divendres, 31 de març de 2017

La casa Ymbert un bell exemple d'arquitectura neogòtica a Rubí

La casa Ymbert es tracta, juntament amb l’església evangèlica, del més pur model d’arquitectura neogòtica present a Rubí. El neogoticisme és un corrent, dins el modernisme, que tracta d'imitar i integrar elements de l'arquitectura gòtica dins els nous edificis de l'època. Té un transfons nacionalista, ja que és precisament als segles del gòtic, el XIV i el XV, quan Catalunya assolí el seu màxim esplendor, amb l'expansió mediterrània.

La casa Ymbert el 2009. Foto Jordi Vilalta

L'edifici es troba ubicat a la cantonada entre l’avinguda de Barcelona i el carrer Prim, al costat de la plaça del Dr. Pearson. Enric d’Ymbert representava la nova burgesia barcelonina (era comerciant de fustes) i, per raons familiars, ja que tenia parents a Rubí, va adquirir la casa, que havia estat hostal de Salvador Majoral, pertanyent els terrenys a Can Cabanyes, tot i frustrant les ambicions del veí Jaume Domènech, propietari del teatre-cinema avui demolit, que també la volia comprar per ampliar el negoci. Els Ymbert van reformar la casa el 1914, amb obrers rubinencs i li donaren l’aspecte neogòtic actual. Era gran l’impacte que el modus vivendi d’aquests estiuejants rics i profundament catòlics produïen entre la població: així, segons informacions orals, la gent podia contemplar com es passejaven amb tartana pels carrers, i com al vespre, encenien totes els llums del menjador de la casa i hom podia veure des de l’exterior, a través del gran finestral que dóna al carrer Prim, tot el que feien a dins la casa.

Finestral de la casa que dóna al carrer de Prim. Foto J. Vilalta

A la guerra civil, el 1936, l’edifici fou incautat pel POUM i s’hi elaboraven jerseis per als membres de les Milícies Antifeixistes. Com a curiositat, a la cotxera de la casa s'hi va instalar durant el conflicte un taller de reparació d'instruments de vol per als avions de la República, anomenat SAF-10. Després de la guerra, fou retornada als propietaris i continua habitada en l’actualitat per descendents dels Ymbert.

És un bloc cúbic de tres plantes d’alçada i soterrani, amb un annex en forma de L als costats nord i est d’una sola planta, que s’hi afegí posteriorment per fer de mitgera amb l’edificació veïna, ja que en un principi, l’edifici era aïllat. A la banda del carrer Prim, hi ha un petit pati.

Porta i finestra de la casa que dónen a l'avinguda de Barcelona. Foto J. Vilalta
 
Les façanes estan rematades per pinacles de caire neogòtic. Però també trobem detalls que s’aparten del neomedievalisme del conjunt com els esgrafiats a les cartel·les dels balcons, com el que reprodueix dos dracs que enquadren un motiu heràldic. A la cantonada principal, entre l’avinguda de Barcelona i el carrer Prim, s’hi troben uns elements gòtics que sobresurten. Aquí hi col·locà Eusebi d’Ymbert, fill d’Enric, una imatge de la Verge de la Mercè, patrona de Barcelona. En l’actualitat s’hi pot veure una imatge de la mare de Déu de Montserrat després de la recent restauració, la qual també substituí la imitació de carreus de pedra  per l’actual parament llis. Les finestres, algunes amb mainells o columnetes, recorden les del segle XVI i posseeixen vidrieres de colors emplomats. El picador de la porta principal és de ferro forjat, i representa una sinuosa línia corba acabada en un cap de drac.També veiem caps de drac, per cert, a la reixa de la casa Samaranch, de la qual ja en vam parlar en una anterior entrada.

Picador de la porta principal de ferro forjat. http://km369.blogspot.com.es

La casa Ymbert, en conclusió, és un exemple de com el modernisme i el medievalisme es troben intrínsecament units en alguns aspectes.

divendres, 24 de març de 2017

Com el castell de Rubí es va transformar en una masia

El castell de Rubí, l'edifici que havia estat residència senyorial dels senyors de Torrelles al segle XV,  fou adquirit cap als voltants del 1500 pels Sentmenat i posteriorment passà als Oms, per casament d'Anna de Sentmenat amb Berenguer d'Oms, baró de Santa Pau.

