La immigració andalusa a Rubí els anys 60 i 70

Bona part de la població rubinenca, a hores d'ara, té sang andalusa. A partir de mitjans anys 50, el creixement demogràfic de la vila es va accelerar notablement. Des de principis del segle passat, atrets per les noves indústries, facilitats de comunicació amb Barcelona, sempre hi havia hagut un cert flux migratori, primer de persones procedents de la resta del Principat, i després d'altres regions espanyoles. Segons Ramon Batalla (2015), la quantitat de gent de Rubi nascuda fora de Catalunya havia anar augmentant entre 1930 i 1961 de 890 a 3.157 habitants. Però fou a mitjan segle XX quan es va disparar la immigració, especialment procedent de la meitat sud de la península.

Inauguració dels pavellons provisionals de després de la rierada. Foto Josep Feliubadaló (AMR).

Fugien de la repressió política, de les males condicions econòmiques (molts eren jornalers) i buscaven a Catalunya una millor vida. Del camp andalús anaren a raure a les fàbriques del cinturó de Barcelona o a treballar a la construcció. Quan venien a la nostra terra, sobre tot a través del ferrocarril, anaven carregats amb maletes i farcells amb les seves pertinences, i en moltes ocasions eren reclosos en el que ara anomenaríem centres d'internament i retornats al seu lloc d'origen. Les autoritats estaven sovint desborades davant la magnitud del flux migratori.

A Rubí i a molts altres llocs aquest moviment de població comportà dèficits seriosos d'infraestrucures (faltaven centres escolars, menjadors socials, habitatges...). Moltes famílies s'instal·laven en habitacions de lloguer o relloguer, en les quals de vegades arribaven a amuntegar-se fins a 4 o 5 unitats familiars. Altres es feien barraques o fins i tot anaven a viure en coves (cas de Can Fatjó), com comenta l'historiador rubinenc (i, per cert, també descendent d'andalusos) Jaume Parras. Finalment, tambe es podia optar per ser allotjats provisionalment en pensions, com "la Sevillana", al carrer de Sant Magi, cantonada amb Sant Gaietà.

A poc a poc, aquestes gents humils anaven fent-se, per les nits i els caps de setmana, les seves pròpies llars, és a dir, cases d'autoconstrucció (molts tenien ja experiència en treballar en aquest sector a Rubí), en barris com Ca n'Oriol (fins als anys 70) o a l'Escardívol (aquest, arrassat per la rierada del 1962). Aquests habitatges, com podeu imaginar, no tenien els serveis més bàsics i sovint eren només una habitació amb una llar de foc el bell mig. Per fer les seves necessitats, havien d'anar al camp o a les vinyes properes.

Casa d'autoconstrucció a l'Escardívol. Foto Josep Feliubadaló (AMR)

Molts nous barris, entre els anys 60 i 70, van anar creixent com a resultat del flux migratori: el 25 de Setembre (poblat pels damnificats de la rierada), el Pinar, Ca n'Oriol, Rubí 2000, les Torres, Can Fatjó, la Serreta... En alguns casos es va originar un fenomen de guetització, les conseqüències del qual encara podem veure actualment, si bé en determinades ocasions es produiren  matrimonis mixtes (el 1977, dels 8.340 matrimonis entre espanyols, el 61% tenien els dos membres nascuts fora de Catalunya; el 16 % eren mixtes, i el 21 % eren formats els dos per persones nascudes a Catalunya) (Parras, 2016).

Continuant amb xifres, i per veure la magnitud del fenòmen, direm que el 1961, en quantitats aproximades, el 38 % dels rubinencs era nascut a Rubí, el 32 % procedia de la resta de Catalunya, i el 31 % era d'origen extracatalà (és a dir, només una tercera part, a grosso modo).  I dins d'aquest 31 % hem de dir que la població d'origen andalús, respecte al total, era del 13,8%.

Carrer del barri de Ca n'Oriol als anys 70. Fons Marroyo/ANC

Entre 1960 i 1975 (que fou el moment culminant del flux migratori) Rubí va passar de tenir 9.907 habitants a 35.855. Aquest moviment demogràfic quadruplicava la mitja de Catalunya i era des més intensos de la comarca. Entre els immigrants, com ja hem apuntat, varen augmentar molt els procedents d'Andalusia, respecte a la primera meitat del segle (on destacaven més els murcians, valencians, aragonesos...), de tal manera que el 1975 la tercera part dels rubinencs, concretament el 32,32 €, és a dir, 11.608 persones) era ja d'origen andalús. Quant als que venien d'altres regions, el percentatge era considerablement menor. En aquest any els nascuts fora de Catalunya eren només el 47,08 %.

Quant a províncies de procedència, Almeria era la que "exportà" més contingent humà ( dels 814 andalusos del 1955, 482 persones eren d'aquella zona el 1955.). El 1961, segons la taula que Parras publicà el 2012 al Butlletí dedicat a la rierada, 542 andalusos eren de la provincia d'Almeria; seguien els granadins amb 231 ànimes, i després es trobaven, per ordre quantitatiu, els procedents de les províncies de Còrdova (185), Sevilla (156), Jaén (150) i Màlaga (149). En total, hi havia aquell any a Rubí 1.413 habitants d'origen andalús.  Presentem a sota una gràfica que correspon a 1955, però no creiem que hagués una gran diferència quant a percentatges en els 6 anys de diferència.

És a dir, si resumim una mica, tenim 814 persones procedents d'Andalusia el 1955; 1.413 el 1961 i 35.855 el 1975. A partir d'aquest any el flux va començar a estancar-se.

Les fonts consultades per fer aquesta entrada són:

- Batalla, Ramon: "Rubí: creixement i transformació de la ciutat durant el franquisme", Butlletí GCMR, 64, juny de 2015.

- Parras, Jaume: "El 'desarrollisme' rubinenc; uns anys hipotecats", Butlletí GCMR, 58, setembre de 2012.

- Parras, Jaume: "Temps de canvis. Els darrers alcaldes del franquisme a Rubí: Manuel Murillo i Pere Comellas", Butlletí GCMR, 66, juny de 2016.