dijous, 19 d’octubre de 2017

El castell i els seus serveis feudals

L'activitat comercial a Rubí, en els temps de l'edat mitjana i fins a finals del segle XIV estava subjecta a les estructures que marcava el sistema feudal. Al que ara és el terme municipal les terres eren repartides entre diversos senyors: el monestir de Sant Cugat, l'església de Sant Pere... però sobre tot era el castell el que ostentava la seva jurisdicció sobre la major part del territori.

El castell a principis del segle passat.

Els senyors feudals, a fi de mantenir els seus batlles i veguers que es feien càrrec de les diverses fortaleses, rebien els delmes en espècie dels pagesos sotmesos a la seva servitud. El castell de Rubí, establert des del s. XIII en el seu lloc actual (abans era situat al costat de l'ermita de Sant Genís) comptava amb un graner, un paller, un celler i un rebost d'aliments per a la família del batlle feudal que cuidava de mantenir la fortalesa. Una part d'aquests productes, com és obvi, era dirigit al senyor feudal: els Claramunt, Ponç de Cervera, Guillem Guàrdia al segle XIII, o els Torrelles al XIV, que no solien viure al castell.

Pintures del castell de l'època dels Torrelles.

Un dels mètodes més habituals per adquirir els productes era la barata, que era senzillament canviar uns béns per uns altres. El castell feia servir el seu propi joc de mesures per grans, líquids i pesos (segons ens explica Pere Bel en un article publicat al Butlletí del GCMR núm. 51, 2007) i oferia serveis bàsics com la ferreria (els agricultors usaven força animal per llaurar els camps) i el molí fariner (per fer pa, aliment bàsic). A la Sagrera, al costat de l'església de Sant Pere, hi havia la fleca del senyor del castell i és molt probable que també s'hi ubiqués una carnisseria.

Església de Sant Pere i el seu entorn cap al 1400. Dibuix de Pere Bel.

L'administració dels territoris del castell i dels serveis feudals la portava el batlle, que, com hem dit abans, residia a la fortalesa amb la seva família.

El 1383 els pagesos de Rubí es van alliberar del domini del feudalisme comprant la seva llibertat per 3.500 sous de Barcelona... En parlarem en una altra entrada.

dilluns, 16 d’octubre de 2017

100 anys de l'Aplec de Tardor a Sant Muç

Passat diumenge es va celebrar l'Aplec de Tardor o del Roser a l'ermita de Sant Muç, coincidint amb el seu centenari.


Fou el Dr. Josep Guardiet, el 1917, qui va impulsar la creació d'un aplec d'aquestes característiques, dedicat al Roser. Es tractava de fer alguna activitat de cara al tercer diumenge del mes d'octubre (mes dedicat al Roser) on s'ajuntés la religiositat popular amb la celebració festiva. En aquella època ja s'havia deixat de fer la festa dels Xatos i només tenia lloc l'aplec de Primavera o de Pasqua Florida a l'esglesiola dedicada a Sant Muç.

Ermita de Sant Muç a principis del segle passat

Des d'octubre de 1917 fins als nostres dies sempre s'ha celebrat aquesta festa, llevat dels temps de la guerra civil. Se sap que a la primera meitat del segle XX era sumament popular, de tal manera que venien persones de localitats com Terrassa, Sabadell o fins i tot Barcelona a participar en l'esdeveniment, que no només comptava amb els actes estrictament religiosos sinó que altres entitats com l'Esbart Dansaire, per cert, també obra de Guardiet, amenitzaven la festivitat amb els seus balls.

Eduard Puigventós, en el seu llibre Festa dels Xatos, ens explica que el 1929, fins i tot, va haver un intent de recuperar l'antiga festa dels Xatos, per obra dels fills i nèts dels qui havien pel·legrinat a l'ermita dins el marc d'aquella romeria. Però tot va quedar en una petita celebració que no tingué continuïtat.

Després de la guerra, l'Aplec de Tardor va ser organitzat per la parròquia de Sant Pere i pel Foment de la Sardana, i l'estructura era molt més senzilla que la que tenien els celebrats abans del conflicte civil: un ofici al matí, la processó des de la masia de Can Ramoneda i les sardanes a la tarda.

Celebrant l'Aplec de Tardor. Foto Tot Rubí

S'ha mantingut, però, la festa fins als nostres dies, i aquest any, amb la col·laboració de diverses entitats ciutadanes, a més de les tradicionals, s'ha donat una bona empemta a aquesta manifestació de la nostra cultura popular.

dijous, 12 d’octubre de 2017

El primer alcalde franquista de Rubí: Miquel Casanovas

Les forces a Rubí que respatllaren el cop del general Franco contra la II República estaven formades per representants del conservadurisme monàrquic, militants de la Unió Patriòtica (partit que va crear el general Miguel Primo de Rivera durant la seva dictadura) i de la Lliga Regionalista (conservadora i catalanista, que aspirava a una Catalunya forta dins d'Espanya), a més d'alguns falangistes (escassos, per cert, en l'àmbit català).