El castell als anys 60, vist des del sud.

I és a partir del segle XVI quan el castell es va anar transformant paulatinament en una casa de pagès, el centre administratiu de les terres del senyor, que abraçaven encara una gran part de l'actual terme de Rubí. Aquí, a càrrec d'un masover (el 1611 tenim constància d'un tal T. Llupià) que s'encarregava del manteniment de l'edifici, es recollien els censos en espècie i s'emmagatzemaven els productes que s'obtenien de les seves extenses propietats.


Cal dir que tant els Sentmenat com els Oms posseïen moltes terres, però no vivien al castell i tenien escassa relació amb Rubí. Arrendaven les propietats a pagesos de Rubí benestants i així ens consta com a principis del segle XVII Miquel Oriol era un d'aquests beneficiaris.

Foto Cuyàs.

En aquesta època (segles XVI i XVII) la planta noble del cos est, on podem veure encara els bonics finestrals gòtics, va ser dividida en una sèrie d'habitacions separades per envans de maó. No sabem ben bé perquè les feren servir: si per emmagatzemar el productes agrícoles, o bé com a allotjament del masover i la seva família, o bé de treballadors temporers. També es van enguixar les parets d'aquest cos i es van deteriorar força les pintures que ornaven la paret occidental interna del cos (que representaven vaixells). Com a casa de pagès tampoc podien mancar elements com premses d'oli o cups per vi (aquests una mica més endavant, com veurem).

Part interior d'un finestral del cos est els anys 70

El 1693 el castell es va vendre a una institució eclesiàstica: la causa pia de Miquel Pasqual, un blanquer de Barcelona. Repoblaren de vinya les terres (començava l'auge de la viticultura a Catalunya i a Rubí), reconstruiren l'edifici i efectuaren altres obres, la més important de les quals va ser instal·lar una teulada d'un sol vessant dalt del cos est, després de desmuntar el terrat i tapiar els merlets de la part oest. També realitzaren uns contraforts a la part sud del complex medieval.

Els merlets, tapiats, tal com es poden veure actualment.


Amb la desamortització de Mendizábal, el 1835, el castell sortí de mans de l'Església i fou adquirit per la família nobiliària dels Moyà, i, una mica més tard, a mitjan segle XIX, fou heretat pel marquès de Santa Maria de Barberà, que eren parents dels Moyà. Eren, encara que absentistes, els terratinents més importants de Rubí i posseïen grans extensions de terres, sobre tot a la part nord de l'actual casc urbà. Quant a obres al castell, el segle XIX es va refer les cantonades, que havien patit uns ensorraments. I al segle XX els Barberà s'encarregaren d'enderrocar els envans que abans hem comentat que estaven al cos est, que fou destinat a allotjar gàbies per a animals, entre ells, cucs de seda. També organitzaren un nou espai adossat al cos central, que s'igualà en alçada amb el cos est mitjançant l'afegitó d'un pis més, on s'instal·là un cup de vi. Així mateix, una gran xemeneia expulsava els fums de la llar que escalfava el lloc destinat als masovers, al cos central, al costat del lloc on era el cup de vi.

El balcó ara desaparegut del pati als anys 70. Foto F. Margenat

El 1960 el castell va ser adquirit per un cert Almirall, un industrial de Terrassa (potser el propietari de la bòbila Almirall), fins que el 1983 l'Ajuntament de Rubí va decidir comprar-lo. El 1987 es va aprovar un projece de rehabilitació per a usos culturals, però els masovers seguiren tenint cura del manteniment, com havien fet sempre des del segle XVI, fins que començaren les obres, no exemptes de polèmica.

Les obres de 1987 eliminaren el balcó del pati. Foto J. Vilalta

diumenge, 19 de març de 2017

La torre Samaranch, un edifici poc conegut de Rubí

Si us heu fixat, des de fa un temps estan rehabilitant la casa situada a la cantonada entre el carrer de Floridablanca i el Nou, a la part final del costerut pendent del carrer de Sant Josep.

