadura.

Detall d'una de les primeres sales del Museu de Rubí.
Foto: Francesc Blasi. Arxiu Fotogràfic del
Centre Excursionista de Catalunya

Pel que fa a la repressió de moviments d'esquerres, la CNT, de caire anarco-sindicalista, fou clausurada el 1924 i es va tancar el local situat a la plaça d'Anselm Clavé (seu del Sindicat Únic de Treballadors de Rubí). Aquest sindicat, tan radicat a la població, seria substituït pel dretà Sindicat Lliure, de caire totalment contrari a l'anarcosindicalisme, del qual hi ha constància que el 1929 va organitzar un míting a Rubí.

Però els principals opositors a Rubí al règim de la Dictadura, a part dels anarcosindicalistes, eren els integrants del Centre Democràtic Republicà, clausurat dues vegades durant aquest règim. El seu òrgan d'expressió, La Lluita patiria moltes multes i  accions de censura, com la suspensió que va patir entre l'inici de la Dictadura i gener de 1924. Aixó va fer que entre 1926 i 1929 decidissin publicar les seves notícies al setmanari terrassenc La Acción, del mateix signe ideològic. La Lluita no va aconseguir sortir amb periodicitat normal fins el 1930. No obstant, l'Agrupació Dramàtica Santiago Rusiñol, també vinculada al CDR, va continuar amb les seves actuacions i fins i tot en aquests anys s'hi crearen noves seccions com un grup excursionista i un altre esperantista; ara bé, algunes conferències s'havien d'impartir en castellà. 

Local del Centre Democràtic Republicà. Arxiu CER-GCMR

També es practicaren escorcolls a persones individuals com el que es va fer al maçó Ramon Ratés, que fou condemnat diverses vegades per "injúries" o fins i tot per detalls com posar sacarines a les gasoses que fabricava (en aquest cas la pena fou d'un any i un dia de presó).

Hem de ressenyar, en plena Dictadura, la participació de dos rubinencs de la Joventut Nacionalista, Josep Rovira (que es distingiria posteriorment com a comandament militar del POUM a la guerra civil) i Joan Boladeras, en la frustrada marxa encapçalada per Francesc Macià el 1926 que des de Prats de Molló, amb l'ajuda de la CNT, que proclamaria una vaga general segons el projecte, pretenia arribar a Barcelona i proclamar una República Catalana. En fracassar aquest intent, Rovira i Boladeres serien empresonats i expulsats a Bèlgica.

El gener de1930 va dimitir Primo de Rivera i el rei Alfons XIII va nomenar el general Dámaso Berenguer com a cap del Directori Militar. Es va iniciar l'anomenada "Dictablanda", és a dir, un procés de suavització de les mesures repressives que comportaria, per exemple, la legalització de partits polítics i sindicats que havien estat prohibits fins aleshores. 

Ja des de 1926 s'havia creat al municipi una aliança republicana formada per totes les institucions contràries al règim que el 1930 es transformà en una comissió aglutinada pel Centre Democràtic Republicà (en formava part el Centre Excursionista, el Casal Popular i les revistes Saba Nova, Endavant i La Lluita, òrgans d'expressió d'aquestes entitats) que va fer una petició al governador civil per evitar que l'Ajuntament tornés a mans de la Unión Patriótica i que els homes procedents de la Cambra tornessin a ocupar els principals llocs de poder consistorial. També es va organitzar una manifestació el dia 10 de febrer d'aquell any.

A Rubí, en substitució de Monmany, es va nomenar alcalde Bonaventura Plaja, de la Lliga Regionalista i els regidors del nou Ajuntament foren els candidats més votats a les eleccions de 1917, 1920 i 1922 més els majors contribuents de Rubí. El nou alcalde, que no era precisament d'esquerres, no obstant va demanar l'amnistia per diversos presos polítics del règim, així com el restabliment de la Mancomunitat catalana.

Bonaventura Plaja. Fons Marroyo.

Però les eleccions municipals del 1931 ho canviarien tot...

Bibliografia

- AAVV, 1993: Rubí a l'abast. Ciències socials, Ajuntament de Rubí, Diputació de Barcelona i Consell Comarcal del Vallès Occidental.

- AAVV, 2001: Rubinencs del segle XX, Grup Fotogràfic "El Gra", Rubí.

- Batalla, R., 1991: "El moviment rabassaire rubinenc entre 1922 i 1931", Butlletí, 34, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, p.148-156

- Batalla, R., 2021: Pere Aguilera. Alcalde republicà de Rubí, Fundació Josep Irla.

