diumenge, 30 d’octubre de 2016

El món de la mort al Rubí del segle passat

Per poder escriure unes línies sobre el tema de la mort i de les cerimònies fùnebres al Rubí dels anys 50 i 60 ens hem basat en el magnífic llibre "L'Abans", de la nostra companya Meritxell Torné.

El dia 1 de novembre, festivitat de Tots Sants, a l'aleshores vila de Rubí es feia una processó que anava des de l'església de Sant Pere fins a la desapareguda creu dels caiguts (prop de l'actual CAP Mútua de Terrassa), on es resava el Rosari. No lluny es trobava el cementiri, a l'actual plaça de la Sardana, que a principis de 1968 seria traslladat a la seva ubicació actual.

Cotxe fúnebre de Rubí. Anys 50. Font: "L'Abans".

Hi havia diferents cerimònies fúnebres i carruatges segons la categoria social del difunt. Així, variava el nombre de cavalls que els tiraven depenent de la importància de la persona traspassada. També el toc de campanes era diferent si el difunt era home, dona, nen o albat (és a dir, mort abans de complir un any d'edat). El 1964, poc després del Concili Vaticà II, van desaparèixer aquestes categories.

Segons el llibre "L'Abans", hi havia dues funeràries a la població: La Soledat i Sant Pere.

Capella de l'antic cementiri de Rubí. Foto Gavín.

Tal i com es feia a la processó de Tots Sants, quan moria una persona, els cotxes fúnebres, tirats per cavalls, i els familiars es dirigien des de l'església fins al cementiri vell (plaça de la Sardana). El dol d'acomiadava al lloc de la creu dels caiguts. A aquest respecte, hem de recordar la senyora Agustina Òdena, que anava casa per casa  per avisar els convilatans de l'hora dels enterraments, als quals sempre acudia amb el seu mocador negre al cap i vestida de dol. Després vingueren les esqueles en paper, que en un principi també repartia la senyora Òdena.

Agustina Òdena. Foto Marroyo/El Gra

El dol era molt seguit (parlem sempre de l'època de la postguerra i del franquisme): durava dos anys i les dones vestien de negre, mentre que els homes portaven una corbata d'aquest color o bé un braçalet negre al braç.

Eren èpoques en què la mort no s'amagava com passa en l'actualitat.

dilluns, 24 d’octubre de 2016

 Les Escoles Ribas, un centre de gran prestigi educatiu

El passat dissabte a les 11 del matí el nostre company Jaume Parras va donar una conferència sobre la història de les Escoles Ribas davant un concorregut auditori format per exalumnes.

Va destacar, entre altres coses, el caire innovador de l'educació que oferiren als infants de Rubí. I és que aquell centre, de gran bellesa arquitectònica i visual, també s'esforcà en mantenir un nivell educatiu que en la seva època ratllava en l'excel·lència.

Extret de "La Ilustració Catalana"

Jaume Carner, del Patronat Ribas, que es creà per gestionar el llegat que Lluís Ribas va deixar, ja va dir en l'acte d'inauguració d'aquell palau de la cultura que l'escola havia de ser un lloc on els nens i nenes, a més de ser educats, es trobessin bé, i que havia de tenir uns espais alegres i amplis. De fet, les aules són molt espaioses, amb grans finestrals, i no existeixen les barreres arquitectòniques.

Pati interior, on jugaven el pàrvuls al seu inici. Foto J. Vilalta

Els infants entraven al centre als 5 anys d'edat i sortien als 14, amb una sòlida formació, després de passar per diversos graus. Cal dir que era un educació diferenciada per sexes: una secció era per als nens i l'altra per a les nenes, i així ho podem veure encara descrit als timpans de les dues ales. També tenien llocs d'esbarjo diferents: el jardí, ple de flors per a elles, i el pati amb arbres fruiters per a ells.


A pàrvuls, on estaven junts nens i nenes, s'aplicava el mètode Montessori.

Sempre es va oferir una educació no merament memorística, sinó que formés els infants en tots els àmbits de la seva personalitat. També hem de dir que era bilingüe, en Castellà i Català.

Classe de nenes del curs 1924-1925, amb la senyoreta Bou. Arxiu Pere Bel

Com ja es fa avui en dia a totes les escoles, en aquella època el centre fundat pels germans Ribas organitzà tot un seguit d'activitats extraescolars: classes de cuina, dibuix... així com excursions a diversos llocs de l'entorn. Fins i tot el 1923 els propis alumnes varen fer néixer una publicació, "La Puncella", amb endevinalles, redaccions i altres col·laboracions dels nens i les nenes. A la fi de cada curs també s'organitzava una exposició de treballs fets per l'alumnat. Poc després vingueren també les classes nocturnes gratuïtes.

