dijous, 27 d’abril del 2017

Les campanes de Sant Pere


Durant la Diada de Sant Jordi varen tenir un enorme èxit les visites que el Museu Municipal va organitzar al campanar de l'església de Sant Pere, on el rellotger Ramon Serra n'explicava el funcionament.

Fotograma de la filmació del MMUC, 2017, publicada a Facebook

En aquesta entrada farem una petita síntesi de la història de les campanes de Sant Pere. El campanar de la nostra església parroquial data de finals del segle XV i durant el XVI va ser objecte de diverses intervencions. Tot i així, el primer document és del 1562. Sabem també que al segle XIX es va adequar un terrat al cim del campanar, que podem veure en diverses fotografies antigues. El campanar de merlets data del 1939, quan l'església fou restaurada i oberta al culte després de la guerra. Finalment, una rehabilitació i neteja va tenir lloc el 2013, en la qual van aparéixer alguns interessants elements reaprofitats en la construcció del cloquer, com ara un bell capitell medieval ara custodiat al Museu de Rubí.

Foto de Joan Morales, durant la rehabilitació de 2013

El campanar no només era el lloc on s'ubicaven les campanes, sinó que també feia les funcions de torre de defensa i, a partir del segle XX, també acollí un rellotge.

Hi havia un llenguatge de les campanes. Per la manera de tocar, se sabia si hi havia un enterrament, un casament o un bateig. També era (i és) especial el repicar de l'Àngelus, o, ja fa bastant temps d'això, el crit a somatent. A la rierada, les campanes anunciaren la catàstrofe en mig de la nit. Sempre han estat protagonistes, en cert sentit, de les vicissituds dels habitants de Rubí.

Campanes el 1917. Foto Arnau Izard. Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya

Se sap que hi ha campanes al menys des de 1628, com ens ho explicava Miquel Rufé a la seva Nadala de 1986 sobre el campanar i les campanes de Sant Pere, de la qual hem extret molta informació per escriure aquestes línies. El 1737 es va fondre la campana "Antònia", i és que com veurem totes tenien el seu nom i uns padrins (en general, amos de masies i persones vinculades a la parròquia). Aquestes primeres campanes eren fetes a la desapareguda masia de Can Bertran (prop d'on ara hi ha l'Ateneu). El 1761 es beneïren dues campanes: una gran que es va dir "Bárbara" i una més petita, "Maria". Més tard, després d'una reparació, la gran va canviar el seu nom pel d'"Antònia".

Campana al cim del campanar el 1917. Foto Arnau Izard (AFCEC)

Ja al segle XIX, Rufé ens explica que el 1844 es va beneir la campana major amb els noms de "Maria de la Concepció, Bárbara i Filomena", i el mateix any, una altra per tocar els albats (enterraments de nens o nenes) i una altra per tocar les hores del rellotge (encara no hi havia el d'esfera). La dels albats va rebre els noms de "Maria, Rosa i Eulàlia", mentre que la segona es va dir "Antònia, Maria i Josepa". El 1846 s'adquiriren tres campanes més.

El 1903 es va beneir una altra campana amb els noms de "Pere i Maria". Aquesta i les altres tres que ja existien foren arrencades l'estiu del 1936 per portar-les a fondre i fer material de guerra. Presentem aquí la curiosa foto de Santiago Grau (Arxiu Roset) on es capta l'instant en què cau una d'elles.


Cal dir que a la República hi hagué una forta tensió entre l'Ajuntament i la parròquia de Sant Pere. En prohibir-se l'ús del toc de campanes en un cert moment, s'utlitzaren llums de colors per indicar les diverses circumstàncies o activitats com casaments, batejos, enterraments...

Després de la guerra, el temple es va tornar a obrir al culte (havia estat utilitzat com a magatzem) i el bisbe de Barcelona,  Gregorio Modrego, va beneir tres campanes: "Maria", de 560 kg; "Carme", de 250 kg, i "Maria Àngels", de 160.

Benedicció de les tres campanes de 1943.