Gran part dels alcaldes que governaren la vila de Rubí a l'època franquista procediren de sectors conservadors de la població, però no estaven vinculats amb les idees falangistes, diguem-ne, més pures i dures.

El 25 de gener de 1939 les tropes dels "nacionals" varen entrar a la nostra població i el comandant Julián Domingo, de la IV Divisió de Navarra, va prendre possessió de la casa gran. De manera provisional (encara que aquesta "provisionalitat" es mantingué un any i mig) va nomenar Miquel Casanovas, un representant d'aquesta dreta rubinenca de la qual parlàvem, alcalde de Rubí.

Miquel Casanovas. Fons Marroyo.

Casanovas era una persona "d'ordre", monàrquic salista (és a dir partidari d'Alfonso Sala, comte d'Egara). Havia col·laborat amb l'alcalde Joan Monmany, que regí l'Ajuntament en època de Primo de Rivera, i tenia la confiança d'antics dirigents i membres de la Càmara Agrícola Oficial ("la Cambra"), el lloc de reunió dels sectors conservadors de la població.

Les mesures que es van prendre en primer lloc foren el lliurament d'armes, el canvi de nom dels carrers (encara que de moment no tots), la incautació dels locals republicans  i el retorn dels béns confiscats durant la guerra als seus propietaris. També es va construir el monument dels "Caiguts", ara desaparegut. Per altra banda, també es van depurar funcionaris i es va empresonar i actuar contra els dissidents polítics, seguint les ordres de dalt.

Creu dels caiguts als anys 40-50. Foto de Joan Calaf

També va nomenar Alfonso Sala fill adoptiu de Rubí i és que de fet, a causa de la seva procedència salista, Casanovas aviat va tenir problemes amb els sectors falangistes, com ens indica Miquel Montoliu en el seu treball de 1986 sobre el primer ajuntament franquista presentat a la XXXII Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos. A això es van afegir les tensions amb els propietaris locals (a causa de la repartició del vi que romania al celler cooperatiu), que presentaren una denúncia (segons ens informa Eduard Puigventós en el seu article sobre els primers alcaldes franquistes a Rubí, publicat al Butlletí del GCMR-CER núm. 68, juny de 2017). A part d'aquesta, Falange va iniciar diverses accions contra l'alcalde, fins el punt que el 13 de març de 1940 van arribar a assaltar l'Ajuntament per intentar destituir-lo, operació avortada immediatament per la Guàrdia Civil. El fet era que estava acusar d'haver simpatitzat amb elements "rojos" abans de l'esclat del conflicte civil. El procés, finalment, fou tancat per les autoritats judicials el 1941, quan es demostrà la falsetat de la denúncia dels falangistes locals. No obstant, en aquells moments, Casanovas ja no era alcalde de Rubí. El 2 d'agost de 1940 el governador civil de Barcelona havia nomenat Lluís Armengol com a nou mandatari de l'Ajuntament.

dijous, 5 d’octubre de 2017

100 anys de pessebres a Rubí

El 2017 celebrem a Rubí el centenari de l'activitat pessebrística i a tal efecte el proper dia 6, al Celler, s'inaugurarà l'exposició "Figures i pessebres a Rubí. Cent anys de pessebres a rubí", a càrrer de l'Associació de Pessebristes de Rubí. També cal dir que al novembre serà l'entitat convidada a la Biblioteca Mestre Martí Tauler i es realitzaran diversos actes.

Nosaltres, com a entitat que vetlla per la difusió del patrimoni a Rubí, també publicarem un article al nostre Butlletí de desembre sobre la història dels pessebres a la nostra població. Des del blog, però, volem avançar alguns apunts sobre el que ha estat la trajectòria d'aquesta activitat al llars d'aquests cent anys.

"Buscant posada", pessebre de 2007. Foto APR

El Nadal de 1917 el rector de Rubí mossèn Josep Guardiet, recentment arribat a la vila, va convocar un concurs de pessebres que a partir d'aquells moments esdevindria anual. El 1926, fins i tot, es va formar la'associació Amics del Pessebre.

El Dr. Guardiet, impulsor de l'activitat pessebrista a Rubí.