Excursió al zoo de Barcelona, el 1935. Font: "L'Abans"

Això va fer que les escoles tinguessin un gran prestigi i que els alumnes gaudissin de les classes i de les activitats. El fet és que el percentatge d'assistència a les aules entre 1916 i 1930 era de 91,83 % de mitjana.

Una classe del curs 1925-1926. Foto Núria Julià

Després vindria la II República, la guerra civil, el franquisme... però les Escoles sempre procuraren mantenir el seu nivell educatiu i ser un referent a Rubí, com a patrimoni arquitectònic i com a centre d'ensenyament.

Foto Juan Carlos Parrilla

Per acabar, us informem que el proper desembre la nostra entitat farà la presentació del Butlleti núm. 67, dedicat quasi exclusivament a la història de les Escoles Ribas. L'acte tindrà lloc a la sala d'actes del col·legi i comptarà amb representació del Patronat Ribas.

dijous, 20 d’octubre de 2016

 Homenatge a Joan Fosas a la Biblioteca de Catalunya

El dia 11 d'octubre, a l'Espai Zero de la Biblioteca de Catalunya, es va inaugurar una exposició dedicada a l'obra del nostre més important ballarí, Joan Fosas Carreras. Aquesta activitat s'ha realitzat amb el fons visual, fotogràfic i sonor que la seva família va donar el 2014 a aquesta institució, un any després del seu traspàs. L'exposició estarà oberta fins el 12 de novembre.

Joan Fosas poc abans de la seva mort. www.bondia.cat

Cal recordar que fa uns anys, encara en vida del mestre Fosas, ja s'havia fet a Rubí una exposició sobre la seva trajectòria vital i artística a l'Aula Cultural de la Caixa de Terrassa (actual Espai Expositiu Aula Cultural)

Joan Fosas va néixer a Rubí el 1937 i als 7 anys ja va començar a ballar, tal com ens explica la seva neboda Núria Julià al llibre "Joan Fosas: Passió per la dansa". La seva gran especialitat, dins de la dansa tradicional dels Països Catalans, han estat les castanyoles. És a hores d'ara tot un referent mundial dels nostres balls tradicionals.


Durant 50 anys de la seva vida va estar vinculat a l'Esbart Dansaire de Rubí, una de les entitats més prestigioses de la ciutat. Després va passar a dirigir, durant 15 anys, l'Esbart Santa Anna (Les Escaldes, Andorra).

El 2002 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi per la Generalitat de Catalunya.

Joan Fosas rep la Creu de Sant Jordi. www.rubitv.cat

A part de la seva vinculació amb els esbarts rubinenc i andorrà, Joan Fosas ha actuat en diverses parts del món i ha format part del Ballet Español de La Habana (Cuba) i de la Compañía Danzares, també cubana. Per tant, cal destacar la projecció internacional del dansaire rubinenc.

Va morir a Rubí el 2013, víctima d'un càncer.


dimecres, 12 d’octubre de 2016

 Les petites fàbriques tèxtils del segle XX

Havíem parlat en un entrada anterior de les petites indústries i tallers familiars al Rubí d'ara fa 100 anys. Aquesta vegada oferirem unes pinzellades sobre les dedicades a la fabricació d'elements tèxtils al segle XX amb una plantilla que no superaria mai els 15 obrers.

Ja a principis del segle passat, constatem l'existència del teler a mà de Joan Bassas, al carrer de Sant Pere.

El 1927 aparegué el taller de Joan Debant, al carrer de la Riera, 2-4 (al costat de l'actual bar On K'dem?), que el 1932-1933 tenia només dos obrers. Feia gèneres de punt en seda, llana i cotó.

Lloc on s'ubicava el taller d'en Debant

Des de 1930 comptem amb la fabriqueta de Josep Bartra, al carrer de Víctor Balaguer, amb 14 treballadors, que elaborava betes de cotó. I el 1931 sorgí la de cal Gaspà, a Ca n'Alzamora, també amb 14 obrers, dedicada a la producció de teixits de cotó i seda artificial. Aquesta, al contrari que els altres tallers tèxtils, a poc a poc va anar engrandint-se fins a ser una de les fàbriques més importants a mitjan segle passat.

