dimecres, 16 d’agost de 2017

Rubí i l'antiga via Heràclea

Des de temps immemorials el terme de Rubí, situat a  la depressió prelitoral que consitueix el Vallès, fou un lloc de pas. Una antiquíssima via (o potser conjunt de camins) que anava de nord a sud, a cercar les terres de Cadis, passava amb tota seguretat per la ciutat que ara habitem. És la via Heràclea, anomenada així en honor de l'heroi grec Hèracles, que acudí a terres hispanes a complir un dels seus dotze treballs: robar el ramat de bous del monstre Gerió, i que per tornar a Grècia utilitzaria aquest camí.


El que sí és cert és que ja des de temps molt antics aquest "corredor mediterrani" travessava el Vallès i per València i Múrcia, es dirigiria a terres de la vall del Guadalquivir. En època imperial romana serà la via Augusta.

Al segle II aC fou senyalitzada amb miliaris, o pedres cilíndriques que indicaven les milles romanes. A més, cal destacar que els exèrcits romans, després de deembarcar a Emporion (Empúries), preferien anar per terra si volien dirigir-se a Tarraco, la seva gran base militar per conquerir la península. És a dir, per Rubí haurien passat  totes les tropes que des del nord s'haguessin dirigit al sud peninsular: els Escipions, i després grans comandants militars romans com M. Porci Cató o el mateix Juli Cèsar...

Camí de Rubí a Castellbisbal, per on possiblement passà l'Heràclea

Pel que fa a l'itinerari de la via Heràclea a la nostra comarca, ja l'investigador granollerí Josep Estrada havi indicat que la ruta passaria per Llinars, Gallecs, Palausolitar, Polinyà, l'ermita de la Salut (Sabadell), Sant Quirze del Vallès, Can Ferran i Rubí, per anar a parar al Llobregat, a Castellbisbal. Francesc Margenat ha dedicat bastant temps a estudiar el pas de les vies romanes a Rubí i pensa que, pel que fa al trajecte per la nostra població, aquest aniria des de la Bastida (venint de l'ermita de Sant Feliuet de Vilamilanys), cap al centre de Rubí, i d'aquí a Can Fatjó, l'ermita de Sant Genís, i ja a Castellbisbal, la masia de Can Campanyà (on al costat hi ha pedreres romanes), Can Riquer, Can Coromines i el riu Llobregat, al lloc on després le legions de l'emperador August construïrien el pont romà ("el del Diable").

Una de les versions del pas de la via Heraclea pel terme de Rubí

Al terme municipal de Rubí s'ha trobat restes arqueològiques que semblen confirmar aquest traçat, co trams empedrats a la part del Rubí nord o a can Fatjó, que tenen ja una cronologia de l'època de l'imperi romà, però que eren la continuació de la via preexistent.

A part d'aquesta via principal, que en època imperial, seria un ramal de la via Augusta interior, hi havien camins secundaris. Un d'ells és el camí vell de Sabadell, que de la Serreta anava a can Tiraïres i al Pinar, per enllaçar després amb l'Heràclea a Sant Feliuet. Prop d'aquesta via secundària s'ha trobat restes d'una torre romana que té una cronologia que comença al segle I aC, al lloc que ara ocupa el dipòsit general d'aigües (a Penjallops). Un altre camí és el que F. Margenat anomena "la Viastrella", que anava de nord a sud creuant tot el terme de Rubí, venint de Terrassa, i que també comptaria amb torres de control, com la tobada a la Creu de Conill (Serra de les Martines), que fou reutilitzada en època medieval, i la que es va identificar fa decennis, al camí que de l'ermita de Sant Muç va a can Fonollet.

Torre de Can Fonollet. Foto F. Margenat

Aquestes torres serivirien per fer-se senyals en cas de perill i van perdurar fins ben entrat l'imperi romà. En una altra entrada futura parlarem de la famosa via Augusta, però hem cregut oportú oferir ara unes línies sobre la seva antecessora.

dijous, 10 d’agost de 2017

Josep Rusiñol: futbolista, mestre i director musical (1915-2017)

Fa uns dies el món cultural de Rubí va quedar colpit per la perdua d'una gran figura de la'activitat musical de la nostra ciutat. Era el mestre Josep Rusiñol i Turu, que va deixar aquest món a l'avançada edat de 101 anys després d'una vida intensa, en la qual es destacà com a mestre, futbolista i músic.


Va néixer a la nostra població el 1915 i de jove havia estat jugador de futbol dels equips de la Penya Serra i de la UE Rubí, on exercia de davanter i bon golejador. També va participar en alguns partits amb la UE de Sants i al RCD Espanyol, fins i tot.