- Escofet, E., 2021: El Casal Popular. 100 anys de cultura a Rubí. 1921-2021, Efadós, el Papiol.

- Freixes, J. M., 2000: "Rubí (1918-1930): una vila en creixement", Butlletí, 44, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 2000, p. 17-31.

- Giménez, N., 2021: "El Casino Espanyol de Rubí", Butlletí, 82, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, p. 15-29.

- Molinero, C., i Ysàs, P., 1986: "Rubí al segle XX: Una vila en transformació", Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, p. 220-280.

- Rufé, M., 1987: Sant Pere de Rubí els darrers 200 anys, Patronat del Museu-Biblioteca de Rubí.

- Sánchez, M., i Torrent, M., 2003: Estudi, diagnosi i proposta d'intervenció de l'edifici "Casino Espanyol" de Rubí, treball final de carrera d'Arquitectura Tècnica, Univrsitat Politècnica de Catalunya -EUPB.

- Torné, M., 2002: L'Abans. Rubí. Recull gràfic 1872-1965, Efadós, el Papiol.

Fàbriques d'electricitat i aparells elèctrics de Rubí al segle XX: d'Electricidad Rubinense a la Josa

Hem d'esperar fins a finals del segle XIX per veure com la població de Rubí va poder fruir de l'energia elèctrica, tant imprescindible avui en dia. De fet  la nostra vila va ser un dels primers llocs del país on l'enllumenat públic fou instal·lat, concretament el 1897.

Coincidint amb l'exposició que el Centre d'Estudis Rubinencs presenta des del setembre passat al local de la Biblioteca Mestre Martí i Tauler, farem una somera exposició de les principals fàbriques productores d'electricitat i material elèctric a Rubí fins a l'arribada de la Josa, a mitjans segle passat.

Electricidad Rubinense

El 26 de desembre de 1896 l'Ajuntament de Rubí va acordar fer un Plec de Condicions d'una subhasta per a la instal·lació de l'enllumenat públic. Un projecte basat en el gas no va arribar a bon port i es tractava s'apostar per l'energia elèctrica. Els germans Salsas (Manuel, Josep i Francesc) foren qui varen oferir al consistori la possibilitat de muntar una xarxa d'enllumenat i fer una central amb dos generadors situada al carrer de Sant Pere (davant de cal Met Lleó, on ara es troba el carrer de Montserrat). Aquesta subhasta, on només es varen presentar els Salsas (que formaven la companyia Electricidad Rubinense), va trenir lloc el 10 de febrer de 1897. Finalment, el 12 de setembre d'aquell any es va ianugurar la xarxa d'enllumenat públic amb 136 bombetes, que només eren enceses determinades hores de la nit. La fàbrica posseïa dos motors de gas tipus V de 25 cavalls de vapor.

Manuel Salsas. Arxiu Foto Roset

Al cap de pocs anys molts llocs de la població, com l'escorxador públic, la secretaria de l'Ajuntament, el jutjat o la caserna ja tenien il·luminació elèctrica, fins al punt que el 1902 a Rubí ja hi havia 159 fanals pels nostres carrers, L'1d'agost de 1907 es va renovar el contracte de l'Ajuntament amb els germans Salsas, però el 1911 la Companyia Electricidad Rubinense va ser adquirida per Riegos y Fuerzas del Ebro, per la qual cosa va canviar el seu nom pel d'Electricista del Vallès, SA.

Malgrat que el 1912 es presentà un projecte de la Societat Autònoma Energia d'Energia Elèctrica de Catalunya per fer una línia des de can Barata fina a Rubí, la concessió es va atorgar finalment el 1917 a Electricista del Vallès, integrada, com hem dit, a Riegos y Fuerzas del Ebro. Hem de dir que fins al 1930, malgrat aquesta absorció, la companyia seguia teninr el nom antic d'Electricista del Vallès. 

Va sorgir també una companyia que feia la competència a Riegos y Fuerzas del Ebro, anomenada Cooperativa de Fluido Eléctrico, que subministrava corrent, durant els anys 30, a fàbriques com el Vapor Nou i Can Sedó. No obstant, moltes empreses tenien la seva pròpia instal·lació de generació d'energia elèctrica (Pich Aguilera, cal Serrat...).

A Rubí, durant la dècada dels 30 es va instal·lar el corrent elèctric a llocs com el mercat municipal, les escoles públiques o la casa dels mossos (al carrer de mossèn Jacint Verdaguer).

