dijous, 14 de desembre de 2017

La fassina de cal Corrons

Molts de vosaltres haureu vist el vell casalot que es troba entre el carrer de Terrassa i l'Escardívol i que va ser afectat pel POUM. Es tracta de l'antiga fassina de cal Corrons, que produïa aiguardent que al segle XIX s'exportava a diversos indrets de l'estat espanyol.

Cal Corrons el 2009. Foto J. Vilalta

Tot va començar quan Esteve Corrons, que era de Sant Celoni, el 1850 va obrir a Rubí una taverna al carrer Fondo que també funcionava com a jostal, barberia i celler. Deu anys després la va cedir a Josep Pujol i va invertir els seus diners en adquirir, conuntament amb Josep Grau, unes terres propietat de la marquesa de Moià (que també posseïa el castell i els horts de l'Escardívol) on va construir la fassina.

Esteve Corrons i la seva dona. Arxiu P. Bel

La maquinària i els alambins d'aquesta fassina eren alimentades per una canal d'aigua que venia de la zona del Bullidor. No obstant, sabem que hi hagueren alguns problemes d'embussament.

L'aiguardent que s'hi produïa venia de la brisa, que és tot allò que resta després de la premsada del raïm. Aquestes restes o rapa es conduïa des de les premses distribuïdes pels diferents barris de la població cap a cal Corrons o a la fassina del castell. La brisa es feia bullir en grans olles o alambins i d'ella s'extreia el preuat aiguardent.

Banda nord de la fassina el novembre de 2016. Foto J. Vilalta

El fill de l'Esteve Corrons, Francesc, continuà la tasca del seu pare i es té constància que durant la segona meitat del segle XIX s'exportava l'aiguardent a ciutats com Tarragona, Reus o Madrid, entre altres.

Placa de la fassina quan era de Francesc Corrons

A principis del segle passat, Mercè Corrons, filla de Francesc, es va carar amb un mestre d'obres, Enric Soulié, que es guanyava bé la vida, i va decidir no viure més de la fassina.

Els anys 40 foren el de la defunció definitiva de la fassina, que feia temps que ja no produïa aiguardent. L'Enric i la Mercè van optar per treure tota la maquinària vella i habilitar dependències per allotjar immigrants.

Portalada d'entrada a la fassina. Foto J. Vilalta

Finalment, el 1962, a causa dels estralls de la rierada, la vella fassina també va deixar de ser un conjunt d'habitatges.

Avui en dia és incert el futur del vell casalot. Per altra banda, es conserven elements interessants com la portalada o la xemeneia, així com els plàtans, però... es conservaran?

Per a més informació, consulteu l'article de l'amic Pere Bel publicat al Butlletí núm. 56 del GCMR-CER, juny de 2011, del qual s'ha extret la informació d'aquesta entrada.

diumenge, 10 de desembre de 2017

Farmàcies del Rubí d'abans

A la primera meitat del segle passat hi havia a la vila de Rubí tres farmàcies actives: la Feixas (actual Parrilla), cal Morros i la d'en Vilarrubias. D'aquestes tres la Morros va desaparéixer el 1935; la Feixas encara continua i la Vilarrubias és ara la farmàcia Batallé.

Farmàcia Parrilla (abans Feixas)

La primera que es va obrir a la nostra població fou l'actual farmàcia Parrilla, al carrer de Xercavins, un dels més antics de Rubí. Fou el 1827 quan el francès Agustí Pannon va decidir inaugurar un establiment farmacèutic a la nostra població. Les coses li anaren bé i el 1860 va comprar l'edifici. El 1882 va passar al seu gendre Gabriel Gener, i el fill d'en Gabriel, Serafí va col·locar un adjunt, ja que sempre estava ocupat en altres afers que li impedien regentar la farmàcia. Aquest fou en Miquel Feixas, que va venir d'Olot i va començar a treballar-hi el 1918. Feixas va adquirir el 1920 l'establiment i la casa i va prendre com a muller Montserrat Muxí (del carrer de Santa Maria). La parella va renovar l'edifici i la farmàcia amb elements de caire modernista (les columnetes de marbre de la façana, la reixa de ferro forjat, el cartell de picadís que es pot veure des de la plaça del Dr. Guardiet...).

Porta de la farmàcia Parrilla. Foto J. Vilalta
 
Ara la farmàcia, que s'anomena Parrilla pel cognom de la farmacèutica titulada que hi treballa, és propietat de Salvador Soler, nét de Miquel Feixas. Es tracta d'una joia de caràcter modernista que cal preservar.

Farmàcia Morros 

Aquest establiment fou fundat el 1882 per Pau Morros, al carrer de Sant Bonaventura (actual de Maximí Fornés), que era la principal via comercial de l'època, i que a partir del 1914 seria el carrer de Pi i Margall. Era situada on ara es troba l'entrada del carrer de Montserrat, a la part est del carrer. La farmàcia va plegar el 1935, quan la col·lectiva de paletes va enderrocar l'edifici on era, per obrir l'esmentat carrer de Montserrat.

Anunci de la farmàcia Morros. Arxiu Pere Bel.

La família Morros també tenia, des de principis del segle XIX, una botiga dedicada a la venda de roba, i que deprés seria un cusidor, al passeig d'Alfonso Sala (ara de Francesc Macià), on ara es troben les Finques Vallhonrat.