En un cercle vermell, el jove Josep Rusiñol com a futbolista de la UE Rubí

Va estudiar magisteri i va exercir de mestre a Rubí i a les poblacions de la Pobla de Claramunt (on va deixar un bon record), l'Hospitalet de Llobregat i Barcelona.

Però a Rubí sempre el recordarem bàsicament per la seva gran labor musical. Fou director musical de la Companyia Lírico-Dramàtrica de la Cambra Agrícola Oficial, que amb el règim de Franco esdevindria "Casino Español".

Així mateix, va fundar i va dirigir l'Orquestra "Noctámbulos", que esdevindria amb posterioritat la Cobla-Orquestra Primavera.

Fou director de diverses corals de Rubí: "El Parnaso", la Coral Sant Pere, La Lira, la del casal de la gent gran (la Coral Moragas i Barret) i l'Agrupació Coral Unió Rubinense.

El mestre Rusiñol quan era director musical de La Lira Rubinense.

I l'activitat poser més important seria la de director musical de l'Esbart Dansaire de Rubí duranr més de 30 anys, fins que el 1988 passà la batuta a Pere Burés.

El 1988 el mestre Rusiñol passa la batuta de la direcció musical de l'Esbart a Pere Burés.

Ha mort, doncs, un dels referents culturals de la ciutat. La seva petjada no s'esborrarà mai.



dijous, 3 d’agost de 2017

El relleu de Rubí: muntanyes, serres i turons


El terme de Rubí, vertebrat per la riera que el travessa de nord a sud, compta amb un conjunt de serres i promontoris que tot seguit esmentarem. No obstant, abans de tot, hem de dir que el relleu en conjunt és suau i està interromput per molts torrents, dels quals ja en vam parlar fa temps. Cal destacar-hi extenses planes ondulades que fa decennis eren ocupades per vinyes i ara per camps de cultius bàsicament de farratge o gra, quan no han estat ocupades pel bosc o bé s'hi han edificat urbanitzacions, especialment des dels anys 70.


El relleu de Rubí és poc pla. Zona de Ca n'Oriol, prop de Can Tiraïres

A la part nord destaquem la serralada transversal del Vallès, que a Rubí compta amb altures importants i són els punts més alts del nostre terme municipal: l’Empalme, al costat de la creu esmentada, té 389 m d’alçada i és la muntanya més alta de Rubí. Prop d’aquesta altura hi havia la creu dels Tres Batlles, que era el punt de confluència dels termes de Rubí, Terrassa i Sant Quirze i Ullastrell. 

Vista aéria del turó de l'Empalme. Font: Google Maps

La serra de les Martines, més a l’est, separa Rubí del veí terme de Terrassa. Entre les seves altures més importants ressenyem la Creu de Conill, on s’ha excavat una torre construïda en època romana, però aprofitada a l’edat mitjana. Destaquem, al costat de la serra de les Martines, una mica més a l’est, la serra de can Guilera, amb el Puig Pinós, de 309 m. 

Vista general de la Serra de les Martines. Font: Google Maps

Ja cap al nord-est del terme cal esmentar la part de la serra de Galliners que està ocupada per territori Rubinenc. Per la seva carena, entre Rubí i Sant Quirze, passa la línia divisòria entre les conques del Llobregat i del Besós. A la zona, anomenada de Penjallops, trobem el turó del Pinar, de 271 m, molt a prop del dipòsit general d'aigües i del camp de golf de Can Sant Joan, de 268 m.


Zona de Penjallops, entre el Pinar i el camp de golf. Font: Google Maps

Una mica més al sud d’aquestes carenes septentrionals,  ens trobem amb les serres de Can Pòlit, tocant amb les terres de can Roig, i la de Can Mir, ja a la zona de les Valls de Sant Muç i Castellnou.

A la meitat occidental del terme de Rubí situem les serres de can Balasc i de can Carreres, de l’Oleguera (situada aquesta a la zona de Can Canyadell Vell i de l’antic camí ral), que forma un conjunt juntament amb la serra del Riquer. Són  ramificacions de la serralada transversal del Vallès que separen el nostre terme del de Castellbisbal. No podem oblidar també els talusos de la fondalada per on discurreix el torrent Fondo, d'uns 40 m d'alçada, entre Can Pi de la Serra i Can Balasch, aproximadament.


Imatge de la Serra de l'Oleguera

Les zones muntanyenques de Rubí, almenys les de la part nord i occidental, conserven en més o menys grau la seva vegetació autòctona.