A partir dels anys 20 començaren també a aparèixer els primers electrodomèstics (planxes. estufes, neveres...) connectats a la xarxa elèctrica, que ja abastia la major part dels habitatges. Però en aquell temps només eren a l'abast de butxaques més riques. Hem de dir, no obstant, que no seria fins al 1930 que es crearia la primera fàbrica d'aparells elèctrics a Rubí, com veurem tot seguit.

Elèctrica Rubí, SA

Seria popularment coneguda com a "Els Timbres". Era situada a l'altra banda de la riera, on ara es troba la plaça del Marquès de Barberà. Concretament durant la República, era situada entre el passeig de García Hernández, 10 i el carrer de Concepción Arenal, 21. Consta que el 1932 donava feina a 60 obrers, que elaboraven aparells de ràdio, gramoles, transformadors, timbres, interruptors, polsadors, planxes, elevadors, resistències, carrgadors de bateries, ventiladors, bobines de motor, etc. 

Després d'haver-se col·lectivitzat durant la guerra civil, on produïa material bèl·lic les 24 hores del dia, el 1941 va entrar a formar part de la multinacional alemanya AEG. Tenia un economat, un taller de fusteria a la mateixa plaça i el 1948 va poder comptar amb un generador d'electricitat propi.

Durant els anys 50 van ampliar i modernitzar les seves instal·lacions, com també van fer moltes indústries rubinenques de l'època.

Fàbrica d'"els Timbres" els anys 50. Arxiu Nacional de Catalunya

El 1962 va ser afectada per la rierada, però se seguida va reanudar la seva activtat mercés bàsicament als ajuts estatals, fins el punt que el 1971, quan es va cremar, era la tercera fàbrica de Rubí quant a nombre de persones que hi treballaven, només superada per la Josa i Relampago Zipp. 

Tymesa (Timbres y Material Eléctrico, SA)

El 1940 Ramon Farran, persona vinculada a l'Ajuntament de l'època, i Joan Gaju, varen crear aquesta empresa que s'ubicaria en un primer moment al carrer de Sant Joan. El 1948 va entrar en funcionament una nova fàbrica al carrer del 18 de Julio (actual del carrer del Dr. Gimbernat). La seva principal producció eren els timbres, però a partir de 1952 es van dedicar també a elaborar ventiladors, estufes i extractors. El 1964, quan comptava amb una plantilla de 80 persones quue hi treballaven, es van traslladar a l'actual carrer de Sant Jordi, al lloc que posteriorment seria ocupat per IPAGSA, actualment enderrocada. 

Fàbrica Tymesa als anys 60-70. Arxiu Nacional de Catalunya

Posrteriorment, als 80, va esdevenir una cooperativa, situada a la carretera de Terrassa, als afores del casc urbà, per finalment desaparèixer.

Era una indústria força important, encara que a partir dels 50 seria eclipsada per la Josa quant a importàcia i nombre d'obrers/es.

Supersond

Hem de remetre el lector/a a l'entrada corresponent a aquesta empresa al nostre blog. Direm, per resumir, que a mitjans anys 50 Hug Teixidó va instal·lar a la cantonada entre els carrers del Castell i del Pont una fàbrica d'elements elèctrics de la marca Supersond (la central era a Barcelona), on en un principi s'elaboraven màquines de cinema, tocadiscos, receptors de ràdio, altaveus, per passar a finals de la dècada a fabricar televisors en blanc i negre de molt bona qualitat, exportats fins i tot a països estrangers. De fet va ser una de les últimes indústries de televisors de l'estat espanyol en tancar als anys 70, a causa de la gran competència dels aparells que procedien d'altres nacions.

La fàbrica de la Supersond a Rubí. Foto: Jordi Vilalta

Electrotècnica Josa, SA

Encara que ja existia a la ciutat comtal des de 1928 fundada per Bonaventura Josa Camarasa (d'aquí les sigles BJC amb la qual es coneix actualment), la planta de Rubí va néixer el 1952. A la nostra població va ser en principi un taller situat al galliner de la finca que Josa posseïa a Rubí, dirigit pels seus fills. Fabricaven cargols en els primers moments, però el 1954 la fàbrica es va engrandir notablement i va passar a partir de 1956 a la producció de material elèctric com interruptors i timbres. En aquells temps tenien unes 500 persones treballant-hi. El 1957 varen introduir nova maquinària i l'any següent demanaren autorització per ampliar novament les instal·lacions. Entre el 1961 i el 1963, a càrrec de l'arquitecte Francisco Portillo, es varen aixecar les noves naus. Durant les dècades dels 60 i els 70 va ser la fàbrica més important de la població i va arribar a tenir 1.800 treballadors/es. No detallarem en aquesta entrada els conflictes laborals dels anys 70, que tanta incidència tingueren a Rubí, ja que és tema per una altra entrada. 