Durant els 50 es varen anar obrint més fabriquetes (que tenien d'1 a 3 telers): les d'Agustí Montasell, Josep Nachs, Josep Viladiu, Isidre Forés, Màrius Bernet, Ramon Vilaró, Pere i Francesc Comellas (aquesta a l'Escardívol, Jaume Ametller, Jaume Janer, etc. I cap al 1958 ja tenim els tallers de Jordi Vilaró, Ramon Simó, Salvador Sabartés, Josep Marcet o Joan Garsaball.

A principis dels 60, època de gran esplendor de la indústria rubinenca, varen augmentar en nombre els tallers que disposaven de 2 a 3 telers i amb maquinària auxiliar), però la rierada del 1962 va fer que els de Pere i Francesc Comellas i Jaume Janer desapareguessin i que els de Joan Debant, Isidre Forés, Agustí Montasell i Màrius Bernet patissin greus desperfectes a causa de les inundacions.


Lloc on d'ubicava el taller de Pere Comellas. Foto B. Cucurull.

A més, a partir dels anys 60, la indústria tèxtil començà a experimentar una creixent davallada en detriment del metall. Aparegueren noves instal·lacions, moltes de fabricants de fora de Rubí, que s'instal·larien als anys 70 en els nous polígons idustrials. El peix gran es menja el petit i aquesta és una màxima molt present en l'economia. Molts petits tallers varen entrar en decadència i plegaren. El cop de gràcia fou la gran crisi de principis dels 80.

Com a dades il·lustratives de la davallada del sector tèxtil, hem de dir que el 1964 hi havia 42 empreses dedicades a la fabricació de roba a Rubí, que era el nombre més gran, i que empleaven 1.646 persones. Les dedicades al sector del metall eren només 25, però ja comptaven amb 2.422 treballadors/es. A poc a poc, el nombre de fàbriques metal·lúrgiques va anar augmentant, de tal manera que el 1975 tenim a Rubí 172 empreses d'aquest sector amb 5.877 obrers i obreres, mentre que les tèxtils havien pujat en nombre a 62, però amb només 1.611 obrers.

Avui en dia ja no queda quasi res d'aquells petits tallers familiars o amb pocs treballadors i treballadores. El món s'ha fet gran i el pastís cada vegada es reparteix més entre uns pocs. El sector serveis ha anat augmentant, però cal dir que Rubí encara és una ciutat eminentment industrial.



diumenge, 9 d’octubre de 2016

60 anys de tradició gegantera a Rubí

Aquest dissabte el pati del castell estava de festa. Es va inaugurar l'exposició dedicada als 60 anys de la tradició gegantera a Rubí, organitzada per la Colla de Geganters de Rubí i amb la col·laboració de l'Ajuntament i de la Diputació. Nosaltres, com a entitat, també vam aportar el nostre gra de sorra amb la cessió de documentació.


I és que la ciutat té gegants des del 1956, construïts pel taller El Ingenio, de Barcelona, per encàrrec de l'Ajuntament. El disseny dels vestits va ser de Daniel Bas, i les dones de la "Escuela Hogar de la Sección Femenina de Falange" foren qui confeccionaren la roba. Finalment, foren batejats per mossèn Miquel Rubio, rector de Sant Pere, amb els noms d'Isabel i Fernando, els Reis Catòlics. Cap al 1970 varen deixar de ser actius a causa d'un accident i foren arraconats a un magatzem municipal (edifici de l'antic Centre Democràtic Republicà).

Els gegants construïts el 1956. Foto Família Cuyàs.

El 1971 es varen construir els actuals gegants per Domènech Umbert, també d'El Ingenio (Barcelona), que seguiren representant els Reis Catòlics.

Els gegants de 1971. Foto família Cuyàs.

El 1984, pocs anys després de l'arribada del nou ajuntament de la democràcia, foren rehabilitats i vestits com a catalans acomodats del segle XIX, amb el seu vestit de gala, Se'ls batejà com al Roc i la Paula. La roba fou dissenyada per Maria Carbonell, figurinista de l'Esbart Dansaire. Cal dir també que el propietari de les figures seguia i segueix sent l'Ajuntament.

El Roc i la Paula

El 1987 va néixer la Colla de Geganters de Rubí, que es faria càrrec dels gegants. De fet a Rubí hem d'estar orgullosos d'aquesta entitat, que és una de les colles geganteres més actives i prestigioses del país. Joan Miquel Merino ha estat sempre l'ànima de la Colla i és una de les persones més destacades en el coneixement de la història dels gegants a Catalunya.

La Colla de Geganters el 2015.