La resta del territori, cap al sud i l’oest, és menys o més pla. No obstant, a la part més meridional cal destacar el turó de can Calopa, ric en fòssils de l’etapa del Miocè i també important per les seves formacions d’estrats (“els regles”), sobre la riera de Rubí.

Can Calopa i "els regles"

Dins del terme no ens hem d’oblidar d’esmentar algunes petites elevacions com les anomenades “muntanyes russes”, al llarg del camí cap a la masia de can Xercavins, un cop passat el pont sota el ferrocarril. Al seu damunt es troben els camps de cultiu d’aquesta casa de pagès. Altres  topònims associats a elevacions són els de la Serreta, a la part nord-est del casc urbà de Rubí, on s’ubica el barri del mateix nom, i el del Putget, a les Torres, al damunt del qual es troba la plaça dels Nens.

Turó del Putget, sota la plaça dels Nens. Foto J. Vilalta

Cal destacar també que l'acció antròpica dels últims anys, en ocasions ha transformat profundament el paisatge, especialment a causa de la instal·lació de grans abocadors com el de Can Carreras o Can Balasch.

Can Carreras i el seu abocador. Foto J. Vilalta

I pel que fa al punt més baix del terme municipal hem de dir que és la part final del torrent de Can Pi de Vilaroch (només 60 m sobre el nivell del mar).

dijous, 27 de juliol de 2017

La plaça del Dr. Guardiet en època romana

La plaça del Dr. Guardiet és des de fa segles el centre neuràlgic de l'activitat ciutadana. Però quan va començar a ser habitada? En aquesta entrada farem esment de les troballes arqueològiques que ens indiquen que fa més de 2.000 anys ja era un punt de trobada i possiblement un important centre habitat.

Ja a finals del segle II aC començà a ser freqüentada pels nostres ancestres. Però hem de dir que la riera hi discorria molt més a prop que ara, al llarg del carrer de Joaquim Blume, i que el carrer actual de la Riera era molt possiblement un petit torrent que hi desguassava. Així es desprén de diverses intervencions arqueològiques efectuades a la zona.

Excavacions d'Arqueociència el desembre de 1993. Foto David Segura/GCMR

D'aquella època iberoromana (segles II -I aC), s'han trobat en diversos punts de la plaça petits fragments de ceràmica ibèrica i de vernís negre (procedent d'Itàlia en la seva major part), que es conserven al Museu de Rubí. Destaquem entre aquests materials una interessant fíbula de bronze, semblant a una exposada al Museu Arqueològic de Catalunya. Les ulteriors excavacions realitzades (les del 1987-1988 a càrrec de Roser Enrich, i les de 1993-1994 per Arqueociència) també han corroborat aquesta presència humana en aquella època.

Fíbula ibreroromana de bronze trobada a la plaça. Dibuix de J. Vilalta

Més endavant, ja als segles I i II dC, sembla que el lloc era poc poblat. No obstant hem de destacar dues troballes força importants: per una banda, una font en forma de cap de lleó apareguda a  un pany de paret de la cantonada sud-oest entre el carrer de la Riera i el de Sant Sebastià, i un dels tres fragments de cornisa romana de marbre de Carrara que han aparegut en diversos indrets de Rubí, aquest amb un grafit d'època medieval fet per un tal Rodoardus.


Font romana. Foto FMBR



Fragment de cornisa romana. Foto FMBR

Al segle III sembla que es produí al lloc l'aparició d'una gran vil·la romana, a la qual pertanyien les termes o banys que van sorgir a les excavacions fetes per Arqueociència als anys 90. Aquestes termes varen funcionar fins l'any 400 aproximadament. D'aquesta època baix imperial (segles IV i V) daten altres elements com el fust de columna de marbre amb estries salomòniques (és a dir en espiral) que es conserva aprofitat al finestral de la façana de ponent de l'església de Sant Pere, i un fragment també de columneta de les mateixes característiques que va sorgir davant de l'actual restaurant El Portalet, a la part sud de la plaça. També trobat a un lloc indeterminat dels voltants es conserva al Museu un capitell de marbre d'aquesta època.


Fragment de columneta. Foto J. M. Roset

Aquesta gran vil·la romana ocuparia tota l'àrea situada entre l'església, al nord, i el carrer de Llobateras al sud. En aquesta part que gravita en torn a l'actual plaça de Salvador Allende, el col·legi Regina Carmeli i els carrers de Santa Llúcia i de Ramon Turró, diverses excavacions efectuades a principis del segle actual han donat com a resultat estructures datades del segle II, que podrien ser el precedent de la gran vil·la romana del centre de Rubí, en la qual al segle III els propietaris es feren fer els seus banys privats.