Vista aèria de les instal·lacions de la Josa el 1962. 
Foto: Institut Cartrogràfic de Catalunya

El 2002 les instal·lacions es varen traslladar al Polígon Industrial La Llana (la seu social és troba concretament al número 95 de l'avinguda de la Llana) i el 2008 l'empres va ser adquirida per Siemens. Les naus situades al centre de Rubí han estat enderrocades, llevat d'una que allotja actualment la Biblioteca Mestre Martí Tauler.

Els polígons industrials. Industrias Vicente Campos

Els anys 60 i 70, quan la Josa estava en el seu esplendor, tingué lloc el fenomen de l'aparició dels polígons industrials, amb l'objectiu de traslladar i agrupar les diverses empreses a zones situades a la perifèria de Rubí, ocupant antics camps agrícoles. D'aquesta manera la producció es va diversificar i sorgiren noves empreses, entre les quals hem de destacar Industrias Vicente Campos, la primera que es va edificar al polígon industrial de Can Jardí, concretament entre 1965 i 1966, i que fabricava electrodomèstics.

Vista aèria de la fàbrica de Vicente Campos. 
Institut Cartogràfic de Catalunya

Bibliografia

- Batalla, R., 2015: "Rubí: creixement i transformació de la ciutat industrial durant el franquisme-2, Butlletí, 64, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, juny de 2015, p. 2- 38.

- Bel, 1996: El carrer Sant Pere, edició de l'autor.

- Bel, P., 2007: "Comerços que han fet història", Butlletí, 51, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí,  p. 10-44.

- Bel, P., 2023: "Bonaventura Josa Camarasa", en premsa.

- Giménez, N., 2023: "Francisco Portillo, arquitecte municipal durant la República i el franquisme a Rubí", en premsa.

- Molinero, C., i Ysàs, P., 1986: "Rubí al segle XX: una vila en transformació", a Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, p. 221-280.

- Parras, J., 1997: "1897-1997. Un segle d'electricitat a Rubí", Butlletí, 41, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Nadal de 1997, p. 40-64.

- Rufé, M., 1997: "Centenari de la llum a Rubí", Butlletí, 41, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Nadal de 1997, p. 39.

- Torné, M., 2002: L'Abans. Rubí. Recull gràfic 1872-1965, ed. Efadós, el Papiol.

- Vilalta, J., 2017: "Els Timbres", Butlletí, 69, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, planes de publicitat.

Webgrafia

Ignacio Martin - Director General de Fábrica Electrotécnica Josa (BJC) (proinstalaciones.com)

Siemens compra la empresa de material eléctrico BJC a Ahorro Corporación (elconfidencial.com)

La campanya electoral de les primeres eleccions municipals (1979)

Primer de tot cal dir que les campanyes electorals dels primers temps del règim democràtic res tenien a veure amb les d'avui en dia. En aquells temps, finals dels 70, no existia ni Internet ni les xarxes socials, i la publicitat es feia amb els medis de comunicació disponibles, que, en el pla local eren bàsicament els cartells electorals i els mítings.

Els diversos partits que es presentaven a les primeres eleccions municipals de la democràcia, que tindrien lloc el 3 d'abril de 1979, empastifaren literalment els carrers i les places de Rubí amb els seus pasquins. Fins i tot no se salvaven ni les cabines telefòniques ni alguns parabrises de vehicles (Parras, 2004 i 2019). Els llocs més cobejats, com apunta Parras, dels escrits del qual hem extret quasi tota la informació que oferim en aquesta entrada, eren la plaça "del Domènech" (plaça del Dr. Pearson), la de Catalunya i la del Dr. Guardiet. A més, tot es feia de manera completament altruïsta i no existien empreses de màrqueting i de publicitat pagada. Va ser un exercici de voluntariat que possiblement seria molt difícil que es repetís en els moments actuals, també afegit a la gran decepció ciutadana d'avui en dia per l'acció dels polítics/ques.