Doncs bé, aquest casal, la torre Samaranch, és un dels primers edificis residencials que es van construir al que era la Plana de Can Bertran, dita així, perqué estava constituïda per les terres de la desapareguda masia d'aquest nom. I és que el 1871 ja es va fer un pla municipal el qual, entre moltes ealtres coses, contemplava la urbanització de les propietats de can Bertran, que desapareixeria als primers anys del segle XX. Al llarg dels decennis successius la zona es va convertir en la zona residencial de Rubí. Però el senyor Samaranch, fins i tot abans d'enderrocar aquella casa pairal, ja havia fet construir la seva residència.

El pou d'aigües i la casa

Té l'estructura bàsica d'un casal senyorial del segle XIX, de planta quadrangular i de dos pisos d'alçada, amb la façana principal al carrer Nou, orientada a oest. En aquesta cal destacar, a part dels balcons amb portes de persianes de llibret, els respiralls de ceràmica sobre la cornisa i els esgrafiats. Al terrat hi ha una altre cos quadrangular més petit a manera de torreta, que és molt típic de les cases senyorívoles de l'època. Posseeix un jardí on a la seva part més oriental s'aixeca una torre d'aigües, sobre un pou d'on s'extreu aigua per a la casa mercés un molí de vent. A aquest jardí dóna una façana interior amb un porxo que ocupa tota la seva amplada i és la base d'un balcó corregut a la primera planta. El porxo presenta columnes de ferro forjat i  es data de finals del segle XIX. Al carrer de Floridablanca podem gaudir de l'entrada al jardí, feta amb ferro forjat, típicament modernista, on hi veiem un remat en forma de cap de drac i ornamentacions a la part superior en forma de fulles de roure.

El treball de ferro forjat. Foto J. M. Huélamo.

Ja hem dit que la torre va ser primer residència del senyor Samaranch, però uns anys després, ja a la primera meitat del segle XX, es va dir torre Morros, ja que la filla del primer propietari, Laia Samaranch, es va casar amb l'amo de la farmàcia Morros.

Posteriorment fou adquirida per la família Vallhonrat, i els últims anys, hi havia hagut l'Escola Estel, un jardí d'infància.

La casa, a la cantonada entre Floridablanca i el carrer Nou, el 2010.

Encara que és un edifici amb tota probabilitat de finals del segle XIX, s'hi anuncien elements modernistes com els ornaments de la reixa del jardí. També cal dir que el seu valor històric rau en què és el precedent de la transformació de la Plana de Can Bertran en zona residencial, on els indians aixecarien les seves torres modernistes, o, millor dit, ecléctiques.

Esperem que les actuals obres de rehabilitació respectin cadascú dels elements que conformen aquest interessant edifici, que forma part del catàleg de patrimoni de la nostra ciutat.

Obres de rehabilitació, març de 2017.

divendres, 17 de març de 2017

D'on ve el nom de Rubí?

Segur que molts de vosaltres us preguntareu d'on ve el nom de la nostra ciutat. No és pas de la pedra preciosa de la mateixa denominació com potser algú ha pensat, que, per cert, tindria la mateixa arrel etimológica. El fet és que Rubí ve de la paraula llatina ruber, que vol dir vermell. I tot fa pensar que és el color rojós de les aigües de la riera, a causa de l'abundor d'argiles al seu voltant, que va donar nom ja en època medieval a la nostra població. Aixó es podia veure clarament abans de la massiva urbanització que va tenir lloc als anys 70, quan hi havia pluges torrencials. Aleshores la nostra riera adquiria un to vermellós, especialment a la zona de Can Jardí, que popularment era coneguda com a "l'Infern".

La riera de Rubí el 2009. Foto Jordi Vilalta

Però vegem-ne els orígens. La riera de Rubí en època medieval era el "Riu Roig", traducció dels mots en llatí medieval que trobem al diversos documents del segle X i XI: Rio Rubii, Rio Rubeo, Rirubrensis, Rivum Rubeum, Rivo Rubro...El castell primitiu, ubicat al costat de l'ermita de Sant Genís, era el castro Rio Rubeo. I del 986 tenim el testimoni escrit més antc de l'església de Sant Pere de Rubí: Sancti Petri in Re Rubio ("Sant Pere del Riu Vermell"). El 1095 un altre document presenta la denominació Sancto Petro Rivo Rubri. 