Amb la guerra civil, moltes famílies cristianes feien els seus pessebres d'amagat a casa, però després del conflicte armat es va recuperar aqquesta tradició per obra del rector mossèn Brugal. El jurat del concurs era format per representants d'Acció Catòlica, amb seu al Centre Parroquial (ara Casal Popular). Hem de dir que un dels màxims difusors de l'art de fer pessebres fou als anys 40 el pare Basili de Rubí, que també va escriure un llibre sobre el pessebrisme.


El 1951 és un any crucial en aquesta trajectòria que descrivim, ja que neix l'Associació de Pessebristes de Rubí (APR), la principal missió de la qual va ser la continuació dels concursos, que van tenir lloc fins el 1977, i donar a conéixer l'art dels pessebres. Comptaren (i compten encara) amb l'ajuda de diversos particulars i empresaris de la vila quant a l'aportació de material per a fer els diorames (pintura, guix...).


Durant un temps també realitzaren calvaris o diorames relatius a la passió, per Setmana Santa, a més de moltes altres activitats (cursets, edició d'un butlletí de l'associació, etc.).

Calvari de 1956. Foto Miquel José (APR)

Des de 1979 l'exposició anual de pessebres té lloc a l'Aula Cultural de la Caixa de Terrassa (ara Espai Expositiu Aula Cultural), visitada cada any per més de 10.000 persones.

El públic admira els pessebres a l'Aula Cultural. Foto http://www.elpuntavui.cat

Hauríem d'afegir, per finalitzar, que els socis i sòcies de l'Associació de Pessebristes no només han realitzat pessebres relacionats amb el món religiós (calvaris i naixements), sinó que també han presentat esplèndids diorames com reproduccions de llocs emblemàtics de Rubí, l'any del Mil·lenari (1986) o bé els que reproduïen les dantesques escenes de la rierada, en ocasió del cinqüentenari de la tragèdia, el 2012.

Diorama relatiu a la Rierada, 2012. Foto Jordi Vilalta

Augurem una llarga trajectòria als amics i amigues que dediquen bona part del seu temps lliure a l'art pessebrístic. Felicitats per l'aniversari!


divendres, 29 de setembre de 2017

El moviment coral a Rubí: un petit resum de la seva història

Josep Anselm Clavé, poeta, polític i músic, al qual Rubí té dedicada una plaça, fou el promotor de les corals d'obrers a mitjan segle XIX, que integraren un bon contingent de treballadors masculins de les incipients fàbriques, sobre tot tèxtils, que aparegueren per Catalunya. Tenia una visió progressista i estava compromés amb la llibertat i la justícia social. Va crear el 1850 "La Fraternidad", la primera coral de treballadors que aparegué a l'estat espanyol.

Pocs anys després, a la població de Rubí, el 1860, va néixer la primera associació coral amb el nom d'El Laurel Florido, al café de cal Boniquet (a l'actual carrer de Sant Joan).

El 6 de novembre del 1863 es va fundar El Parnaso Rubinense, la que més ha durat a la història del moviment coral rubinenc, ja que es va mantenir activa fins a 1973. Es va formar al cafè El Jardín, actual Casino Espanyol, i el 1864, els membres d'El Laurel Florido es van adherir a la nova agrupació.

El Parnaso Rubinense el 1933. Foto procedent d'Emili Soler.

El 1883, al Centre Democràtic Republicà, que aglutinava les forces que avui en dia consideraríem d'esquerres, es va crear l'associació coral Los Obreros Rubinenses, que fou disolta el 1939, amb la victòria de Franco.

Coral Los Obreros Rubinenses el 1899. Fons Marroyo

El 1903 fa acte de presència la Coral Antigua Amistad. No se sap el període d'activitat d'aquest grup, però es creu que va ser molt curt.


Estendard de la Antigua Amistad. Fons Marroyo

Ja en època franquista, continua El Parnaso, però entre el 1945 i el 1946 està activa La Colla de la Punxa, amb els seus pupurris sobre l'actualitat rubinenca.

El 1946 van néixer dues corals més: la Coral Sant Pere, fins el 1963, i La Lira Rubinense, que durà fins a principis dels anys 60.

Benedicció  de l'estendard de la Lira Rubinense, 1976. Fons Marroyo

I esmentem finalment la que encara es maté activa actualment, la Coral Unió Rubinenca, que va néixer el 1949 composada per antics cantaires de Los Obreros Rubinenses, de La Colla de la Punxa i de la Lira Rubinense, i que va tenir com a objectiu reflectir de manera inequívoca l'obra de Josep Anselm Clavé, com ens comenta Joan Sutrias en el Butlletí  núm. 54 del GCMR-CER (maig de 2010).

Coral Unió Rubinenca el 1951. Foto Eulàlia Turu (Fons Marroyo)

El 1951 es va inaugurar la plaça i el monument a Josep Anselm Clavé, amb l'assistència d'un gran nombre de corals de tot Catalunya.