Farmàcia Vilarrubias

Des dels anys 20 del segle passat i fins el 1962, on ara s'ubica la farmàcia Batallé, existia la farmàcia Vilarrubias. Als anys 50 i 60 Salvador Vilarrubias era el farmacèutic municipal de Rubí i era d'ideologia conservadora, però l'encarregat que regentava l'establiment, en Manel López, era d'idees més "progres" (tal i com ens explica Vicenç Rizo) i sempre s'organitzaven animades tertúlies a la porta de l'establiment on es parlava de poesia, política, de la teoria de l'evolució... De fet hi acudien personalitats de Rubí com en Ferrer Domingo o en Francesc Alujas, entre d'altres.

Façana de la farmàcia Vilarrubias. Font: todocoleccion.net

Fa pocs anys, en Vicenç Rizo va donar al Museu de Rubí diversos utensilis i material d'aquella farmàcia, així com documentació (com sobres de cartes, entre altres).

divendres, 8 de desembre de 2017

Personatges romans de Ca n'Oriol

En aquesta entrada parlarem dels personatges d'època romana que estan testimoniats a l'àrea de la vil·la romana de Ca n'Oriol. Posseïm dues làpides i una ara amb inscripcions que ens mostren que en aquest lloc hi hagueren individus pertanyents a diverses classes socials: ciutadans nascuts lliures, lliberts (esclaus alliberats que esdevingueren ciutadans) i esclaus. Tots, suposadament, vinculats a l'existència de la finca.

La propietària de la vil·la?

En primer lloc parlarem de la família de Pòrcia Serana, una ciutadana romana de ple dret. Apareix a una làpida (conservada al Museu d'Arqueologia de Catalunya) que ella va dedicar al seu fill Luci Porci Nepot, mort a l'edat de 27 anys. La inscripció diu:

L(ucius) PORCIVS NE
POS H(ic) S(itus) E(st) AN(norum)
XXVII P(orcia) L(ucii) F(ilia) SE
RANA MATER

Vol dir el següent:

"Luci Porci Nepot jau aquí a l'edat de 27 anys. Pòrcia Serana, filla de Luci, la seva mare."

Làpida on surt Pòrcia Serana (reproducció al Museu de Rubí)

El cognomen Serana (els ciutadans romans tenien praenomen, nomen i cognomen) sembla d'arrel indígena i es troba en molts llocs de la península ibèrica, així com en altres llocs de l'imperi. El nomen Porcius ve molt probablement d'algun antic client del cònsol M. Porci Cató, que el 195 aC va engegar una gran campanya militar per sofocar una important rebel·lió ibèrica. És de suposar que el noi al qual se li dedicà la làpida va ser fill d'un noble terratinent de la família Pòrcia i d'una dama d'extracció ibèrica o celta. A més, curiosament porta el nomen de la mare, cosa que fa pensar que va néixer després de la mort del pare. Pòrcia Serana potser va ser en aquesta època (mitjans segle I dC) la propietària de la vil·la romana de Ca n'Oriol? Cal dir que els Porcis tenien moltes possessions, dedicades moltes al cultiu del cep.

Lacus o cup de vi de Ca n'Oriol. Foto Jordi Vilalta

 Els lliberts 

Una altra làpida apareguda a terrenys propers a la masia i que ara es troba al Museu Episcopal de Vic porta la següent inscripció, datada de la segona meitat del segle II dC:

D(is) M(anibus)
CLODIO VRSO
LIBERTO BENEMERENTI
M(arcus) CLODIVS HYGINVS
ET CLODIA GRATILLA
ET SIBI ET SVIS FE(cerunt)

Vol dir: "Als Déus Manes [déus dels morts]. A Clodi Urs, el seu llibert, que bé s'ho mereixia. Marc Clodi Higí i Clòdia Gratil·la i per a ells mateixos i per als seus varen fer (aquest monument)."

Làpida d'Higí, Clòdia Gratil·la i Urs

M. Clodi Higí i Clòdia Gratil·la podien haver estat lliberts i dedicaren la làpida a un altre llibert (Urs). Higí seria el primer esclau que fou alliberat per part d'un cert Clodi (els lliberts, quan eren manumitits asoptaven el nom del seu amo més el qua ja tenien, que normalment era grec). La muller (en el cas que ho fos, que no és segur) d'Higí també havia estat esclava d'aquest Clodi i d'aquí el seu nomen. És a dir, els dos serien colliberts i haurien tingut a la vegada un esclau anomenat Urs que també van alliberar i per tant adoptà el nom de Clodi Urs. Una altra tesi (i penso que aquesta és més poblable, ja que Gratilla no sembla un cognomen grec de lliberta) és que Clòdia hagués estat ciutadana romana nascuda lliure (ingenua) i que hagués estat la propietària d'Higí i d'Urs, als quals hauria manumitit. Aquests Clodis, segons els estudiosos que han estudiat les làpides de Rubí, podrien haver estat els uilici (una mena de masovers de l'època) de la vil·la romana de Ca n'Oriol. O potser Clòdia Gratil·la en fou la propietària, en el cas de ser ciutadana romana nascuda lliure (recordem que al segle anterior en podria haver estat Pòrcia Serana, una altra dona).

Esclaus

A una ara opistògrafa (és a dir, amb inscripcions a dues cares oposades) que també va sorgir a terres de Ca n'Oriol, apareixen els esclaus Chares i Irineu. Està datada entA l'altra cara trobem la inscripció d'un tal Iulius, que tant podria haver estat llibert com ingenu.

La inscripció resa:

B(...) D(eo) V(otum) S(oluerunt) L(ibentes)
[M(erito)]
[C]HARES E[T]
[I]RIN(A)EVS

La traducció és: "Al déu B(...) han complert el seu vot de bon grat i justament Chares i Irineu."

Altar de Chares i Irineu dedicat al déu B(...). Foto FMBR

Aquests dos esclaus (si bé Isabel Rodà ha argumentat que també podria ser una sola persona que es digués Chares Irineu) dedicaren aquest altar a un déu, que podria haver estat Bel i que sembla d'arrel celta.