Més tard, el Roc i la Paula tingueren fills. En primer lloc la Laia, nom triat pels nens i nenes de les escoles de Rubí, estrenada el 1996 amb motiu de la V Trobada Comarcal de Gegants del Vallès, i, posteriorment, en Galderic, el 2006, amb ocasió del 50 aniversari de la tradició gegantera a la ciutat.

Aquests gegantons, propietat de la Colla de Geganters de Rubí, van ser construïts per Jordi Grau, del taller El Drac Petit, de Terrassa, i els seus vestits també foren dissenyats per Maria Carbonell.

Els gegantons de Rubí, el Galderic i la Laia.

Desitgem que els geganters i geganteres de Rubí segueixin amb la seva trajectòria i que portin el nom de Rubí amb orgull en totes les actuacions i trobades que fan tant dins del nostre país com fora.




diumenge, 2 d’octubre de 2016

Abans de les carreteres: els vells camins que passaven per Rubí

Abans que es construïssin les modernes carreteres i, finalment, cap als 70, les actuals autopistes (pel terme de Rubí ens creua la C-16), els camins de carro eren els que connectaven Rubí amb les poblacions de l'entorn, i també amb les masies.

La nostra població estava unida amb Sabadell per un camí que molt possiblement resseguia l'antiquíssima via Heràclia. Des del centre de Rubí i per l'actual carrer de Sabadell, passava per la Serreta ("plaça de la Palmera") i vorejava el turó on es troba ara el Dipòsit General d'Aigües. Després de passar pel Pinar s'ajuntaria amb un altre camí que venia del costat de la masia de Can Rosés i es dirigiria a Sabadell passant per l'ermita de Sant Feliuet, Can Ferran i prop de la masia de Can Barata.

Sant Cugat s'unia a Rubí per un camí que passava prop de la masia de Ca n'Oriol i per davant de la de Can Sant Joan i l'ermita de Santa Maria de Campanyà. De Rubí a la masia de Can Sant Joan, la ruta (anomenada "camí fondo") estava marcada físicament per una profunda trinxera que de vegades arribava a 3 m de fondària. Es pot veure al plànol cadastral de Rubí de 1854.

Per anar a Castellbisbal es passava per Can Fatjó, després de travessar la riera. Fins fa poc encara estava el vell camí que es connectava amb l'actual avinguda de Castellbisbal. Possiblement, després passaria per davant la masia de Can Serrafossà i posteriorment per Can Campanyà, ja al terme de Castellbisbal.

Camí de Can Serrafossà fa uns anys. Foto CEPNA

Una altra ruta, aquesta per anar al Papiol, era el camí que coincidia en un primer tram amb l'anterior, però que poc després de passar l'ermita de Sant Genís, es dirigiria cap al sud i passaria prop de Can Balasch i per davant de Can Pi de Vilaroch, per anar a parar a Can Calopa i el seu molí, i d'aquí, seguint la riera i passant pel Canyet, s'arribara al Papiol i a Molins de Rei.

Per anar a Terrassa senzillament es passava per la riera en direcció nord. També hi havia un altre camí que passava per la serra, és a dir, per Can Rosés, Can Corbera, Ca n'Amat, Can Parellada i l'ermita de Santa Margarida.

Tenim constància del pas pel nostre terme de diversos camins rals o grans rutes d'origen medieval que connectaven poblacions importants. Hi havia el que unia Martorell amb Terrassa i que a Rubí vorejava els torrents de Can Barceló i Can Pi de la Serra, a la part més occidental del nostre terme. Passava per Can Canyadell Vell i les runes de Can Riquer Vell, a la serra de l'Oleguera.

Camí Ral de Martorell a Terrassa. Foto CEPNA

L'anomenat camí de Can Sucarrats, era un camí ral també. Procedent d'Olesa de Montserrat i Ullastrell (antic camí d'Ullastrell), creuava el camí antic de Castellbisbal i es dirigia a sud passant per la masia del mateix nom, la Cova Solera,el Molí de la Noguera (actual centre de jardineria "La Noguera") i el Molí dels Bessons, per arribar finalment a Molins de Rei.


Masia de Can Sucarrats, per on passava el camí del mateix nom.

I no podem deixar d'esmentar els camins que menaven des de la població a les diferents masies esparses pel territori: el camí de Can Serra, el de Can Feliu, el de Can Xercavins, etc, etc., així com els que les unien entre sí i que formaven una densa xarxa al nostre territori.

Camí de Can Xercavins a Can Feliu. Foto J. Vilalta