Església de Sant Pere

Finalment, al segle XIII ja es va diferenciar entre el nom del poble (Rubí) i el de la riera (rialia de Rubi), i entre aquest segle i el següent es va anar configurant un poblament al voltant de l'església de Sant Pere, cosa que va fer que es produís la separació dels dos topònims: el que indicava la riera i el que donava nom a la comunitat humana.

Però el nom de Rubí sembla encara tenir arrels molt més antigues, encara que no en tenim cap prova epigràfica o documental, però sí una referència literària: el nom de la Rubricata romana, que esmenta el geògraf Claudi Ptolomeu al s. II dC, i que molts suposen que estaria ubicada a Rubí. També comptem amb el nom llatí del riu Llobregat, Rubricatum. Els dos topònims tenen la seva arrel en l'adjectiu ruber. Francesc Margenat, que ha estudiat aquest tema, pensa que el nom de Rubricata es va conservar fins als últims segles de la dominació romana, i en època medieval el nucli creat al redós de l'església va tornar a prendre un nom relacionat amb el color vermellós de la riera, com hem dit abans.

Ubicació de l'antiga Rubricata en un mapa medieval

divendres, 10 de març de 2017

Rellotges de sol a Rubí

Al llarg del terme de Rubí, en diferents masies i per alguns carrers, i fins i tot en algun establiment públic, es poden veure diversos rellotges de sol.

Rellotge de sol de Cal Met Lleó

Ja en època romana al que ara és Rubí alguns propietaris de vil·les tingueren cura de tenir aquests aparells per tal de mesurar el temps. Era una tasca molt lligada als cicles agrícoles. A Rubí, doncs, han aparegut dos rellotges de sol romans, i això que a la península n'hi ha de ben pocs. Un es va trobar al carrer de la Verge de Montserrat, 7-8, a la urbanització de Can Bosch, però no molt lluny de la masia de can Feliu. Fou recollit el 1972 per Francesc Margenat i Joan Roura, del Museu de Rubí. Està realitzat en gres de Montjuïc i presenta una sèrie de línies gravades perpendiculars a tres de semicirculars que representen els dos solsticis i els equinoccis. El rellotge està datat entre els segles I i III dC i està considerat una obra de gran precisió per ser d'aquella època.

Rellotge de sol romà trobat prop de Can Feliu

L'altre, que en realitat no està sencer, però se'n conserva un bon tros, es va trobar a l'actual carrer de Flammarion, a la zona de Ca n'Oriol (a la part sud de l'IES L'Estatut.), on s'ubicava una important vil·la romana. Fou localitzat per Casimir Tort, que el va donar al Museu de Rubí. El fragment fou reutilitzat en una època posterior com a pedra d'esmolar, però encara hi podem veure ben marcades les línies horàries.

Rellotge trobat a ca n'Oriol.

Deixem enrere els llargs segles de l'edat mitjana i arribem al segle XX, on veiem com torna a estar "de moda" la col·locació de rellotges de sol a les nostres masies. De fet, quasi tots els que conservem a Rubí són molt recents o estan restaurats fa pocs decennis. A Rubí, la Societat Catalana de Gnomònica (SCG) n'ha fet l'inventari i tot seguit els anomenarem de manera ràpida: en tenim un a la masia de Can Mir; un altre a Can Feliu (un cap de català amb una barretina); a Can Pi de la Serra, amb la llegenda Si fa Sol vina a Can Pi l'hor que's jo't sabrè di (1954); a Ca n'Alzamora (del 2004); Ca n'Oriol (restaurat el 1985 per l'artista rubinenc Antoni Grau i amb la llegenda Jo sense sol i tu sense fe no som res), i el de la Torre de la Llebre, que ocupa el lloc d'un antic rellotge desaparegut.

Rellotge de Ca n'Oriol

Hi ha cases particulars i carrers de la ciutat de Rubí amb alguns rellotges de sol. Destaquem el de cal Met Lleó (al carrer de Sant Pere); un de rajoles situat al carrer del Pintor Murillo, 87, de decoració marinera (caravel·les); un altre a una casa del carrer d'Alacant (no catalogat per la Societat Catalana de Gnomòmica encara!), i el del restaurant Don Peppone (carrer del Penedès, 4), que presenta la llegenda Tu sense sol i jo sense menjar tots dos no podem anar. Finalment, ja a l'extrarradi, a l'avinguda de Can Mir, número 36, podem trobar un altre rellotge.