Aquests, doncs, serien les persones "amb nom i cognoms", com diríem ara, que sabem que visqueren a la vil·la de Ca n'Oriol de Rubí i que mostra com la nostra zona estava plenament integrada dins el món romà.


dimecres, 6 de desembre de 2017

La població de Rubí al segle XIX

Durant el segle XIX la població de Rubí va créixer de manera espectacular. En aquells cent anys la població es va multiplicar per 10. I és que només a la segona meitat del segle passat aquesta velocitat demogràfica fou superada.

A finals del segle XVIII Rubí tenia uns 350 habitants. De fet, el cens de Floridablanca, primer ministre del rei Carles IV, elaborat el 1787, donà per a la població un nombre de 345 persones.

A partir de 1830 la població de Rubí va créixer molt.

Al 1808, als inicis de la Guerra del Francès vivien a Rubí uns 400 homes i dones. Com és obvi, aquell conflicte va causar una petita davallada demogràfica, però a partir de 1813, quan acabaren les lluites, s'inicià una lenta recuperació.

I així, durant els decennis centrals del vuit-cents, començaria el gran creixement. Els factors que l'impulsaren estan lligats a la bonança econòmica que representava la gran expansió de la vinya a Rubí i la instal·lació de les primeres indústries al costat de la riera.  D'aquesta manera el 1840 Rubí ja comptava amb 1.900 habitants.

El Vapor Vell, instal·lat a Rubí a la primera meitat del segle XIX.

Aquestes bones condicions econòmiques de mitjan segle XIX propiciaren l'arribada d'un bon nombre d'immigrants a treballar les vinyes com a jornalers o a entrar com a obreres a les primeres fàbriques. Venien bàsicament  de la mateixa comarca al principi i també de la resta de Catalunya a finals del segle, i feren que la població es veiés notablement incrementada. Se sap que Rubí és el poble de la comarca que més va creíxer a la primera meitat del segle XIX, molt més que Terrassa o Sabadell. Aquest fet també es repetiria a la segona meitat del segle passat curiosament.

Com a data curiosa hem de dir que hi havia un lleuger percentatge major de població masculina que femenina, i un equilibri entre les taxes de natalitat i de mortalitat. El fet del major índex de masculinitat que quasi sempre ha tingut Rubí és provocat per ser tradicionalment una ciutat receptora d'immigrants que moltes vegades eren homes.

El 1857 Rubí ja té censats 2.955 homes i dones. A la segona meitat del segle XIX la població continuà creixent. El fet és que s'implanten noves indústries i la vinya segueix amb el seu auge. Es fan plans urbanístics per donar resposta a aquest fenomen demogràfic i s'eixampla l'església de Sant Pere per poder donar cabuda a nous feligresos.

Plànol de l'eixample de l'església de Sant Pere

No obstant, als últims decennis del segle XIX la població es va estancar. Fins i tot es va produir una emigració des de Rubí cap a Barcelona i les seves immediacions, per no parlar d'aquells que anaren a Amèrica a provar fortuna. La gran causa fou el començar del decliu de l'agricultura per l'impacte de la fil·loxera, que afectà especialment a les classes baixes i mitjanes.

Fil·loxera. Font: Viquipèdia

Finalment, hem de dir que el 1900 la vila de Rubí comptava amb 4.400 habitants.


dijous, 30 de novembre de 2017

Com era el primer "ajuntament" de Rubí?

En aquesta entrada parlarem una mica del primer govern municipal que va tenir Rubí. Hem de tenir en compte, abans de tot, que la paraula "ajuntament" és d'origen castellà i fou imposada a Catalunya quan el decret de Nova Planta. Abans, hauríem de parlar més aviat d'universitat, que rebia noms diferents depenent de cada comunitat: a Rubí era el consell general (cal recordar que a la República i la guerra civil es tornà a utilitzar el nom de consell municipal).

El 1383 foren abolits al terme del castell de Rubí els "mals usos" feudals i els pagesos alliberats compraren la jurisdicció al senyor Ramon de Torrelles per lliurar-la al rei Joan I. Aquest, necessitat de diners, la va vendre a Joan de Togores el 1394. Els rubinencs no estigueren conformes en què passés a aquest noble i acordaren retornar-li els diners que havien pagat per la jurisdicció del senyor de Rubí, amb la condició que retornés al patrimoni reial. D'aquesta manera, el rei Joan va donar als nostres convilatans un seguit de privilegis, que van quedar recollits en un document del 27 de març de 1395. El més important era el d'escollir batlle, el primer dels quals fou en Pere de Xercavins, el 1396. També tenien el privilegi de poder gestionar els propis impostos o contribucions sota tutela reial.

L'església de Sant Pere cap al 1400. Al seu costat es reunia el consell.

El govern municipal o universitat estava format per una assemblea de prohoms (caps de casa de les masies) que s'anomenava consell general. El batlle s'escollia entre aquestes persones cada tres anys per Carnestoltes i els dos jurats cada any per Sant Esteve. Més tard, a finals del segle XV, es va crear la figura del sotsbatlle. El sistema electiu era la insaculació: es proposaven tres candidats per cada càrrec i es feia un sorteig entre els membres de la terna. Finalment, els càrrecs eren ratificats pel rei.

El consell es reunia al costat de l'església de Sant Pere o a l'interior en cas de mal temps, i es convocava per crida o tocs de campana.

A més de dicidir sobre aspectes importants de la comunitat, també tenia el consell facultats judicials (cal tenir en compte que a l'antic règim no havia separació de poders) i fins i tot havia una presó a l'actual carrer de Terrassa que va estar en funcionament fins al segle XIX.