Cal dir que des de 1993 les campanes repiquen soles, ja que estan accionades des de la sagristia. també aquest any es van instal·lar dues de noves.

A partir de 1911 les campanes van tenir un nou company: el rellotge d'esfera que es va fabricar a la localitat francesa de Morez per l'empresa Terraillon et Petitjean, que avui en dia, mercés al zel de la rellotgeria La Puntual (en Ramon Serra especialment), que se n'encarrega del manteniment des de 1980, segueix encara funcionant.

El rellotge actual. Foto Joan Morales

dijous, 20 d’abril del 2017

Les masies del Dia de la Terra a Rubí

El Dia de la Terra 2017 està ple d'activitats relacionades amb la cura del nostre entorn i el nostre patrimoni rural i natural.

Pel que fa al tema del llegat històric i cultural cal destacar les ja tradicionals visites a les principals masies de Rubí. Aquest any són Can Ramoneda, Can Xercavins, Ca n'Alzamora, Can Serrafossà i Can Pi de la Serra.

Farem tot seguit cinc cèntims de cadascuna d'elles.


CAN RAMONEDA

Visita el 24 d'abril a les 6 de la tarda.

Al s. XII s’anomenava mas Clapera o Clapers i era un alou de la parròquia de Sant Pere de Rubí. La família Clapés va administrar el mas i les terres fins que el 1511 Antoni Clapés va morir sense descendència masculina i la seva filla Esteveneta es va casar amb Antoni Ramoneda. A partir d’aleshores la masia sempre rebé el nom de can Ramoneda.

Un membre d’aquesta nissaga, Marià Ramoneda, fou un dels fundadors de la Lliga Catalanista de Rubí el 1887 i delegat local a les Bases de Manresa, del 1892. A més, va rebre una medalla d’or a l’Exposició Internacional de Barcelona per la qualitat dels seus vins.


Molts romeus que anaven en peregrinatge a l’ermita de Sant Muç s’hi hostatjaven. Precisament, fins a mitjan s. XIX el temple era propietat de can Ramoneda. Ara conserven encara la masoveria i els terrenys.

No només per la seva interessant història és remarcable aquesta masia, sinó també pel seu finestral geminat de finals del s. XV.


CAN XERCAVINS

Visita el 29 d'abril a les 11.30 i a les 12.30

La primera notícia de la masia és de 1152, amb Guillem de Xercavins com a possessor. Sembla ser que el no de del rierol que passava al costat, que en època medieval es deia Exercavins o Exercavinos. El 1396 el rei Joan I va nomenar Pere de Xercavins primer batlle reial de Rubí.


Dins de la casa es conserven interessants elements com el celler, una imatge barroca del segle XVII, dels germans Rubió, de Moià, el cartulari de la masia, un arbre genealògic, i quadres d'antics propietaris.

Prop de la masia s'han trobat interessants restes romanes que ara reposen al magatzem del Museu de Rubí.


CA N'ALZAMORA

Visita el 29 d'abril a les 6 de la tarda.

Les primeres dades són de l’any 1299 i desde el segle XVIII és la família Alzamora la propietària de la masia. 

El segle XIV pertanyia a la parròquia de Sta. Maria de Campanyà, i el 1400 passà a dependre de la de St. Cebrià d’Aqualonga (actual Valldoreix), per acabar pertenyent a Sant Cugat.

 
Des del 1885 pertany a la parròquia i municipi de Rubí. Com a curiositat, cal dir que el 1833, als seus terrenys, Narcís Menard construí la primera fàbrica de cotó de Rubí, el Vapor Vell, que aprofitava l’aigua de la riera.

El més destacat d’aquesta masia són els seus finestrals gòtics del s. XVI-XVII. El central presenta un blasó d’un avantpassat que posseí el mas.


CAN SERRAFOSSÀ

Visita el 30 d'abril a les 11 del matí.