Monument a J. A. Clavé

L'existència de totes aquestes agrupacions corals forma part del patrimoni musical de la ciutat, que algun dia hauria de ser tingut en compte quan a la difusió i protecció del patrimoni immaterial. I també del material, ja que cal conservar adequadament els estendards i altres elements que han format part de la tajectòria de cadascuna d'aquestes entitats, comptant també amb el monument a Josep Anselm Clavé que tenim a la plaça del mateix nom.

Per a més informació, podeu consultar el Butlletí del GCMR-CER núm. 54, de maig de 2010, disponible a la Biblioteca Mestre Marti Tauler i al local del CER.


divendres, 22 de setembre de 2017

Els morts de la rierada

S'apropa el dia en què commemorarem el 55 aniversari de la rierada de Rubí, que va marcar una fita en la nostra memòria col·lectiva. Allò més tràgic no fou la desaparició d'indústries, infraestructures o edificis, sinó, la quantitat de víctimes humanes que comportà. Com diu Eduard Puigventós, en el seu article publicat al Butlletí del GCMR-CER núm. 58 (setembre de 2012), "la part més crua de la realitat no parteix de les fotografies que podem veure o els testimonis que podem escoltar, sinó, justament, del silenci d'aquells que desaparegueren enmig del brogit i la força de les aigües".

Injectant formol a un cadàver. Foto J. Feliubadaló (Arxiu Roset/AMR)

Aquest historiador rubinenc, després de feixugues i àrdues investigacions, encarregades per l'Arxiu Muincipal de Rubí, va aconseguir estrablir la llista de les persones de Rubí mortes a causa de la rierada del 1962. D'aquesta manera, segons l'estudi publicat al nostre Butlletí 58, són 255 les víctimes de la catàstrofe (211 d'elles amb nom i cognoms que podrien augmentar en 44 més si tenim en compte el global de no identificats a tot el Vallès). És una quantitat inferior a la que sempre s'havia sospitat (500, 800 o fins i tot 1.000). D'aquestes 211 víctimes identificades, hi ha comptabilitzats 106 morts i 105 desapareguts. Cal dir que Rubí fou la segona població de la zona afectada amb més morts després de Terrassa, però la primera quant a percentatge sobre els habitants totals.

Taüts al cementiri. Foto J. Feliubadaló (Arxiu Roset/AMR)

Les tasques d'identificació dels cadàvers trobats es feia al cementiri de Rubí, on s'anaven dipositant a l'espera que fossin reconeguts pels familiars. No obstant, es van trobar molts cossos al mar, especialment a la zona de les costes tarragonines, els quals eren enterrats a les poblacions on eren desembarcats.

Pel que fa a les zones afectades per la rierada, al barri de l'Escardívol, desaparegut totalment la nit del 25 de setembre de 1962, hi havia unes 50 cases, on hi residien 176 persones; al carrer de la Riera eren 96 els veïns, mentre que a la zona de Can Fatjó més propera a la riera habitaven 331. Segons Puigventós no eren molts els no empadronats; possiblement un 10 % més.

Zona arrassada per la rierada. Extret del video "La rierada de Rubí pam a pam"

Les cases de l'Escardívol i de la Font de la Via no eren barraques com s'ha dit alguna vegada, sinó cases d'autoconstrucció que no pogueren resistir l'embat de les aigües.

Cases de l'Escardívol. Extret del video "La rierada de Rubí pam a pam"

Quant a la procedència geogràfica de les víctimes, hem de dir que tant hi havia immigrants d'altres zones peninsulars (a la llista publicada al Butlletí hi ha majoria de cognoms castellans) com del "Rubí de tota la vida". Llevat de la zona de Can Fatjó, on la majoria eren procedents de la zona andalusa, a l'Escardívol i el carrer de la Riera abundaven els nascuts a Rubí i a la resta de Catalunya, fills molts d'immigrants establerts amb anterioritat a la vila.

dilluns, 11 de setembre de 2017

Publicacions catalanistes del Rubí d'abans de la guerra civil

En aquesta entrada parlarem de tres publicacions que aparagueren a Rubí abans de la guerra civil i que podem considerar com a catalanistes, si bé cal dir que en aquelles èpoques aquest sentiment no era tan viu com en l'actualitat. De fet, l'independentisme era una ideologia totalment minoritària.

SABA NOVA (1918-1936)

Era un setmanari que tenia la seva redacció en dos locals: un al carrer de Salvador Seguí (actual de Sant Cugat) i un altre que es situava al carrer de Virgili. Sempre fou imprès a la impremta Casanovas. El seu ideari era catalanista i, podíem dir, de centre (assimilable a l'actual PDCat). Estava escrit totalment en català i sabem que a principis dels anys 30 estava dirigit per Gabriel Serra (germà de Josep Serra, conservador del Museu de Rubí, i de Maria Serra, una activista catalanista exiliada posteriorment a Mèxic).