Míting del PSUC a la campanya d'abril de 1979. Foto Roset

Però en aquells dies hi havia per part d'una majoria de la població un desig de canvi. Feia quasi 4 anys que havia mort Francisco Franco i ja al govern central de Madrid d'havia establert un règim democràtic en el què la UCD era el partit majoritari. No obstant, encara mancava fer eleccions als municipis, on leslegislatures franquistes encara estaven instal·lades, si bé, en alguns casos com a Rubí, s'hi constiuiria una mena de govern "frontissa" entre l'anterior règim i el que vindria després de les eleccions de 1979.

Analitzem tot seguit, de manera resumida, les principals formacions polítiques que pugnaren per ternir representació municipal als comicis del 3 d'abril de 1979 a Rubí, seguint l'ordre basat en el nombre de regidors/es electes a l'Ajuntament constituït aquella jornada. Hem de tenir en compte que 29 partits presentaren candidatures, des de Falange Española de las JONS o Falange Española-Unidad Falangista, fins a l'esquerra més extrema, com la gran quantitat de formacions comunistes que eren incloses a la llista, algunes de les quals comentarem a finals d'aquesta entrada, passant per alguna formació independentista (molt minoritàries en aquell temps) com Estat Català.

Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)

El seu lema era "Fem un Rubí nostre. Hagamos el Rubí de todos", i la candidatura era encapçalda per l'arquitecte Miquel Llugany, amb Fernando Moreno, de Comisions Obreres, de segon en la llista. La seva ideologia era comunista i havien fet una gran labor infintrant-se en els moviments veïnals i reivindicatius en general del Rubí dels anys 70. Havien jugat, com apunta Parras, un paper destacat en diverses lluites obreres. Ja en una entrada anterior analitzàvem el paper que havia tingut aquest partit en la Transició a la nostra localitat. De fet, segons apuntava el seu líder rubinenc Miquel Llugany en una entrevista publicada al Butlletí núm. 68 del CER i del GCMR (2017), el candidat havia de ser en Pere Ysàs, peró en renunciar, les regnes van ser agafades pel jove arquitecte. 

S'erigien en defensors dels interessos de les classes treballadores i, entre altres promeses electorals, estava la realització d'un cens escolar i la compra de terrenys per edificar nous centres educatius 

Donaven una imatge de gran unitat i solidesa i, contra quasi tot pronòstic, van guanyar les eleccions municipals (es creia que els vencedors serien la gent del PSC) com a fruit de tota aquella activitat desenvolupada al moviment obrer i veïnal prèvia als comicis.

Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)

El lema electoral era "Entra amb nosaltres a l'Ajuntament" i el cap de llista era Josep Maria Marfà, amb Miquel Raso, vinculat a UGT, de segon. Era la formació favorita a guanyar les eleccions, ja que havien tingut un gran nombre de vots a Rubí als anteriors comicis generals, però aquest fet no va tenir lloc. 

Míting del PSC a la campanya. D'esquerra a dreta, Martí Pujol,
Joan Raventós, Josep Maria Marfà i Miquel Raso. Foto Roset

Marfà i els seus propugnaven un sanejament de les arques municipals i un sistema tributari equitatiu.

Hem de dir, com apunta Parras en els seus escrits, que tant PSC com PSUC estaven integrats per persones sindicalistes, però també petits comerciants, membres d'associacions de veïns, gent vinculada al món cultural i a l'esport, o bé també a l'ensenyament. És a dir, formaven part del que podríem dir classe baixa o mitjana-baixa.

Convergència i Unió (CiU)

Es tractava d'una coalició formada per Covergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya, de caire catalanista i de centre (una mica més conservador en el cas d'UDC). El seu lema va ser "Al servei del nostre poble" i el cap de llista era Miquel Sugranyes, seguit de Ramon Rusiñol, un home vinculat a la Cooperativa La Rubinense i aficionat a la Història local. 

Míting de Covergéncia Democràtica de Catalunya durant la 
campanya. S'hi pot veure Jordi Pujol presidint la taula entre Miquel
Sugranyes a l'esquerra i Àngel Perera a la dreta. Foto Roset

Els principals objectius que propugnaven en la seva campanya era establir un pla d'ordenació i una bona xarxa viària.

Centristes de Catalunya-UCD 

Aquesta formació no era de caire tan catalanista com l'anterior i abraçava persones que se sentien més de dretes en l'especte polític, malgrat el nom del partit. El cap de llista era l'empresari i amo de can Rosés Josep Viladiu i el segon de llista era Víctor Cucurull, actiu col·laborador de la publicació Rubricata.