La Sagrera de Rubí als segles XVI-XVII

Els impostos es cobraven en un cup prefixat d'acord amb les possessions de cada família, de manera que qui més tenia, més contribuïa al bé comú. A part, també estaven els ingressos procedents dels serveis arrendats a la sagrera (carnisseria, forn, etc.).

Amb el Decret de Nova Planta i la implantació dels ajuntaments, tot aquest sistema va canviar.


diumenge, 26 de novembre de 2017

Monuments commemoratius del Rubí del segle XXI

Pel casc urbà de la nostra ciutat podem contemplar, en algunes places especialment, monuments i estàtues dedicades tant a personalitats com a esdeveniments o altres temàtiques que poden tenir relació directa amb Rubí o bé fan referència a situacions o persones que de manera tangencial són expressió d'alguna característica de la població.

Aquesta vegada farem referència a les escultures i monuments commemoratius que es van realitzar al llarg del segle XXI, i deixarem de banda (potser per a alguna entrada futura del blog) elements com la popular estàtua de la plaça del Clavé, o la desapareguda font de la plaça de Catalunya (amb el nen i l'oca), o altres com la famosa i polèmica "Inèrcia", de les acaballes del segle passat. De fet, segons el catàleg de Monuments Commemoratius de Catalunya, elaborat per l'Institut d'Estudis Catalans, a Rubí en tenim 14.

Comencem pel simple monòlit de pedra que es va aixecar el 2001 a la plaça de l'11 de Setembre, amb uns versos del poeta Miquel Martí i Pol, als peus del qual es dipositaven les ofrenes florals de la Diada Nacional. Aquest monument fou substituït el 2010 per l'escultura Dempeus, de la rubinenca Pepa de Haro, amb els quatre tubs d'acer que es cargolen a la part superios i els mateixos versos de Martí al costat.

Dempeus, de Pepa de Haro. Font: Tot Rubí

El 2002, en un barri de recent creació situat al nord del casc urbà de Rubí, es va instal·lar el monument dedicat al nacionalista andalús Blas Infante, concretament a la plaça d'Andalusia. És obra de Xavier Cuenca i fou patrocinat pels supermercats Intermarché. Fa referència a la gran quantitat de persones, ara rubinenques, d'origen meridional que vingueren a la nostra vila als anys 60 i 70 del passat segle.

Monument a Blas Infante. Foto MMUC

El monument a Montserrat Roig, escriptora catalana feminista i esquerrana, es troba situat a la plaça dedicada a aquesta personalitat i té com a títol El mirall. L'hora violeta. Es tracta d'un llibre amb un fragment del llibre L'hora violeta, de l'autora a la qual es dedica l'escultura. Fou elaborada pel rubinenc Joan Calaf, sota el  disseny de Kiku Mistu.

El mirall. L'hora violeta. Foto Jordi Vilalta

El 2003 es va inaugurar Dansaire, amb motiu del Dia Internacional de la Dansa. Abans es situava davant de l'estació antiga i posteriorment es va traslladar a la seva ubicació actual, a la rambla del Ferrocarril. Feta de ferro, l'autora és Carmen Castillo, amb l'assessorament i el seguiment de Joan Calaf, i evoca la gran tradició que té la nostra ciutat respecte a la dansa tradicional catalana, el màxim exponent de la qual és el nostre Esbart Dansaire.

Dansaire. Foto MMUC

Del mateix anys és el monument dedicat a Rafael Alberti (el poeta andalús), a la plaça del mateix nom, obra dell tallers de l'escola EDRA amb la coordinació del nostre escultor Pep Borràs, de formigó i trencadís de ceràmica.

Monument a Rafael Alberti. Foto MMUC

En resum, diada de l'11 de Setembre, andalusisme, literatura feminista i d'esquerres i gust per la dansa són els valors que durant aquest segle XXI s'han vist reflectits en aquests monuments que podeu veure pels carrers i places de Rubí.

diumenge, 19 de novembre de 2017

Els minerals de Rubí i la pedrera Berta

Rubí, com en moltes altres coses, també és ric en minerals, especialment cristalls. En tenim una bona mostra al Museu, la major part d'ells recollits per Pere Bel.

Alguns d'ells es troben escampats per tot el terme; altres formen part de graves i sorres, i altres es poden recollir a can Calopa i a la zona de l'"Infern", és a dir, a la part sud del nostre terme. Per altra banda, hem de dir que, molt a prop de Rubí, al Papiol, tenim un jaciment mineralògic de primer ordre que és la pedrera Berta.

Pedrera Berta. Foto Jordi Vilalta

Escampats per tot el nostre territori podem trobar basanita, calcedònia, calcita, pirita, sílex (treballat pels nostres ancestres del Paleolític), argiles (de totes les classes) i quarsita. Formant part de graves i sorres podem identificar el feldespat i la mica.

Sílex trobat a Rubí. Foto J. A. Capell

Per altra banda, a la zona de l'Infern i Can Calopa, molt properes entre elles, apareixen la bauxita (que també sorgeix a Can Pi de Vilaroch i de la qual s'extreu l'alumini), el ferro (per tot el sud del terme municipal), el guix (per produir el ciment i del qual tenim uns antics forns prop de la masia de Can Calopa), la goethita, el lignit i la limonita (entre Can Calopa i Can Pi de Vilaroch).

Fragments de guix trobats a can Calopa. Foto J. A. Capell

A la part nord de Rubí, no tant rica en patrimoni mineralògic, es pot trobar calç.