En un document de 1383 apareix com Mas de la Ruvira . Al segle XV rep el nom de Mas Fossà i pertany al monestir de Sant Llorenç del Munt. El 1576, la filla de Nicolau Fossà es va casar amb Jaume Serra del Molí i així es va iniciar el llinatge dels Serrafossà. Aquests cognoms de Serra, Fossà i Serrafossà es troben molt esmentats al llarg del segle XVI i XVII. Molts membres de la família Serrafossà ocuparen càrrecs al consell municipal i a l’Ajuntament de Rubí entre el segles XVII i XIX. A finals del segle XIX es va fer càrrec de la masia i les terres la família Borrell, fins que el 1972 les van vendre. 


De la masia medieval no es conserva cap resta i les parts més antigues són la meitat esquerra de les golfes i el portal de maçoneria i maó, de s. XIX. Els anys 40 del segle passat es va reconstruir la part dreta de les golfes.

Cal dir també que als camps dels voltants de la masia s’han trobat alguns vestigis arqueològics que denoten una ocupació des de finals del s. II aC fins al s. IV dC.


CAN PI DE LA SERRA

Visita el 30 d'abril a les 12.15 h

És una masia documentada des de l'any 1312. Les seves terres pertanyien al castell de Rubí i al monestir de Sant Cugat.

 
Hem de dir que l’aspecte i estructura de la casa actual és del segle XVII. Cap als segles XVIII i XIX, alguns propietaris d’aquesta masia foren batlles de Rubí. Era un fet habitual entre els amos agrícoles assolir les càrregues municipals en un moment donat de la seva vida, per un curt període de temps. Es traca d’Antoni, Francesc i Pere Pi de la Serra. Cal dir també que durant el s. XVIII la família va adquirir les terres de Can Riquer.

Els Pi de la Serra, a mitjan s. XIX, es van traslladar a viure a la població de Terrassa. No obstant, la casa fou remodelada l'any 1927.


dijous, 13 d’abril del 2017

Com era la Setmana Santa al Rubí de fa seixanta anys?

Aquesta entrada està dedicada a la celebració de la Setmana Santa al Rubí dels anys 50. Ens basem en el llibre de Meritxell Torné "L'Abans", on es descriu abastament els detalls de les celebracions populars i litúrgiques del cicle de Setmana Santa i Pasqua.

Diumenge de Rams tenia lloc la benedicció de les palmes dins el temple parroquial. Un cop fet aquest acte, es sortia en processó pels carrers propers. Posteriorment es guardaven alguns rams, que eren dipositats al Monument del Dijous Sant, un tabernacle on es guardaven les sagrades formes que es repartirien a l'Eucaristia del Divendres Sant.

Diumenge de Rams a Rubí, any 1951. Font: "L'Abans".

Dijous Sant el mossèn espargia una barreja de sal i aigua beneïda (el salpàs) sobre els portals de les cases del poble. A la nit, es feia la vetlla per torns del Monument per part de diversos feligresos. A la tarda, tenia lloc l'Ofici de Tenebres, una missa en la qual es llegien els 15 salms que commemoraven la mort de Jesucrist i on a cada salm llegit s'apagava una espelma d'un gran canelobre. Quan tot el recinte de l'església restava en la foscor, es feia l'acte de "matar jueus", en el qual la mainada feia soroll amb forts cops al terra de l'església per simular el terratrèmol que va succeir a Jerusalem quan Jesús va morir a la creu. En aquests dies, especialment Dijous i Divendres Sant, tots els negocis eren tancats i no hi havia ni cinema ni ball.

Divendres Sant, a les 6 del matí ja sortia la processó del Sant Crist des de l'església, amb el Cos de Portants que sostenien la imatge i la portaven. Aquesta processó es feia pels carrers propers al temple, especialment l'actual de Maximí Fornés, la plaça de Catalunya (en aquella època, de Primo de Rivera) i el carrer Fondo, que era aleshores el passeig d'Alfonso Sala. Es llegia el viacrucis mentre la processó seguia el seu curs. A la tarda la imatge es col·locava a les escales de l'altar major i era vetllat pel Cos de Portants.

El Cos de Portants a una processó de Divendres Sant els anys 50. "L'Abans".