Restes de les termes de davant l'església. Foto Arqueociència

Finalment, un altre important canvi tindria lloc en algun moment del segle V, possiblement a mitjans d'aquest segle, quan l'assentament situat en torn a l'església donaria pas a un conjunt dedicat al culte cristià, amb la creació d'una necròpolis al seu costat (el precedent del cementiri que estaria ubicat en aquest lloc fins al segle XIX), amb enterraments fets amb teules (tegulae) romanes o bé aprofitant àmfores (aquests destinats a nens i nenes).

Pel que fa al fris conservat al magatzem del Museu, amb decoració d'espirals, sempre s'havia considerat que podria haver pertangut a un temple iberoromà, descobert durant les obres del mercat vell, a la primera meitat del segle passat, però sembla ser que podria ser d'època visigòtica, segons ens va informar l'arqueòleg tarragoní Josep Maria Macías. Estem a l'espera de corroborar aquesta informació. 

Fris d'època indeterminada. Foto GCMR

A partir d'aleshores aquesta zona aniria transformant-se, però sempre conservant el seu caire de nucli vital de Rubí, fins arribar als nostres dies.

Jordi Vilalta

dijous, 20 de juliol de 2017

Per què es va produir la rierada de Rubí?


Com quasi tots sabeu, la nit del dia 25 de setembre de 1962, una gran tromba d'aigua arrassà en pocs segons el barri de l'Escardívol i diverses indústries de la zona i provocà una gran catàstrofe.

Font: cartotecadigital.icc.cat

Com es va produir aquest fet? Sembla ser que les altes temperatures combinades amb les baixes pressions van afavorir una gran evaporació de l'aigua del mar. El vapor d'aquesta aigua es va acumular a la part baixa de l'atmosfera i una arribada d'aire fresc en alçada va fer que es formés una zona de baixa pressió entre Catalunya i les Balears, amb la conseqüent inestabilitat (Pérez de Pedro, 2013). Es va constituir, doncs, una gran borrasca que va penetrar a les nostres terres pel sud-est i que va provocar fortes pluges entre el 24 i el 25 de setembre de 1962. El 25 de setembre a les 20 h va començar a ploure amb més força i aquest fenomen assolí la seva màxima intensitat entre les 11 i les 12 de la nit, moment en què es produí la catàstrofe de l'Escardívol.

El barri de la Font de la Via, arrassat per la rierada. Foto TAF/ANC

El fet és que els rierols procedents de Sant Llorenç del Munt i l'Obach aportaren la gran quantitat d'aigua caiguda sobre aquest massís a la riera de les Arenes, que es va veure totalment desbordada. La tragèdia, doncs, començaria a la ciutat de Terrassa, on abans de la construcció del pont i el talús que sostenien la via del ferrocarril de la RENFE, l'aigua baixava lliurament. Segons ens explica Albert Roma (2013), el pont tenia tres ulls, però al llarg del temps les successives obres ferroviàries anaren causant el llençament de terres i l'obturació de dos dels tres ulls, cosa que va fer que es constituís una mena de presa. Així, es fa formar un gran embassament que va fer rebentar el pou i d'aquesta manera es va emportar aigües avall tots els habitatges construïts a la llera.


El pont dels ferrocarrils de la RENFE a Terrassa, després de la riuada. Font: http://antiquari.cat/

La riera de les Arenes, en travessar el terme de Rubí, és el mateix que la nostra riera, i la gran massa d'aigua que venia de Terrassa va provocar un fenomen molt semblant a l'anterior. Sempre s'havia pensar que va ser només el pont del carrer de Cadmo ("del Matadero") qui va provocar l'embassament de Rubí, però un recent estudi (de fa pocs anys) de l'enginyer Ignasi Mir ha mostrat que en realitat foren també les naus industrials de "la Pelleria" o fàbrica Arch (actual complex de l'Escardívol) qui actuaren de resclosa. Es va formar, doncs, una gran retenció d'aigua d'uns 100.000 m cúbics entre la fàbrica i el pont de carrer de Cadmo, fins que la força del líquid element va fer que l'embassament sortís de cop una vegada va cedir el pont i la Pelleria (que per cert, no va quedar arrassada aquella nit), amb una potència de 1.800 m cúbics per segon, i aixó va causar la destrucció del barri de l'Escardívol i diverses indústries establertes al lloc, amb un cost humà superior a 250 persones mortes.

Les naus de la Pelleria, al costat del punt per on entrà la tromba d'àigua. Font: cartoteca digital.icc.cat



dijous, 13 de juliol de 2017

Fòssils de Rubí

La paraula “fòssil” es refereix a tota resta o senyal deixades per antics organismes vius (animals o vegetals), que ens permet conèixer la vida passada a la Terra.