I, ja fora del nostre terme municipal, no podem deixar d'esmentar, com hem dit al principi, la pedrera Berta, que ofereix un ampli ventall de cristalls i minerals diversos: antimoni, argent, blenda, florita, granit (aquests dos tambe al proper Ca n'Ubach), galena (d'aquest mineral es fabricaven aparells de ràdio al segle passat), atzurita (sulfat de coure, tant necessari en la viticultura), baritina, cerussita,
diorita (de gran duresa) i malaquita.

Fragment de cerussita de la pedrera Berta. Foto Pere Bel

Així doncs, podem comptar, entre el nostre terme, especialment a la part sud, i la propera pedrera Berta, al Papiol, amb un gran patrimoni mineralògic digne d'estudi.

diumenge, 12 de novembre de 2017

Els primers maristes a Rubí

El proper dilluns el Museu Etnogràfic Vallhonrat acullirà l'exposició dedicada als 200 anys dels Maristes. A Rubí, tal com llegim al llibre d'Eduard Puigventós Els Germans Maristes a Rubí, editat en ocasió dels 50 anys dels moderns col·legis d'aquesta congregació, la presència marista es remunta al 1889.

Parlarem, doncs en aquesta entrada, basant-nos en l'estudi d'en Puigventós, de la primera etapa marista a Rubí, que abraça el període comprès entre el 1889 i el 1916. En aquells temps a la nostra població, a més de les escoles nacionals, només estaven les protestants i la recentment creada de la parròquia. Eren anys de creixement urbà i feiem falta més infrastructures educatives.

Per altra banda, a França, amb les lleis de secularització del segle XIX, moltes ordes catòliques dedicades a l'ensenyament havien estat expulsades; alguns dels seus membres trobaren refugi al nostre país.

El mossèn de la parròquia de Sant Pere de Rubí, Josep Baltà, tenia la intenció de revitalitzar l'escola parroquial i d'aquesta manera va oferir la seva gestió als germans Maristes, a través del bisbat. Atesa la manca de recursos econòmics de la parròquia, es pensa que va rebre una donació, que, segons algunes fonts, procedia de la senyora Dorotea de Chopitea, dona adinerada que va finançar moltes obres i centres catòlics arreu de Catalunya. Una altra tesi diu que podria ser un llegat d'un rubinenc que havia fet fortuna a Amèrica, i que incloïa també el local on s'instal·larien les escoles (actualment ocupat per l'Escola Montserrat), construït entre 1875 i 1885.

L'edifici dels germans Maristes a principis del segle XX

En tot cas mossèn Baltà va establir un conveni amb el superior general dels Maristes amb tota una sèrie de clàusules, com, per exemple, que el mobiliari i l'allotjament dels germans anirien a càrrec de la parròquia de Sant Pere. El 1889, doncs, arribaren els primers maristes, dos francesos (el germà Basilisse i el germà Joevin) i un català (el germà Timoteu); el primer de setembre d'aquell any es varen inaugurar les instal·lacions que estarien destinades a l'ensenyament només per a nens (com fins fa pocs anys sempre han practicat els maristes a Rubí). També cal dir que els germans maristes duien una curiosa indumentària que causava estranyesa a la població local: sotana amb cordó de borles a la francesa, un pitet blanc...

Alumnes dels Maristes de Rubí el 1897 amb el director del col·legi. 

El primer director del centre va ser el germà Basilisse, al qual succeí el germà Joevin i el germà Roman; amb el director Pedro de l'Èglise es va ampliar el col·legi i va augmentar també l'afluència d'alumnat. L'últim director va ser-ne Eloi Tremoleda.

Una sèrie de dificultats econòmiques van fer que el 1916 els germans maristes deixessin Rubí. Precisament aquell any va veure néixer les escoles Ribas, amb les quals, per la seva qualitat educativa i instal·lacions, no varen poder competir.

Mossèn Guardiet, arribat a Rubí aquell mateix any, inauguraria al mateix edifici que havien ocupat els maristes, uns anys més tard, al 1919, l'Escola Montserrat, encara activa als nostres dies. Fins i tot va oferir als germans que l'havien regentat entre 1889 i 1916 que hi tornessin, cosa que van rebutjar.

Els maristes tornarien a fer presència a Rubí el 1967, cinquanta anys més tard...

Recomanem la lectura del llibre Els Germans Maristes a Rubí, de l'Eduard Puigventós, per saber-ne més detalls.

dilluns, 6 de novembre de 2017

L'edat del bronze a Rubí

Entre el 1800 i el 600 aC, aproximadament, es va desenvolupar l'edat del bronze al nostre país, de la qual tenim poques restes al terme de Rubí. El bronze és un aliatge de coure i estany, que s'elaborava en forns.

Hem de destacar a la nostra població la troballa d'uns ossos humans al carrer de Sabadell, datats entre el 1500 i el 1000 aC, acompanyats de restes d'ovella i de cabra, així com de petits rosegadors. També s'hi va trobar petits trossos de ceràmica feta a mà decorada amb cordons i impressions digitals.

A Can Xercavins es va trobar a principis del segle passat, i fora de context estratigràfic (per la qual cosa es fa difícil la seva datació), una destral de vores realçades ara malauradament desapareguda, entre altres materials.

Materials trobats a Can Xercavins (dibuix de P. Bel)

Cap a l'any 1000 aC aproximadament la zona de la península hispànica al nord del riu Ebre va rebre la immigració de pobles procedents del centre d'Europa que varen aportar nous sistemes ideològics, com el ritual de la incineració dels difunts. Les cendres es dipositaven en urnes que després es col·locaven en petites fosses circulars i d'aquí que a aquesta cultura se l'anomeni "cultura dels camps d'urnes" o "urnenfelder" (en alemany). Aquestes gents es varen fusionar amb els indígenes i varen portar a terme una gran colonització agrícola de la plana del Vallès: s'organitzaren en llogarrets i per això s'ha trobat a la nostra comarca molts establiments d'aquesta època a l'aire lliure, així com necròpolis.