Segons ens comenta l'amic Xavier Arís, es tractava de l'únic partit que no va enganxar cartells a les parets, sinó que els penjava sobre els carrers transversalment (de manera similar a les llums de Nadal).

Volien, tal com es propugnava en la seva campanya, introduir i practicar el referèndum municipal així com instaurar la figura del Síndic de Greuges. També defensaven la reducció radical dels excessos de velocitat als carrers.

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)

El cap de llista era Pere Aguilera, de 79 anys d'edat, que havia estat diverses vegades acalde de Rubí en època de la II República i la guerra civil, és a dir una figura de prestigi dins els àmbits de la ruptura amb el règim franquista. No obstant, els temps havien canviat molt, i només obtindrien un regidor, Aguilera mateix. Els lemes de la seva campanua eren "Honradesa i treball a l'Ajuntament", que reflectia ben bé la idiosincràsia del "Torrelleta" (com es coneixia popularment l'Aguilera), i "Per un Ajuntament al servei de tots". Un dels temes bàsics que defensaven era la inclusió dels immigrants procedents d'altres terres d'Espanya dins un projecte català de caire progresista. Altres qüestions amb les quals foren particularment sensibles foren l'urbanisme, l'ensenyament, la cultura i la sanitat. Finalment hem de dir que en aquells temps no es consideraven independentistes.

Pertada del programa electoral d'ERC.
Podem veure d'esquerra a dreta Albert Roma,
Màrius Claveria, Pere Aguilera i Antoni Nicolau.
Arxiu ERC Rubí

                                                            

Aquests són els partits que aconseguirien representació en el consistori format a ran de les eleccions del 3 d'abril de 1979. Parras, en els seus dos escrits que esmentem a la bibliografia, també ens destaca Comunistes de Catalunya (amb Josep Maria Pijuan com a cap de llista, un actiu combatent d'extrema esquerra), amb el lema "Anem a la casa de la Vila", i la Lliga Comunista Revolucionària, amb Miguel Molina, vinculat a la UGT, com a primer en la candidatura, que tenia com a slogan "Rubí para los trabajadores" (a propòsit, observeu com encara no havia aparegut en aquell temps, fins i tot en les formacions més esquerranes, el llenguatge inclusiu actual). Als resultats electorals aquestes dues formacions comunistes es situaren per sota ERC i no aconseguiren cap regidor. De caire fortament rafical, volien la liquidació del règim franquista i impulsar la lluita ciutadana i consideravem el PSUC i el PSC com a reformistes. La seva simpatia pels règims soviètic o maoista es mostra en una de les mesures que propugnava un dels dos parits concretament, la LCR, que era acabar amb l'atur mitjançant la realització d'obres públiques (a la manera dels règims comunistes de Xina o la URSS).

Altres formacions presents a la contesa electoral i que no aconseguiren representacio, varen ser el Moviment Comunista de Catalunya, amb Mercé Guinart com a cap de llista, i el Partit del Treball de Catalunya, amb Jordi Bonell, aquest segon perquè acabaria retirant-se a última hora de la campanya.

Com tothom sabem, aquella apassionada lluita electoral acabà amb la formació d'un nou Ajuntament encapçalat per Miquel Llugany, que aconseguiria mantenir el seu poder i liderat a l'àmbit municipal fins el 1994.

Bibliografia

- Anònim, 1979: "Encuesta sobre las elecciones municipales", Endavant, 13, Rubí, abril de 1979, p. 13-22.

- Batalla, R., 2021: Pere Aguilera. Alcalde republicà de Rubí, Fundació Josep Irla.

- Lloses, G., 2017: "Conversa amb Miquel Llugany, primer alcalde de la democràcia a Rubí", Butlletí, 68, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu, juny de 2017, p. 30-37.

- Parras, J., 2004: La Transició a Rubí. Retalls d'història d'uns anys viscuts acceleradament, Beques per a la Recerca, 4, El Castell-Ecomuseu Urba, Ajuntament de Rubí.

- Parras, J., 2019: "Les primeres eleccions municipals després de la mort del dictador. 3 d'abril de 1979", Butlletí, 76, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu, p. 20-31.

Josep Fortino, un alcalde "catalanista" del Rubí del franquisme

Mostrarem en aquesta entrada de manera somera diversos trets de la vida personal de Josep Fortino Milà, qui fou alcalde de Rubí entre 1949 i 1962, així com de la seva actuació al front del consistori en aquells anys, de plena dictadura franquista, però caracteritzats així mateix, per una reobertura gradual del règim i una tímida potenciació de la cultura catalana. Aixó fa que, com apunten diversos historiadors locals, s'hagi considerat Fortino i el seu successor Rufé com als "alcaldes catalanistes" del franquisme, en contraposicio a l'exacerbat falangisme d'un Iglesias o un Murillo.