Ja a finals del segle XIX el canonge  Jaume Almera havia fet prospeccions geológiques al nostre terme amb el resultat de la troballa d'algunes restes fòssils. A la dècada dels 50 del segle passat, Miquel Crusafont, Josep Fernández de Villalta i Jaume Truyols van identificar restes al turó de can Calopa, un dels jaciments paleontològics més importants del país i que tenim a Rubí sense que molts ho sàpiguen, així com a la zona de l'Infern, al costat del turó, i a Can Pi de Vilaroc (tot a la zona sud del terme de Rubí). Aquests fòssils eren del Miocè (entre 24,6 i 5,1 milions d’anys abans del present).

Estrats miocènics de Can Calopa

A Rubí quasi totes les restes fòssils trobades pertanyen a la sèrie del Miocè.  Del Miocè inferior (24,6  a 14,4 m. a.) destaquen les restes fòssils d’animals, mentre que al mitjà (14,4 a 11,3 m. a. abunden més les d'espècies vegetals, en una època on hi havia un clima àrid de tipus subtropical o tropical.

El “Llac dels Fòssils”

El jaciment del Miocè mitjà més important a Rubí és el “Llac dels Fòssils”, al Parc d’Activitats Econòmiques de Can Sant Joan (entre el carrer del Segre i el torrent dels Alous). Actualment està soterrat, però havia estat una bassa d’origen artificial. Aquí s'han trobat restes de vegetals (25 espècies diferents) totes del tipus de les angiospermes (llorer, acàcia, mimoses, lleguminoses...), datades entre 14,4 i 11,3 milions d’anys d’antiguitat. 

Fulla de llorer fòssil trobada al Llac dels Fòssils. Foto CEPNA

Altres jaciments de Rubí

-        -   El turó de Can Calopa, al sud del terme, de gran interès paleontològic, amb fòssils del Miocè inferior (23-14,4m.a.), molts de mamífers com elefants, rinoceronts, lagomorfs (llebres i conills), carnívors, artiodàctils, cèrvids, porcs, rosegadors...

-         - Can Serrafossà, del Miocè mitjà i superior (14,4 -5,1 m. a.), amb la presència d’ostres i gasteròpodes (cargols) marins.

Jaciment de fòssils de Can Serrafossà. Foto J. Vilalta

-          - L’Infern (prop de Can Calopa), on ara es troba el polígon industrial del Rubí Sud, on s’han trobat espècies de mamífers i d’un rèptil.

-         -  Torrent de Can Pi de Vilaroch, també prop de Can Calopa, amb la troballa d’una dent d'un proboscidi de la família dels gomfotèrids i una espècie de rèptil.

 
Reproducció d'un gomfotèrid. Arxiu CEPNA
-          - El Fallol, a la banda dreta de la riera de Rubí, amb fòssils de mamífers, ocells i una espècie de rèptil.

Podeu tenir molta més informació dels fòssils de Rubí si llegiu el nostre Butlletí núm. 49 (2005), que és una monografia sobre els fòssils del Miocè al nostre terme, redactada per Jordi Simó.

 

dijous, 6 de juliol de 2017

Ignasi Marroyo i el seu llegat

El passat 30 de juny ens va deixar el nostre soci i amic Ignasi Marroyo, un dels més destacats fotògrafs catalans de la segona meitat del segle passat.

Marroyo durant l'acte de donació del seu fons a l'ANC. Foto Joan Oller

Va néixer a Madrid el 1928 i aviat la seva família es va traslladar a Barcelona. Finalment, el 1960 es va quedar a viure a Rubí, fins a la seva mort.

El moviment al qual va pertànyer és anomenat la Nova Avantguarda Catalana, promoguda pel gran fotògraf Francesc Català-Roca, i que es caracteritza pel seu realisme social.

Ja als anys 40 el seu pare li va regalar una càmara de fer fotos i a partir d'aleshores féu de l'art de captar imatges la passió que l'acompanyaria tota la seva vida. Als anys 50 començà a presentar-se a diversos concursos i a finals d'aquesta dècada ingressaria a l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, on el 1960 va fundar el grup El Mussol.

Ja establert a la nostra vila, el 1966 va crear, juntament amb altres amants de la fotografia, el Grup Fotogràfic El Gra.

Fundació del Grup Fotogràfic El Gra.

El 2014 va rebre la Creu de Sant Jordi. Nosaltres, com a entitat, també li vam voler retre l'abril del 2015 un petit homenatge, en ocasió del Dia de la Terra, conjuntament amb Josep Maria Roset, un altre eminent fotògraf rubinenc.