Hi col·laboraren, entre d'altres, Miquel Martines, Joan Rossinyol (exiliat també a la postguerra) i Ramon Serra.

ENDAVANT (1921-1936)

El seu caire era catalanista moderat i catòlic (possiblement el podríem assimilar actualment, en certs aspectes, a la desapareguda Unió Democràtica). Fou fundat pel Dr. Josep Guardiet i el director fou sempre en Remigi Brustenga, molt vinculat a la parròquia i regidor de Defensa Ciutadana, un partit de dretes.


La redacció estava situada al Casal Popular i era imprès a la imprema Torrella.

Els principals col·laboradors foren Joan Boladeras, el Dr. Guardiet, Remigi Brustenga, Josep Serra, Josep Colomer i Josep Ferrer Domingo.

LA LLUITA (1922-1939)

Era l'òrgan del Centre Democràtic Republicà (vinculat a Esquerra Republicana de Catalunya); de caire nacionalista i esquerrà, fou fundat el 1922 per Pere Esmendia. Durant un temps va figurar com a director Lluís Companys (que seria president de la Generalitat). Hi hagueren quatre èpoques de publicació , tallades cadascuna per circumstàncies polítiques externes. Durant la guerra civil s'informava puntualment de les notícies del front d'Aragó i de l'Ebre. El 7 de gener de 1939 va aparéixer l'últim número on es comminava a resistir l'avanç de l'exèrcit franquista.

L'últim número de La Lluita

Es va imprimir en diversos llocs: la Casanovas (1930-1933), la impremta Garriga de Terrassa (1933-1934), la Pallarols de Rubí (1934-1936) i, de nou, la Casanovas (1936-1939).

Esmentem, entre els seus col·laboradors, Pere Aguilera (alcalde de Rubí durant la República i la guerra), Pep Rovira (de les Milícies Antifeixistes i del POUM), Ramon Ratés, Cels Ramoneda, Josep Sapés... tots vinculats a les esquerres locals.

La informació anterior ha estat extreta de l'article de Joan Miquel Merino "La premsa de Rubí, 1931-1939", aparegut al Butlletí del GCMR núm. 32 (març de 1989).


dimecres, 6 de setembre de 2017

La victòria franquista i les societats corals de Rubí

És sabut que amb la victòria de les tropes "nacionals" molts elements de la nostra cultura foren crudelmen reprimits, sobre tot aquells que en època republicana estaven vinculats a associacions o partits polítics de caire esquerrà i catalanista.

És el cas de la "Sociedad Coral Los Obreros Rubinenses", una entitat claveriana que havia estat fundada el 1881 i una de les més antigues de Rubí.  Quan les forces franquistes ocuparen Rubí, el 1939, saquejaren el Centre Democràtic Republicà (que a finals del segle XIX era "el Casino Rubinense" i al redós del qual es va refer aquesta agrupació coral que havia estat molt afectada per la gran crisi de la fil·loxera). L'estendard dels "Obreros" fou ultratjat i despullat de la seva col·lecció de medalles i trofeus.

Cal dir que durant la dictadura de Primo de Rivera, el Centre Democràtic havia estat també clausurat, encara que es programaren actuacions de la coral en diversos llocs sempre amb el permís de les autoritats.

Estendard de 1897, de "Los Obreros Rubinenses"

Però amb el nou règim del 1939, aquesta agrupació coral va desaparéixer per sempre, a causa del seu passat lligat a una insititució de caire republicà. Menys mal que pocs anys més tard l'erudit local Miquel Rufé, que, per cert seria posteriorment cap de la Falange local i alcalde (dins una línia més moderada), rescatà el que restava de l'estendard  i el lliuraria a un grup d'antics cantaires. D'aquesta manera, es va poder restaurar. Actualment resta dipositat al local social d'Esquerra Republicana de Catalunya.

Coral "Los Obreros Rubinenses" amb l'estendard antic

Pel que fa a l'altra associació coral que existia a Rubí en aquells anys, El Parnaso Rubinense, molt més antiga que els "Obreros", ja que datava del 1864, va saber capejar la situació. De fet no estava tan relacionada amb moviments "subversius", diguem-ho així, i va recobrar la seva activitat el 1941, sota la direcció musical del mestre Josep Rusiñol. El Parnaso Rubinense va romandre actiu fins el 1973. El 1945 apareixeiria "La Colla de la Punxa" i la Coral Sant Pere (que no era claveriana); el 1946, La Lira Rubinense, i el 1949, la Coral Unió Rubinenca, que és la única que ha perviscut fins a l'actualitat.