Tindrem molt en compte, en les línies que segueixen, l'exposició que ens va presentar Ramon Batalla en els eu article sobre els alcaldes Fortino i Rufé publicat al Butlletí del CER i del GCMR núm. 68 (juny de 2017) i que figura a la bibliografia de la present entrada, a més d'altres treballs generalistes publicats.

Josep Fortino i Milà va nèixer a Rubí el 1911 en el si d'una família catòlica i conservadora de botiguers. Va estudiar comerç als salesians de Sarrià i després a un centre de Terrassa. 

Josep Fortino, alcalde de Rubí.
Foto: Xavier Fortino

No és d'estranyar que la seva vida social d'infantesa i joventut girés a l'entorn de la parròquia de Sant Pere de Rubí, on destacà la figura del Dr. Guardiet com a gran animador cultural d'aquesta institució eclesiàstica. Va crèixer, doncs, dins un ambient catòlic, catalanista i conservador. 

El 1929 entraria a treballar a l'oficina de Rubí del Banc Comercial de Terrassa, el qual posteriorment seria absorbit pel Comercial Transatlàntic. Arribaria el 1941 a ser director de la sucursal de Rubí d'aquesta important entitat bancària, cosa que compaginaria després amb la seva feina com a cap del consistori local.

Va ser el 1948, en època de l'alcalde Luis Iglesias, quan va esdevenir regidor de l'Ajuntament. Iglesias, aquell any, havia caigut en desgràcia respecte al governador civil de Barcelona (qui anomenava els batlles de la província) i seria apartat del poder local en benefici d'en Fortino. Cal que diem que el nou alcalde, en principi, va ser reticent al seu nomenament, com havia passat amb Lluís Armengol nou anys abans, peró acabà prenent possessió del càrrec el 10 de febrer d'aquell 1949. Miquel Rufé, també de caire catòlic i conservador com Fortino, seria així mateix, designat cap de la Falange de Rubí, encara que el nou home de confiança de l'alcaldia seria Ramon Farran, amb el qual crearia el mateix 1949 la publicació Rubricata, lligada al partit del règim.

D'esquerra a dreta, Manuel Murillo, Ramon Farran i Josep Fortino.
Foto famíliaTorra Muñoz-Farran

Altres regidors del nou consistori serien Joan Torra i Joan Vila, els quals havien estat abans de la guerra civil, catalanistes i conservadors, lligats al moviment parroquial liderat pel Dr. Guardiet, i pertanyents a la classe mitjana (igual que Ramon Farran, eren propietaris de tallers o petites indústries). Un altre membre de la corporació era Manuel Murillo, molt més polititzat i addicte a les directrius del règim. Veiem, doncs de nou la contraposició entre les dues tendències (la conservadora d'origen catalanista i la falangista més recalcitrant). Murillo era el delegat local del Frente de Juventudes des de 1952 i de la Central Nacional Sindicalista entre 1953 i 1963.

El govern municipal encapçalat per Fortino fou fructífer en l'aspecte cultural i econòmic, però no tant en solucionar algunes problemàtiques socials derivades dels canvis que ja s'estaven produint al Rubí del snays 50, com la necessitat d'habitatge producte de la creixent immigració i conseqüent augment poblacional, la manda d'escoles públiques i l'absència de centres d'assistència sanitària, aspectes que curiosament sí abordaria amb més intensitat Manuel Murillo.

Així doncs, podem considerar que el balanç fou positiu si ens atenem a les múltiples actuacions fetes en els primers camps que hem esmentat al paràgraf anterior. Destaquem-ne les més importants:

- en el terreny urbanístic es va reformar la plaça de Primo de Rivera (actual de Catalunya) amb la instal·lació d'una font lluminosa (1954) i la del Dr. Guardiet amb un nou sortidor (1950), i es va ampliar el 1957 el vell mercat municipal dels anys 30, al costat de l'església de Sant Pere; també es va preocupar per solucionar l'estat deficient d'algunes infraestructures com el clavugueram, els centres sanitaris i la pavimentació dels carrers; 

El nou mercat municipal inaugurat el 1957. Foto Xavier Fortino

- pel que fa a l'expansió industrial, durant els anys 50 es van ampliar i modernitzar nombroses instal·lacions fabrils i en van nèixer moltes de noves; a aquest respecte ens remitim a la nostra entrada sobre aquest tema;