Marroyo rep la Creu de Sant Jordi. Font: www.rubitv.cat

 Actualment, tot el fons d'Ignasi Marroyo (72.898 fotografies!) es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Dins d'aquest immens llegat cal destacar els reportatges sobre la  Setmana Santa, el barri de gitanos del Somorrostro (les imatges del qual fa poc poguèrem contemplar al Museu Municipal) o les curses de braus (tot emmarcat dins del realisme descarnat de la Nova Avantguarda). I tampoc podem oblidar les nombroses imatges del patrimoni i de la realitat del Rubí canviant de la segona meitat del segle passat (també se'n va mostrar una bona selecció a una exposició a la biblioteca municipal fa molt poc).

Una de les fotografies de Marroyo sobre el Rubí del segle passat.

L'Ignasi Marroyo, com a soci de la nostra entitat, sempre mostrà una gran predisposició a col·laborar amb imatges del seu arxiu quan les necessitàvem, en moltes ocasions, per a il·lustrar articles de la nostra revista. La seva mort ha estat una gran pèrdua.

Visita guiada a una exposició sobre l'obra de Marroyo el 2015
Reposa en pau, amic Ignasi.

divendres, 30 de juny de 2017

Incautacions i col·lectivitzacions durant la guerra civil a Rubí

Durant els primers mesos de la guerra civil a Rubí va tenir lloc un procés de tipus revolucionari que va ser monopolitzat pel Comité de Milícies Antifeixistes local (CMA). En esclatar l'aixecament militar del 18 de juliol de 1936, a quasi totes les poblacions importants del país es formaren aquests comités, controlats pels partits de l'esquerra radical. A Rubí varen ser la CNT, la FAI i el POUM, bàsicament, amb representants també de la Unió de Rabassaires i d'Esquerra Republicana. El poder real a la vila era, doncs, del CMA i no pas de l'Ajuntament, que es veié desbordat pels esdeveniments (com també passà amb la Generalitat).

Cartell que es col·locava a les masies incautades

Una de les primeres mesures fou incautar la seu de la Cambra Agrícola Oficial (actual "Casino Espanyol") i instal·lar-hi la Caserna, és a dir, el seu quarter general.

Caserna del CMA, a l'actual Casino Espanyol.

Poc després incautaren les terres i edificis pertanyents a l'església catòlica a fi de posar-los al servei de les organitzacions obreres i antifeixistes: el temple parroquial de Sant Pere (que seria convertit en un magatzem), el convent de les monges carmelites, l'Escola Montserrat (per destinar-la a escola municipal) i el Casal Popular (que seria la seu del Sindicat d'Oficis Diversos).

També foren sotmeses a aquest procés les terres dels propietaris agrícoles: les del marquès de Barberà (que posseïa el castell i diversos edificis i cellers), can Sant Joan, can Sant Pere i can Carreras, ca n'Oriol (la masia i el bosc), can Sucarrats, can Xercavins i can Rosés.

Ca n'Oriol, una de les masies expropiades pel CMA

Les fàbriques també correren la mateixa sort, ja que calia produir material de guerra. Foren can Serrat, la Pelleria (és a dir les naus de l'Escardívol, propietat de Joan Arch, que foren sotmeses a control obrer), els Timbres, la Llana, el Vapor Vell i la Seda.

La fàbrica de Joan Arch, expropiada per fer material de guerra.

També s'expropiaren moltes finques urbanes, algunes d'elles pertanyents a amos de masies i a persones benestants. Així, la del carrer de Pi i Margall, núm. 56, seria destinada a l'Ateneu Cultural de la FAI. Tampoc se'n lliuraren edificis emblemàtics com el Cafè-Teatre Domènech o la casa Ymbert, que seria la seu del POUM i on s'hi confeccionarien jerseis i peces d'avions de guerra.