Dissabte de Glòria ja es respirava un ambient més relaxat i divertit. A la tarda, després de missa, sortien pel poble i als afores les corals a cantar les caramelles, a canvi de diners o altres dàdives que es dipositaven en una cistella col·locada a la punta d'un llarg pal.

Caramellas. Font: Rubi Identitat

Diumenge de Resurrecció els padrins regalaven la mona de Pasqua, comprada generalment a les pastisseries de Rubí, als seus fillols i filloles. Famílies i grups d'amics marxaven d'excursió als afores de la vila (a Valldoreix, Mirasol...) per menjar la mona i fer xerinola, després d'uns dies de recolliment.

La quitxalla de la família Escayol amb les mones, any 1960. "L'Abans"

Finalment, Dilluns de Pasqua (festiu a Catalunya) hi havia la tradició popular dels aplecs, i a rubí cal destacar especialment el que es feia a l'ermita de Sant Feliuet. S'hi solia anar i tornar a peu, però també es podia fer el trajecte amb autobús. Allà es ballaven sardanes i es feien costellades abans de menjar la mona, qui no ho havia fet el dia abans. També s'aprofitava per anar a veure el Sagrat Cor que hi havia dalt del turó.

Aplec de Sant Feliuet el 1951. Trencant l'olla. Font: "L'Abans".

Avui en dia s'han mantingut moltes d'aquestes activitats i festes litúrgiques, encara que amb els diversos canvis que ha experimentat la societat molts elements han desaparegut. Els aplecs a Sant Feliuet han anat esvaint-se per exemple.Tot i així el costum de la mona encara és ben viu i també s'ha recuperat la processó de Divendres Sant.



divendres, 7 d’abril del 2017

Quan Rubí era sota el mar

Fa molts milions d'anys, concretament a l'Eocè (55 - 37 milions d'anys abans del present), les terres que aren ocupen Rubí, així com tota la depressió de l'Ebre, estaven ocupades pel mar. Grans torrents que venien del Massís català desembocaven en aquest mar dipositant materials que donaren lloc a fenòmens com els massissos de Montserrat i de la Mola, per exemple. A l'Oligocè, entre fa uns 37 i 25 milions d'anys el mar va anar retirant-se i la depressió es va convertir en un llac.

El mar eocènic, fa 40 milions d'anys

Més tard, al Miocè, un perìode comprés entre els 25 i els 7 milions d'anys, i molt ric a Rubí i al Vallès en fòssils, es va formar una fossa o depressió tectònica de nord-est a sud-oest que és la del Vallès-Penedès, on el mar hi va penetrar i així es va crear un golf allargat entre la serralada litoral i la prelitoral que anava des de Tarragona al Besós. Aquí s'hi anaven dipositant materials marins i hi arribaven torrents de les serralades que envoltaven el mar, que dipositaven sediments que a poc a poc anirien formant la plana vallesana i penedesenca. H havien zones pantanoses i avui en dia hem trobat fòssils que ens testimonien les formes de vida que hi habitaven. Podem esmentar el jaciment del "llac dels fòssils", prop de Can Sant Joan; el de Can Serrafossà, amb fauna marina, i el del turó de Can Calopa, format per una successió al·luvional i lacustre on s'han trobat nombrosos vestigis de mamífers, datats al Miocè inferior, és a dir, de fa uns 20 milions d'anys aproximadament.

Estrats miocènics de Can Calopa.

A finals del Miocè, fa uns 10 o 15 milions d'anys, el mar es va retirà de la depressió, doncs, però durant el Pliocè (7 - 3 milions d'anys abans del present) el mar va tornar a entrar per la vall del Llobregat i va arribar fins a Castellbisbal, dipositant sediments marins. És en aquesta època quan es forma el Mediterrani.

Tots aquests moviments geològics, d'anades i retirades del mar, han fet que pel que fa a la composició geològica del municipi, a la part nord dominin els conglomerats i argiles miocèniques; al SO, les argiles, explotades en bòviles, i al SE, el llims del Plistocè-Holocè, aportats per cursos fluvials com la riera i els torrents que hi desguassen, barrejats amb graves.