Jaciment de camps d'urnes de Can Missert

A Rubí hem de ressenyar, dels finals d'aquesta època, la troballa l'any 1973 de l'anomenada sitja 89 de Can Fatjó, al carrer del Brillant, efectuada per Francesc Margenat, i que es va datar del segle VII aC, en una època de transició de l'edat del bronze a la del ferro: es tracta de tres grans urnes de ceràmica feta a mà amb decoració de cordons aplicats, una tasseta d'una sola nansa, un vas de provisions de cos globular amb decoracions de garlandes i una urna bitroncocònica amb carena arrodonida i sense vora.

Restes ceràmiques de l'edat del bronze trobades a Can Fatjó



dijous, 2 de novembre de 2017

La incorporació a files dels rubinencs als inicis de la guerra civil

Als pocs dies d'esclatar la guerra civil, el 23 de juliol de 1936, el Comitè de Milícies Antifeixistes, que era l'òrgan que de facto controlava la vida política de Catalunya en aquells temps, va fer una crida de voluntaris per anar a lluitar al front contra les tropes sublevades. Els primers rubinencs qye es varen allistar pertanyien a les Juventuts Llibertàries, que formaren una columna a les ordres de l'anarquista Buenaventura Durruti i d'Antonio Ortiz. Varen anar, en primer lloc, al front d'Aragó, però després es traslladaren al de Madrid, a fi de defensar la capital de la República, per tornar després a terres aragoneses.

Milicians rubinencs del 1936 ("la colla dels barbuts"). Foto família Tutusaus

El dia 24 de juliol integrants del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) i alguns d'Esquerra Republicana marxaren cap a la part d'Osca sota el comandament del rubinenc Josep Rovira, que pertanyia al POUM, formació política d'inspiració trotskista. En aquest front es produïren els primers morts i ferits de la nostra vila. El dia 25 sortí la columna del PSUC, i a l'agost, la d'ERC i Estat Català.

Pep Rovira

El 4 d'agost, el Comitè de Milícies va cridar a files els mossos pertanyents a les lleves del 34 i del 36. A finals de setembre ja hi havia 100 milicians de Rubí al front d'Aragó.

Milicians al front d'Aragó, 1936. Foto Josep Subirà.

Un cop dissolt el Comitè de Milícies i assumir la Conselleria de Defensa de la Generalitat el comandament militar, aquesta va mobilitzar el 24 d'octubre els nois que pertanyien a les lleves del 32 i el 33. Aquesta vegada ja no eren voluntaris, sinó que la incoporació a files era obligatòria.

Soldats rubinencs de l'Exèrcit Popular a Tarragona. Foto Francesc Canals

El 10 de febrer de 1937 es va crear l'Exèrcit Popular i moltes forces de milicians passaren a formar part de la Divisió 26. La primera lleva, la del 37, va sortir al front a finals d'agost d'aquell any i es va dirigir al centre d'Espanya; d'aquests, els destinats a infanteria intervingueren a la batalla de Terol.

Finalment, la famosa "lleva del biberó", la del 1941, es va mobilitzar l'abril de 1938.


dissabte, 28 d’octubre de 2017

Quan els vins de Rubí rebien premis

Aquest cap de setmana tenim al Celler Cooperatiu la Fira del Vi, on es podran fer tasts de vins de diverses procedències.

No obstant, hem de dir que a Rubí, a finals del segle XIX, els seus vins eren de gran qualitat i reconeguts dins i fora de Catalunya.

I és que el segle XIX fou l'època de màxima expansió de la viticultura a la nostra població. Abans que la pesta fil·loxèrica, després de fer els seus estralls a la veïna França, acabés amb aquesta hegemonia del cep sobre tots els altres conreus, tenim constància de premis rebuts per vins de Rubí i que entraren al comerç francès en aquells anys.

És el cas dels que s'elaboraven a les terres de Can Ramoneda. Joan Ramoneda Vila, "propietario. cosechero y elaborador de vinos tintos y blancos para la exportación y para mesa muy celebrados por los que visitan la ermita de San Mus", va rebre una medalla de bronze a l'Exposició Nacional de Madrid el 1887 i la medalla d'or a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888.

Diploma obtingut pel vi de Can Ramoneda a l'Exposició del 1888.

És el cas també del vi que es produïa a Can Rosés, a càrrec de Sebastià Ferrer, que va rebre la medalla d'or a l'Exposició de Barcelona del 1888.

Els de Can Serrafossà (Josep Borrel) foren premiats amb la medalla de plata a la mateixa Exposició. a l'igual que els de Can Pi de Vilaroch (Domènech Margenat) i els de Can Xercavins (Pere Ambrós).

Masia de Can Pi de Vilaroch, que era productora de vins

Es feien anuncis per donar a conéixer els vins de Rubí, i així tenim el que publicita els de Can Ramoneda, en castellà, català i francès, ja que, com hem dit, va haver un temps en què els nostres vins també s'exportaven a terres gal·les quan van patir la fil·loxera.

Anunci dels vins de Can Ramoneda (arxiu L. Garcia)

Després dels atacs d'aquell maleït insecte, la viticultura va anar decaient a les nostres terres. Però d'això ja n'hem parlat en alguna altra ocasió.