La casa Ymbert va ser la seu del POUM

El 30 d'agost de 1936, el CMA, reunit a la Caserna, aprova "la substitució del règim capitalista pel règim obrer". I és que aquest procés d'expropiacions fou acompanyat de tota una sèrie de col·lectivitzacions que es desenvoluparen principalment a l'estiu i la tardor d'aquest any, i el 1937 ja estava tot el procés complet, i així continuà fins al final de la guerra amb més o menys intervenció de la Generalitat o de l'Estat. Es van col·lectivitzar moltes grans i petites empreses, les terres de conreu incautades, els comerços... Ja el 25 de juliol del 1936 una assemblea de pagesos va decidir unificar les entitats vinculades al camp en el Sindicat Agrícola de Rubí (amb seu al passeig de Pau Claris). Entre l'agost i l'octubre del mateix any es van formar cooperatives com la Unió de Mecànics, Serrallers i Ferrers; la de Paletes, Pintors, Fusters, Mosaic i Ciment Armat; la de Carreters (amb seu al carrer de Frederic Soler, actualment de Sant Sebastià), i la de Transport Motoritzat (dins del Sindicat Únic d'Oficis de la CNT-AIT). Pel que fa a les farmàcies i als forns, es van municipalitzar i es va crear la col·lectiva de Forners, que tenia el forn a l'actual seu de la CGT a la plaça del Clavé i que es pot visitar actualment. El desembre de 1936, es va formar la Unió Mutual Rubinenca, en base a unificar les diverses entitats de socors mutus existents a la població, i el 4 de gener de 1937 es va crear la Cooperativa General de Consum i Distribució, que abraçava també la Cooperativa Obrera la Rubinense i s'encarregava bàsicament de la repartició d'aliments.

Forn comunal de la Col·lectiva de Flequers.

Els Comitès de Milícies Antifeixistes foren disolts el setembre de 1936, però varen protagonitzar tota una revolució social al nostre país, no exempta dels excessos que tots sabem.

Acabat el conflicte totes les terres i propietats foren retornades als seus antics possessors.

Agraeixo a l'Eduard Puigventós les puntualitzacions fetes.

divendres, 23 de juny de 2017

Com era Rubí fa 100 anys?

Rubí fa ara 100 anys, el 1917, era una població tranquil·la, d'uns 5.000 habitants, dedicada bàsicament a l'agricultura, encara que ja hi havia algunes fàbriques instal·lades des del segle anterior.

Rubí ara fa 100 anys, amb el castell en primer pla.

Pel que fa al sector primari, el 75 % de les terres estaven cobertes per ceps i quasi no hi havia boscos, a diferència d'ara. El fet és que ja s'havia "solucionat" el greu problema de la fil·loxera amb la implantació del cep americà, però continuava havent-hi una gran diferenciació social entre grans propietaris absentistes (que vivien a ciutats com Barcelona) i una gran massa de pagesos que en la seva majoria eren parcers i, concretament, rabassaires. Tot i així, les peces de terra eren d'extensió mitjana o petita (potser també com a conseqüència del terreny, tallat continuament per torrents). Un gran propietari a destacar, no obstant, era el marquès de Barberà, que posseïa el castell i moltes terres a la part nord del municipi.

Can Balasch, una masia senyorial de Rubí

Quant a la indústria, dedicada especialment al tèxtil, recalquem la presència de la fàbrica de velluts de Joan Bertrand, que l'havia adquirit el 1914 als fills de Lluís Ribas, i que era coneguda popularment com el Vapor Nou (el Vapor Vell era a Ca n'Alzamora); la fàbrica anomenada "la Seda", o "cal Pich", dels germans Pich Aguilera, que es dedicava a fer teixits de seda, i que estava comunicada amb el poble pel pont que actualment és el del carrer de Cadmo ("pont del matadero"), i "la Pelleria", de Pere Ribas, que rentava llana i adobava pells, i d'aquí el nom popular. Al seu costat estaven les basses de la seda. No tan importants eren la casa Serrat, de teixits de cotó; can Rosés, on s'hi teixien blondes i tuls, i el Vapor Vell, que encara funcionava.  Les fàbriques locals donaven feina a unes 1.200 persones, entre elles moltes dones.

Fàbrica Pich Aguilera, amb les basses de la Seda en primer terme.

Hem de dir que durant la I Guerra Mundial el nostre país es mantingué neutral i això propicià un gran creixement de les indústries, que abastien als exèrcits de les nacions bel·ligerants. Per exemple, pel que fa a oficines bancàries, hem de dir que a la Caixa Rural de Rubí, que s'havia fundat el 1913, s'hi afegí el 1914 l'oficina local de la Caixa de Terrassa, i el 1916, la de la Caixa de Pensions, fent cantonada entre la plaça Nova (actual de Catalunya) i el passeig de Rafael de Casanovas (després d'Alfonso Sala i actualment de Francesc Macià).

Sucursal dela Caixa de Pensions a Rubí

A la part nord i al costat de la riera s'ubicava des del 1910 la font del Bullidor, un idílic lloc on passar una bona estona gaudint de les seves saludables aigües. Precisament el 1917 és l'any en què Ramon Ratés va instal·lar-hi una caseta i una barra per servir menjars i begudes. Esparses per tot el territori rural hi havia diferents fonts on molta gent: excursionistes, caçadors...) s'hi reunia per fer petar la xerrada; cal destacar la de Sant Muç, per exemple, o la font del Felip.