La Lira Rubinense, amb el mestre Magí Ramèntol, anys 50

dilluns, 28 d’agost de 2017

El carro romà de Rubí

A l'Auditori Vallhonrat fins fa poc vàreu poder visitar l'exposició dedicada al Museu de Rubí, ara ja tancada al públic. Una de les peces més espectaculars, situada prop de l'entrada per la banda que dóna a la plaça de Montserrat Roig, era el carro romà de Rubí, o, millor dit, la biga romana. Es tractava d'una rèplica realitzada per Esteve Montoliu, soci del GCMR-CER.


Reproducció del carro romà. Foto Marroyo.

Les bigues romanes, a diferència de les quadrigues, que eren tirades per quatre cavalls, en feien servir només dos. Ere ambdues modalitats d'origen militar i lúdic. Normalment les bigues transportaven els comandants militars o emperadors en els seus triomf o ovationes en venir victoriosos d'alguna campanya bèl·lica, i les quadrigues, com ja s'ha vist en moltes pel·lícules, eren les protagonistes indiscutibles de les carreres de cavalls als circs. Les bigues també es poden veure reproduïdes a denaris o monedes de plata, sobre tot de l'època de la República romana, sostenint imatges mitològiques.

Denari d'època republicana romana amb representació d'un biga al revers.



La reproducció que es conserva al Museu de Rubí e va efectuar utilitzant materials i tècniques pròpies d'aquella època romana i va requerir molt temps i haver de solucionar diverses dificultats. L'any 2008 es va formar un equip de treball format bàsicament per Esteve Montoliu i Francesc Margenat, en el qual van col·laborar altres persones i empreses: Santiago Berrar, Pilar Margenat, Josep Oliver, Josep Vila (materials de fusteria), Xavier Reinaldos, Servifores, i els tallers TFCN i Busquets (que subministraren els elements metàl·lics).

Es va fer servir fusta de roure dels boscos de Can Corbera per al tambor de les rodes, i de faig per a realitzar altres elements com el cèrcol i el radis, així com la plataforma i la caixa on es disposaven l'auriga i el passatger del carro. Els elements de metall eren tots fets de forja. El pa d'or es va utilizar per als elements decoratius de la biga.

Cal dir també que el carro va participar en la rua de la Festa de Sant Antoni Abat del 2009, tirat per muntures reals, tal i com s'havia previst durant la construcció de la rèplica.


En el futur Museu caldria, doncs, reservar un espai per a aquesta biga, ja que si bé no és cap element arqueològic sorgit de les entranyes de Rubí, sí pot considerar-se un bon treball de reconstrucció.


dimarts, 22 d’agost de 2017

Tragèdies rubinenques

Diverses vegades al llarg de la nostra història més recent Rubí ha estat colpejada per la tragèdia. Rememorarem en aquesta entrada les que potser han causat major impacte i també han provocat la solidaritat de les altres persones i entitats envers les víctimes.

En primer lloc, parlarem de l'explosió de la caldera de cal Viloca (l'empresa Viloca i Batlle) el 22 de setembre de 1958, que causà la mort de 10 obrers i diversos ferits. Aquesta empresa estava situada al complex del Vapor Vell i el rescat, en el qual també hi participaren treballadors de la veïna fàbrica de Can Sedó, va durar tot el dia.


La fàbrica de Cal Viloca després de l'explosió. AMR.

El cerimonial d'enterrament de les víctimes, que s'oficià aprofitant l'edifici del mercat vell, fou una gran mostra de dolor col·lectiu. Tot Rubí va restar-ne commocionat.

S'obrí una subscripció prodamnificats en la qual participaren diverses empreses de Rubí, com la Bertrand y Bertrand Cia ("Vapor Nou"), cal Gaspà, Pich Aguilera (naus de l'Escardívol) i també algun taller com cal Ferrer de Tall.

Anys més tard, el 1962, també un fatídic mes de setembre, la rierada de Rubí va provocar una gran pèrdua de vides humanes: segons l'estudi d'Eduard Puigventós publicat al Butlletí del GCMR-CER núm. 58, de setembre de 2012, serien unes 255 víctimes. Varen desaparèixer famílies senceres, que habitaven el barri de l'Escardívol (on actualment està la rotonda, aproximadament), el de la Font de la Via i el de Can Fatjó.

Efectes de la rierada. Font: "L'Abans".

Va sorigir una gran onada de solidaritat, especialment la que va impulsar Ràdio Barcelona en els primers moments, a tavés del locutor Joaquín Soler Serrano. Van començar a arribar ajudes materials i econòmiques de tots els racons de l'estat. En cinc dies, per exemple, es van recollir 30 milions de pessetes de l'època.

