dimarts, 6 de setembre del 2016

Els noms dels rubinencs d'època ibèrica


Comptem a Rubí amb alguns testimonis de l'antiga llengua ibèrica, parlada a la façana mediterrània de la península ibèrica, entre l'actual Múrcia i la regió del Llenguadoc (sempre més vinculada a nosaltres que a la resta de França, per cert), entre el s. V i el I aC aproximadament. Encara no s'ha desxifrat del tot, encara que sí es poden llegir els signes que la formen.

Inscripció ibèrica a un fons de plat trobat a Rubí: LAKENE

Sembla ser que des d'un nucli que es situaria al sud-est peninsular, al segle VI aC, una llengua indígena amb molta influència, primer tartèssica (de Tartessos, el regne que ocupava Andalusia en època protohistòrica) i desprès grega, que alguns autors anomenan "greco-ibèrica", s'aniria estenen cap al nord per la costa mediterrània i al segle V es convertiria en la llengua pròpiament ibèrica. De totes maneres encara no se sap ben bé l'origen d'aquesta llengua i tenim teories per a tots els paladars, des de les més estrambòtiques fins a les més prudents.

Font: wikipèdia

Els textos trobats a Rubí, tots a Can Fatjó, el jaciment més important del nostre terme, pertanyen a l'alfabet llevantí o septentrional, que s'utilitzaria a l'actual Comunitat Valenciana, Catalunya, el Rosselló i el Llenguadoc. La teoria més estesa avui en dia ens diu que era una llengua vehicular, és a dir, que possiblement no era la que es parlava habitualment, sinó que serviria pels intercanvis comercials entre els pobles ibers. De fet els pobles ibèrics tenien substractes diferents i potser no era la mateixa llengua la que parlava una persona de l'actual Montpeller amb una de l'actual Alacant. Però es comunicaven utilitzant l'iber.

 Jürgen Untermann, un dels principals estudiosos de l'iber a nivell mundial, ha estudiat els textos de Rubí i els ha publicat al Butlletí del GCMR núm. 25, de juny de 1987. Aquest investigador els data entre finals del s. II aC i mitjan s. I aC. Són incisions o grafits en plats i bols de ceràmica de vernís negre, tan típica d'aquesta època i utilitzada com a vaixella fina. Se suposa que eren els noms dels propietaris dels vasos.

Així, sabem com es deien alguns rubinencs d'aquella època: IKEATIN, BALKE, LAKENE... Altres textos estan molt fragmentats, com KAI (que podria ser l'abreviació d'un nom de persona també) o KIBA[...] o GIBA[...], que seria part d'un altre antropònim o nom personal, potser Kibas o Gibas.

IKEATIN, el nom d'un iber de Rubí (Untermann, 1987)

Molts altres grafits sobre ceràmica trobats a Rubí són bastant curts, de només una o dues lletres, i, per tant, ens és molt difícil esbrinar el seu significat.

Fons de ceràmica amb el grafit BALKE, un altre iber de Rubí

Però hi ha una inscripció que és la més singular de totes, i també la més antiga, de finals del s. II aC. Es troba sobre una peça semiesfèrica de marbre i és la que veieu aquí sota:


 [...]OSTI[...]E·BILOSTIKENAR

Pot ser que Bilostikenar fos també un altre nom de persona, com la resta de textos, i d'aquesta manera tindríem el rubinenc més antic del qual coneixem el seu nom!



1 comentari:

  1. La llengua ibèrica no era una llengua franca de pas. Els topònims més antics i principals són ibèrics. Una llengua franca forastera o artificial no li posaria els noms a llocs habitats pels indígenes: Ildirda (Lleida); Barkeno (Barcelona) Tarrako (Tarragona); Ilduro (Mataró); Iezo (Guissona); etc.

    ResponElimina