Bar de la font del Bullidor

La riera creuava el casc urbà de Rubí sense cap mena de dic o mesura de protecció contra possibles riades. Cal destacar el pintoresc pont penjant que unia el Vapor Nou amb el centre del poble. L'Escardívol era ocupat per horts i encara no s'hi havia començat a construir cases.

Pont Penjant del Vapor Nou

L'Ajuntament no estava encara al seu lloc actual, que era la casa de la família Rufé, sinó on ara es troba la sabateria Bendranas. Una milícia de voluntaris, el sometent, era qui vigilava l'ordre públic i evitava els robatoris.

El sometent de Rubí el 1912, a la plaça Nova (actual de Catalunya)

Quant a l'aspecte religiós, el Dr. Josep Guardiet acabava de venir a la vila a exercir de rector de Sant Pere i ja aquest mateix any de 1917 instituí la tradició de fer pessebres a Rubí. Molts rubinencs seguien amb el tradicional costum d'anar a l'ermita de Sant Muç, cosa que també feien les colles de xatos que venien de Barcelona per la pasqua granada. Tot i així també hi havia un bon grup de republicans i àcrates que no veien amb bons ulls el poder de l'església, però mai no hi hagueren problemes de convivència greus: tot es reduïa a càlides discussions de taverna.

L'ermita de Sant Muç

Hi havia dues grans associacions de caire polític i recreatiu a la vegada: el Centre Democràtic Republicà, de caire progresista i esquerrà (ubicat on ara hi ha el solar d'Esquerra Republicana), i la Cambra Agrícola , que aglutinava els sectors conservadors, especialment els propietaris de vinyes (els que no eren de fora, ja que com hem dit abans molts d'aquests terratinents eren de poblacions com Barcelona, Terrassa, Sabadell...). Altres associacions eren les agrupacions corals de tint claverià, com "El Parnaso Rubinense" i "Los Obreros Rubinenses". També hem de de recalcar la Societat de Carreters i Traginers de Sant Antoni Abat, que celebrava la lluïda festa dels Tres Tombs cada gener. I, per suposat, no hem d'oblidar les tradicionals celebracions de Festa Major per Sant Pere, que començaven amb l'ofici religiós i continuaven amb ballades de sardanes i molts altres esdevenimens organitzats pel Centre Democràtic o la Cambra.

Coral "Los Obreros Rubinenses"

Pel que fa al tema escolar, feia molt poc que s'havien inaugurat les majestuoses Escoles Ribas, d'estil modernista, mercès al llegat dels germans del mateix nom. Hi havia altres centres educatius, com el Comú o escola pública, en què els nens tenien el local al carrer de Llobateras i les nenes al de Sant Cugat; els germans Maristes, que regentaven el col·legi parroquial de Sant Pere (on ara està l'Escola Montserrat); l'escola de les mares Teresianes (per a nenes), i l'Evangèlica, al carrer de Virgili, que era mixta, encara que amb aules separades per nens i nenes, com també succeïa a les Ribas.

Les Escoles Ribas. Pintura d'Antoni Marsal.

Ja que hem parlat  de modernisme, hem de ressenyar que feia poc que s'havien edificat les boniques mansions d'aquest estil a la zona de la Plana de Can Bertran, que es convertí en el sector residencial de la vila: la torre Riba (actual Ateneu) i la torre Gaju o Marbà (al seu davant), que s'havia acabat de fer, eren les més destacades. Una mica més amunt del carrer hi havia la casa on va viure la cantant Mercè Plantada (actuals escoles Balmes), però encara no s'havia construït la imponent torre Texidor.

La torre Riba, poc després de ser construïda

La plaça del Domènech, nom popular de la plaça "del Progreso", amb el teatre que va fer construir el propietari de la masia de can Domènech, era un dels llocs preferits de la gent de Rubí per passar l'estona. Al costat del teatre, el 1914, Enric Ymbert va fer aixecar la magnífica casa d'estil neogòtic que avui en dia encara podem contemplar. Altres places eren la de l'Aurora (ara d'Anselm Clavé), la de l'església o la plaça Nova (actual de Catalunya).

Teatre Domènech, a la plaça "del Progreso".

Aquest era, a grans trets, el Rubí d'ara fa exactament 100 anys. El 1918, amb l'arribada del tren elèctric, començaria una nova etapa de prosperitat.

En posteriors entrades, aprofundirem en aspectes puntuals dins del quadre general que avui hem presentat.