- culturalment va promoure concursos de caramelles, la inauguració del monument a Anselm Clavé, la de la nova biblioteca popular, els III Jocs Florals de Rubí, l'adquisició d'una parella de gegants, la renovació del Museu de Rubí (1956) on al mateix edifici (l'antiga fonda de cal Sabateret) també inclouria Cultura Femenina i una sala d'exposicions; la creació de l'Escola Municipal de Música (1956) i la d'Art... i tampoc hem d'oblidar, com ja hem fet abans esment, la creació del setmanari Rubricata el 1949, editat per la Delegación Local de Prensa y Propaganda i on hi havia alguns articles en català (per cert, hem d'afegir que als plens municipals es parlava en la nostra llengua).

Capçalera del primer número de Rubricata

Si bé hem de tenir en compte alguns aspectes com la gradual pèrdua de l'afiliació a Falange i la progressiva falta d'interès de la població en les litúrgies del règim, les celebracions catòliques, expressió del nacional-catolicisme imperant, estaven a l'ordre del dia i eren les protagonistes dels carrers en dates destacades. No hem d'oblidar tampoc el "background" ideològic dels jerarques municipals ja des d'abans de la guerra. En aquest aspecte tenia un paper rellevant el Centre Parroquial d'Acció Catòlica (l'antic Casal Popular fundat pel Dr. Guardiet) i totes les entitats a ell vinculades.

El Centre Parroquial d'Acció Catòlica, actual
Casal Popular. Foto: Arxiu GCMR-CER

Hem de dir també que el Casino Espanyol, antiga Cambra Agrària dominada per famílies propietàries de terres i d'ideologia conservadora, estava molt unit a l'Ajuntament i hi tenien lloc abundoses activitats de caire lúdic.

I seguint amb l'aspecte de les entitats ciutadanes, ressenyem l'aparició de noves associacions com les agrupacions corals La Punxa, La Lira Rubinense i La Unió Rubinenca, Orpheus Femina (aquesta al si de la parròquia), així com diverses companyies teatrals que fins i tot representaven la majoria de les seves obres en català. 

Així mateix, es va reobrir la Cooperativa La Rubinense, que desplegaria aviat una gran activitat cultural, amb la secció d'escacs, el sorgiment del Centre Excursionista de Rubí, la Secció Escènica, sessions de cine-fòrum (des de 1956), la creació d'una biblioteca i una pista polisportiva (actual plaça de Salvador Allende), etc.

Pista polisportiva de la Cooperativa La Rubinense.
Arxiu GCMR-CER

El 1961 Josep Fortino ja tenia la intenció de deixar l'alcaldia i per aquesta raó demanaria el relleu al governador civil de la província tot i proposant una terna de successors: Ramon Farran, Miquel Rufé i Jordi Ambrós (de can Xercavins). El 12 de març de 1962 l'escollit seria Miquel Rufé.

Un cop retirat de la política activa, Fortino seguiria amb la seva activitat professional a la banca i, mostra del seu catolicisme i devoció al Dr. Guardiet, escriuria el llibre Una vida d'entrega, biografia del rector, i presidiria l'Associació d'Amics del Dr. Guardiet.

Va morir el 2000, després d'haver consagrat una bona part de la seva vida a potenciar la cultura de Rubí dins dels marges que el permetia el règim. En la seva legislatura Rubí va crèixer, tant en el pla econòmic com en el cultural, com hem apuntat en aquestes línies, i val la pena tenir en compte aquesta actuació malgrat sigui, com Miquel Rufé, un alcalde del franquisme, més que un alcalde franquista (com em va fer veure l'amic Jaume Parras). 

Bibliografia

- AAVV, 1994: Rubí a l'Abast. Ciències Socials, Ajuntament de Rubí.

- AAVV, 2001: Rubinencs del segle XX, Grup Fotogràfic El Gra, Rubí.

- Batalla, R., 2017: "La política oficial al Rubí dels anys 50. El temps dels alcaldes Josep Fortino i Miquel Rufé, 1949-1962", Butlletí, 68, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, juny de 2017, p. 16-29.

- Molinero, C., i Ysàs, P., 1986: "Rubí al segle XX: una vila en transformació", a Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, p. 222-280.

- Parras, J., 2000: "La llarga postguerra franquista (1939-1962)", Butlletí, 44, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 2000, p. 53-73.