Atenent els supervivients de la rierada al Casino Espanyol. Foto AMR

Així mateix, una gran quantitat de voluntaris col·laboraren en les desagradables tasques de cercar persones entre el fang i les runes, entre ells els minyons de muntanya. L'alcalde Miquel Rufé va decretar la paralització del treball a totes les empreses i l'obligació de tots els majors de 18 anys en fer aquestes tasques i ajudar els damnificats. Es van habilitar diversos espais per allotjat els supervivents.

La cerimònia de comiat que es va fer al mercat vell va ser multitudinària. La plaça estava plena de gom a gom amb els familiars de les víctimes i molta gent de Rubí que es va voler sumar al dolor col·lectiu. A la presidència del sepeli van venir el capità general de Catalunya, l'alcalde Miquel Rufé, el bisbe de Barcelona Gregorio Modrego Casaus, acompanyat del seu vicari general i de diversos rectors de poblacions veïnes... Atès l'elevat nombre de víctimes, es col·locà un sol fèretre en mig de la plaça en representació de totes elles.

Impressionant vista del funeral de les víctimes de la rierada. Foto: AMR

El 5 de maig de 1984 un tràgic accident de trànsit a Alcolea del Pinar (província de Guadalajara) segà les vides de 6 seguidors i seguidores de la Penya Blaugrana Ramon Llorens, mentre es dirigien a Madrid a presenciar la final de la Copa del Rei. Eren Mercè Bamala, Josep Casasayas, Trini Julià, Josep Rovira, Carles Soler i Maria Torres. L'accident, que es va produir quan l'autobús en el que viatjaven topà contra un vehicle militar, també va causar ferides a 49 persones més.

El 7 de maig, 10.000 persones varen acudir al funeral, que de nou es va celebrar al mercat vell. Fou presidit per Miquel Coll i Alentorn en representació del president de la Generalitat  Jordi Pujol, el governador civil de Barcelona, el director general d'Esports, el president del FC Barcelona (en Núñez) i un tinent coronel de l'exèrcit espanyol.

Cerimonial per les víctimes de l'accident de la Penya Blaugrana. Foto Rubricata

I fa pocs dies també el dolor per la mort de dues persones de Rubí víctimes de la barbàrie terrorista a Barcelona ha tornat a commocionar Rubí. Es tracta d'un nen de només tres anys i el seu tiet-avi, que van tenir la mala sort de trobar-se a les Rambles aquell fatídic 17 d'agost.

Més d'un mil·ler de rubinencs/ques es van atansar al temple parroquial de Sant Pere per dir adéu a aquestes víctimes innocents. El funeral fou oficiat pel bisbe de Terrassa i acudiren l'alcaldessa de Rubí, el conseller de la Presidència, el delegat del Govern a Barcelona, un tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, i representants de les forces de seguretat.

Enterrament de les víctimes rubinenques de l'atemptat del 17-A. Foto Tot Rubí.

L'Ajuntament també va obrir un llibre de condolències i s'improvisà un lloc de record als jardins de la plaça Pere Aguilera amb espelmes, missatges, etc. en record de les víctimes.

Esperem que cap tragèdia més afecti a la nostra comunitat. I si més no, que sapiguem reaccionar amb força i coratge.


dimecres, 16 d’agost de 2017

Rubí i l'antiga via Heràclea

Des de temps immemorials el terme de Rubí, situat a  la depressió prelitoral que consitueix el Vallès, fou un lloc de pas. Una antiquíssima via (o potser conjunt de camins) que anava de nord a sud, a cercar les terres de Cadis, passava amb tota seguretat per la ciutat que ara habitem. És la via Heràclea, anomenada així en honor de l'heroi grec Hèracles, que acudí a terres hispanes a complir un dels seus dotze treballs: robar el ramat de bous del monstre Gerió, i que per tornar a Grècia utilitzaria aquest camí.


El que sí és cert és que ja des de temps molt antics aquest "corredor mediterrani" travessava el Vallès i per València i Múrcia, es dirigiria a terres de la vall del Guadalquivir. En època imperial romana serà la via Augusta.

Al segle II aC fou senyalitzada amb miliaris, o pedres cilíndriques que indicaven les milles romanes. A més, cal destacar que els exèrcits romans, després de deembarcar a Emporion (Empúries), preferien anar per terra si volien dirigir-se a Tarraco, la seva gran base militar per conquerir la península. És a dir, per Rubí haurien passat  totes les tropes que des del nord s'haguessin dirigit al sud peninsular: els Escipions, i després grans comandants militars romans com M. Porci Cató o el mateix Juli Cèsar...