La informació ha estat extreta del llibre La vinya a Rubí. Un passeig per la història, de Núria Julià.

dijous, 19 d’octubre de 2017

El castell i els seus serveis feudals

L'activitat comercial a Rubí, en els temps de l'edat mitjana i fins a finals del segle XIV estava subjecta a les estructures que marcava el sistema feudal. Al que ara és el terme municipal les terres eren repartides entre diversos senyors: el monestir de Sant Cugat, l'església de Sant Pere... però sobre tot era el castell el que ostentava la seva jurisdicció sobre la major part del territori.

El castell a principis del segle passat.

Els senyors feudals, a fi de mantenir els seus batlles i veguers que es feien càrrec de les diverses fortaleses, rebien els delmes en espècie dels pagesos sotmesos a la seva servitud. El castell de Rubí, establert des del s. XIII en el seu lloc actual (abans era situat al costat de l'ermita de Sant Genís) comptava amb un graner, un paller, un celler i un rebost d'aliments per a la família del batlle feudal que cuidava de mantenir la fortalesa. Una part d'aquests productes, com és obvi, era dirigit al senyor feudal: els Claramunt, Ponç de Cervera, Guillem Guàrdia al segle XIII, o els Torrelles al XIV, que no solien viure al castell.

Pintures del castell de l'època dels Torrelles.

Un dels mètodes més habituals per adquirir els productes era la barata, que era senzillament canviar uns béns per uns altres. El castell feia servir el seu propi joc de mesures per grans, líquids i pesos (segons ens explica Pere Bel en un article publicat al Butlletí del GCMR núm. 51, 2007) i oferia serveis bàsics com la ferreria (els agricultors usaven força animal per llaurar els camps) i el molí fariner (per fer pa, aliment bàsic). A la Sagrera, al costat de l'església de Sant Pere, hi havia la fleca del senyor del castell i és molt probable que també s'hi ubiqués una carnisseria.

Església de Sant Pere i el seu entorn cap al 1400. Dibuix de Pere Bel.

L'administració dels territoris del castell i dels serveis feudals la portava el batlle, que, com hem dit abans, residia a la fortalesa amb la seva família.

El 1383 els pagesos de Rubí es van alliberar del domini del feudalisme comprant la seva llibertat per 3.500 sous de Barcelona... En parlarem en una altra entrada.

dilluns, 16 d’octubre de 2017

100 anys de l'Aplec de Tardor a Sant Muç

Passat diumenge es va celebrar l'Aplec de Tardor o del Roser a l'ermita de Sant Muç, coincidint amb el seu centenari.


Fou el Dr. Josep Guardiet, el 1917, qui va impulsar la creació d'un aplec d'aquestes característiques, dedicat al Roser. Es tractava de fer alguna activitat de cara al tercer diumenge del mes d'octubre (mes dedicat al Roser) on s'ajuntés la religiositat popular amb la celebració festiva. En aquella època ja s'havia deixat de fer la festa dels Xatos i només tenia lloc l'aplec de Primavera o de Pasqua Florida a l'esglesiola dedicada a Sant Muç.

Ermita de Sant Muç a principis del segle passat

Des d'octubre de 1917 fins als nostres dies sempre s'ha celebrat aquesta festa, llevat dels temps de la guerra civil. Se sap que a la primera meitat del segle XX era sumament popular, de tal manera que venien persones de localitats com Terrassa, Sabadell o fins i tot Barcelona a participar en l'esdeveniment, que no només comptava amb els actes estrictament religiosos sinó que altres entitats com l'Esbart Dansaire, per cert, també obra de Guardiet, amenitzaven la festivitat amb els seus balls.

Eduard Puigventós, en el seu llibre Festa dels Xatos, ens explica que el 1929, fins i tot, va haver un intent de recuperar l'antiga festa dels Xatos, per obra dels fills i nèts dels qui havien pel·legrinat a l'ermita dins el marc d'aquella romeria. Però tot va quedar en una petita celebració que no tingué continuïtat.

Després de la guerra, l'Aplec de Tardor va ser organitzat per la parròquia de Sant Pere i pel Foment de la Sardana, i l'estructura era molt més senzilla que la que tenien els celebrats abans del conflicte civil: un ofici al matí, la processó des de la masia de Can Ramoneda i les sardanes a la tarda.

Celebrant l'Aplec de Tardor. Foto Tot Rubí

S'ha mantingut, però, la festa fins als nostres dies, i aquest any, amb la col·laboració de diverses entitats ciutadanes, a més de les tradicionals, s'ha donat una bona empemta a aquesta manifestació de la nostra cultura popular.

dijous, 12 d’octubre de 2017

El primer alcalde franquista de Rubí: Miquel Casanovas

Les forces a Rubí que respatllaren el cop del general Franco contra la II República estaven formades per representants del conservadurisme monàrquic, militants de la Unió Patriòtica (partit que va crear el general Miguel Primo de Rivera durant la seva dictadura) i de la Lliga Regionalista (conservadora i catalanista, que aspirava a una Catalunya forta dins d'Espanya), a més d'alguns falangistes (escassos, per cert, en l'àmbit català).

Gran part dels alcaldes que governaren la vila de Rubí a l'època franquista procediren de sectors conservadors de la població, però no estaven vinculats amb les idees falangistes, diguem-ne, més pures i dures.

El 25 de gener de 1939 les tropes dels "nacionals" varen entrar a la nostra població i el comandant Julián Domingo, de la IV Divisió de Navarra, va prendre possessió de la casa gran. De manera provisional (encara que aquesta "provisionalitat" es mantingué un any i mig) va nomenar Miquel Casanovas, un representant d'aquesta dreta rubinenca de la qual parlàvem, alcalde de Rubí.