Rellotge de sol del restaurant Don Peppone. Foto SCG

Segur que n'hi han més i que encara no estan catalogats per la SCG. De fet, la intenció d'alguns propietaris de masies o cases privades d'instal·lar un d'aquests rellotges a la nostra època tan tecnologitzada, denota una voluntat de mantenir-se en les arrels, de formar part d'un poble que estima las costums ancestrals. I això també inclou aquells primitius però intel·ligents mètodes de mesurar el temps.

Rellotge de sol de la masia de Can Mir. Foto SCG


dissabte, 4 de març de 2017

Les últimes vinyes de Rubí

Al celler cooperatiu, fins al 23 d'abril, podeu veure una exposició sobre el món del vi al nostre país. No podia ser un marc més apropiat el del celler, que simbolitza com cap més a Rubí l'activitat vinícola que en moltes èpoques de la nostra història ha estat un element clau en la nostra vida econòmica i social.

Però ara només resten tres vinyes a Rubí. Ja vam parlar fa unes setmanes de la mort de l'agricultura en aquest blog. Ara farem esment d'aquests "últims mohicans" que encara porten a terme l'antiquíssima labor de cultivar els ceps i d'elaborar el vi. Es tracta de les vinyes de Can Xercavins i les dues de Ximelis (la del Patilles i la dels "Juanes").

Vinya de l'Òscar Puig. Foto Diari de Rubí

La vinya de cal Patilles té el seu origen l'any 1889 i des de fa molt temps està treballada per la família Carrera-Esteve, amb casa al carrer de Pau Claris. La seva extensió és de 2,5 ha, de les quals dues estan dedicades als ceps i cal dir que hi ha alguns de centenaris com "el de les tres branques". S'hi cultiven deu varietats de raïm: malvasia, xarel·lo, macabeu, picapoll, raset, sumoll, pansa i moscatell, cadascun amb les seves característiques, de tal manera que així s'evita la pèrdua de la collita en cas d'adversitats climatològiques. El gran perill actual, més que la sequera o les gelades, però, ve de les incursions dels porcs senglars, els qual fa poc temps van malmetre seriosament la vinya.

Vinya del Patilles, a Ximelis, el 2015. Foto Jordi Vilalta

Cal dir que el setembre porten el raïm cap a la casa del carrer de Pau Claris, on elaboren el vi, que després es ven en garrafes.

Cal Patilles

Al costat del terreny conreuat pels germans Carrera es troba el dels germans Jiménez Fraile ("els Juanes"), en Juan i en Juan Carlos, d'avançada edat i per tant ajudats pels Carrera en la seva labor. És un tros d'1,5 ha on es troben 800 ceps de xarel·lo, macabeu i malvasia.

La vinya conreada per l'Òscar Puig fill (el seu pare Òscar va morir fa un parell d'anys), parcer de la masia de Can Xercavins, es troba molt prop del bosc de Can Feliu. Òscar Puig pare sempre havia treballat aquesta peça amb cavall ("el Menut" fou l'últim que va tenir) i amb les tèniques tradicionals. El terreny havia tingut fins a 30 ha dedicades al cep, però al llarg dels anys ha anat minvant la seva extensió fins a les 0,52 ha actuals. Compta amb uns 700 ceps, bàsicament de la varietat xarel·lo. El vi s'elabora i custodia a la masia de Can Xercavis, on encara tenen el seu celler. Cal dir que el "vi de missa" de la parróquia de Sant Pere surt precisament d'aquí.

Vinya de l'Òscar Puig. Foto Rubí d'Arrel

Aquests, doncs, són els últims testimonis d'un passat que ara sembla ja enterrat per sempre.

Nota: la informació ha estat extreta del llibre de Núria Julià La vinya a Rubí. Un passeig per la història. També li agraeixo la informació actualitzada que m'ha donat per poder escriure aquesta entrada.