Camí de Rubí a Castellbisbal, per on possiblement passà l'Heràclea

Pel que fa a l'itinerari de la via Heràclea a la nostra comarca, ja l'investigador granollerí Josep Estrada havi indicat que la ruta passaria per Llinars, Gallecs, Palausolitar, Polinyà, l'ermita de la Salut (Sabadell), Sant Quirze del Vallès, Can Ferran i Rubí, per anar a parar al Llobregat, a Castellbisbal. Francesc Margenat ha dedicat bastant temps a estudiar el pas de les vies romanes a Rubí i pensa que, pel que fa al trajecte per la nostra població, aquest aniria des de la Bastida (venint de l'ermita de Sant Feliuet de Vilamilanys), cap al centre de Rubí, i d'aquí a Can Fatjó, l'ermita de Sant Genís, i ja a Castellbisbal, la masia de Can Campanyà (on al costat hi ha pedreres romanes), Can Riquer, Can Coromines i el riu Llobregat, al lloc on després le legions de l'emperador August construïrien el pont romà ("el del Diable").

Una de les versions del pas de la via Heraclea pel terme de Rubí

Al terme municipal de Rubí s'ha trobat restes arqueològiques que semblen confirmar aquest traçat, co trams empedrats a la part del Rubí nord o a can Fatjó, que tenen ja una cronologia de l'època de l'imperi romà, però que eren la continuació de la via preexistent.

A part d'aquesta via principal, que en època imperial, seria un ramal de la via Augusta interior, hi havien camins secundaris. Un d'ells és el camí vell de Sabadell, que de la Serreta anava a can Tiraïres i al Pinar, per enllaçar després amb l'Heràclea a Sant Feliuet. Prop d'aquesta via secundària s'ha trobat restes d'una torre romana que té una cronologia que comença al segle I aC, al lloc que ara ocupa el dipòsit general d'aigües (a Penjallops). Un altre camí és el que F. Margenat anomena "la Viastrella", que anava de nord a sud creuant tot el terme de Rubí, venint de Terrassa, i que també comptaria amb torres de control, com la tobada a la Creu de Conill (Serra de les Martines), que fou reutilitzada en època medieval, i la que es va identificar fa decennis, al camí que de l'ermita de Sant Muç va a can Fonollet.

Torre de Can Fonollet. Foto F. Margenat

Aquestes torres serivirien per fer-se senyals en cas de perill i van perdurar fins ben entrat l'imperi romà. En una altra entrada futura parlarem de la famosa via Augusta, però hem cregut oportú oferir ara unes línies sobre la seva antecessora.

dijous, 10 d’agost de 2017

Josep Rusiñol: futbolista, mestre i director musical (1915-2017)

Fa uns dies el món cultural de Rubí va quedar colpit per la perdua d'una gran figura de la'activitat musical de la nostra ciutat. Era el mestre Josep Rusiñol i Turu, que va deixar aquest món a l'avançada edat de 101 anys després d'una vida intensa, en la qual es destacà com a mestre, futbolista i músic.


Va néixer a la nostra població el 1915 i de jove havia estat jugador de futbol dels equips de la Penya Serra i de la UE Rubí, on exercia de davanter i bon golejador. També va participar en alguns partits amb la UE de Sants i al RCD Espanyol, fins i tot.

En un cercle vermell, el jove Josep Rusiñol com a futbolista de la UE Rubí

Va estudiar magisteri i va exercir de mestre a Rubí i a les poblacions de la Pobla de Claramunt (on va deixar un bon record), l'Hospitalet de Llobregat i Barcelona.

Però a Rubí sempre el recordarem bàsicament per la seva gran labor musical. Fou director musical de la Companyia Lírico-Dramàtrica de la Cambra Agrícola Oficial, que amb el règim de Franco esdevindria "Casino Español".

Així mateix, va fundar i va dirigir l'Orquestra "Noctámbulos", que esdevindria amb posterioritat la Cobla-Orquestra Primavera.

Fou director de diverses corals de Rubí: "El Parnaso", la Coral Sant Pere, La Lira, la del casal de la gent gran (la Coral Moragas i Barret) i l'Agrupació Coral Unió Rubinense.

El mestre Rusiñol quan era director musical de La Lira Rubinense.

I l'activitat poser més important seria la de director musical de l'Esbart Dansaire de Rubí duranr més de 30 anys, fins que el 1988 passà la batuta a Pere Burés.

El 1988 el mestre Rusiñol passa la batuta de la direcció musical de l'Esbart a Pere Burés.

Ha mort, doncs, un dels referents culturals de la ciutat. La seva petjada no s'esborrarà mai.