Miquel Casanovas. Fons Marroyo.

Casanovas era una persona "d'ordre", monàrquic salista (és a dir partidari d'Alfonso Sala, comte d'Egara). Havia col·laborat amb l'alcalde Joan Monmany, que regí l'Ajuntament en època de Primo de Rivera, i tenia la confiança d'antics dirigents i membres de la Càmara Agrícola Oficial ("la Cambra"), el lloc de reunió dels sectors conservadors de la població.

Les mesures que es van prendre en primer lloc foren el lliurament d'armes, el canvi de nom dels carrers (encara que de moment no tots), la incautació dels locals republicans  i el retorn dels béns confiscats durant la guerra als seus propietaris. També es va construir el monument dels "Caiguts", ara desaparegut. Per altra banda, també es van depurar funcionaris i es va empresonar i actuar contra els dissidents polítics, seguint les ordres de dalt.

Creu dels caiguts als anys 40-50. Foto de Joan Calaf

També va nomenar Alfonso Sala fill adoptiu de Rubí i és que de fet, a causa de la seva procedència salista, Casanovas aviat va tenir problemes amb els sectors falangistes, com ens indica Miquel Montoliu en el seu treball de 1986 sobre el primer ajuntament franquista presentat a la XXXII Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos. A això es van afegir les tensions amb els propietaris locals (a causa de la repartició del vi que romania al celler cooperatiu), que presentaren una denúncia (segons ens informa Eduard Puigventós en el seu article sobre els primers alcaldes franquistes a Rubí, publicat al Butlletí del GCMR-CER núm. 68, juny de 2017). A part d'aquesta, Falange va iniciar diverses accions contra l'alcalde, fins el punt que el 13 de març de 1940 van arribar a assaltar l'Ajuntament per intentar destituir-lo, operació avortada immediatament per la Guàrdia Civil. El fet era que estava acusar d'haver simpatitzat amb elements "rojos" abans de l'esclat del conflicte civil. El procés, finalment, fou tancat per les autoritats judicials el 1941, quan es demostrà la falsetat de la denúncia dels falangistes locals. No obstant, en aquells moments, Casanovas ja no era alcalde de Rubí. El 2 d'agost de 1940 el governador civil de Barcelona havia nomenat Lluís Armengol com a nou mandatari de l'Ajuntament.

dijous, 5 d’octubre de 2017

100 anys de pessebres a Rubí

El 2017 celebrem a Rubí el centenari de l'activitat pessebrística i a tal efecte el proper dia 6, al Celler, s'inaugurarà l'exposició "Figures i pessebres a Rubí. Cent anys de pessebres a rubí", a càrrer de l'Associació de Pessebristes de Rubí. També cal dir que al novembre serà l'entitat convidada a la Biblioteca Mestre Martí Tauler i es realitzaran diversos actes.

Nosaltres, com a entitat que vetlla per la difusió del patrimoni a Rubí, també publicarem un article al nostre Butlletí de desembre sobre la història dels pessebres a la nostra població. Des del blog, però, volem avançar alguns apunts sobre el que ha estat la trajectòria d'aquesta activitat al llars d'aquests cent anys.

"Buscant posada", pessebre de 2007. Foto APR

El Nadal de 1917 el rector de Rubí mossèn Josep Guardiet, recentment arribat a la vila, va convocar un concurs de pessebres que a partir d'aquells moments esdevindria anual. El 1926, fins i tot, es va formar la'associació Amics del Pessebre.

El Dr. Guardiet, impulsor de l'activitat pessebrista a Rubí.

Amb la guerra civil, moltes famílies cristianes feien els seus pessebres d'amagat a casa, però després del conflicte armat es va recuperar aqquesta tradició per obra del rector mossèn Brugal. El jurat del concurs era format per representants d'Acció Catòlica, amb seu al Centre Parroquial (ara Casal Popular). Hem de dir que un dels màxims difusors de l'art de fer pessebres fou als anys 40 el pare Basili de Rubí, que també va escriure un llibre sobre el pessebrisme.


El 1951 és un any crucial en aquesta trajectòria que descrivim, ja que neix l'Associació de Pessebristes de Rubí (APR), la principal missió de la qual va ser la continuació dels concursos, que van tenir lloc fins el 1977, i donar a conéixer l'art dels pessebres. Comptaren (i compten encara) amb l'ajuda de diversos particulars i empresaris de la vila quant a l'aportació de material per a fer els diorames (pintura, guix...).


Durant un temps també realitzaren calvaris o diorames relatius a la passió, per Setmana Santa, a més de moltes altres activitats (cursets, edició d'un butlletí de l'associació, etc.).

Calvari de 1956. Foto Miquel José (APR)

Des de 1979 l'exposició anual de pessebres té lloc a l'Aula Cultural de la Caixa de Terrassa (ara Espai Expositiu Aula Cultural), visitada cada any per més de 10.000 persones.

El públic admira els pessebres a l'Aula Cultural. Foto http://www.elpuntavui.cat

Hauríem d'afegir, per finalitzar, que els socis i sòcies de l'Associació de Pessebristes no només han realitzat pessebres relacionats amb el món religiós (calvaris i naixements), sinó que també han presentat esplèndids diorames com reproduccions de llocs emblemàtics de Rubí, l'any del Mil·lenari (1986) o bé els que reproduïen les dantesques escenes de la rierada, en ocasió del cinqüentenari de la tragèdia, el 2012.

Diorama relatiu a la Rierada, 2012. Foto Jordi Vilalta

Augurem una llarga trajectòria als amics i amigues que dediquen bona part del seu temps lliure a l'art pessebrístic. Felicitats per l'aniversari!