dimarts, 30 d’agost de 2016

Els forns de Rubí: una mica d'història.

En ocasió de l'enderrocament del forn de cal Presas (continuador de cal Maronas) aquestes dies, aprofitarem aquesta vegada per fer un repàs dels principals establiments dedicats a l'elaboració i la venda del pa a la població de Rubí.

Ens hem basat en el magnífic llibret "El pa, de l'era a la pastera", editat per l'Ajuntament de Rubí fa uns anys i escrit per Lluís García, gran coneixedor de la història agrària de la ciutat i el seu territori. D'aquesta petit volum són algunes fotos que acompanyen aquest escrit.També hem agafat alguna informació del treball de Pere Bel sobre les botigues de Rubí publicat al Butlletí núm. 51 del GCMR (2007).

Alfons Presas i el seu fill. Foto Roset.

Al segle XVIII ja hi havia una fleca a Rubí, concretament des de 1727. Era un establiment municipal, arrendat per l'Ajuntament, que continuaria fins el 1847.

Al llarg dels anys varen anar instal·lant-se forners privats. El 1820 Marià Lleonart s'establí a la fleca que hi havia al carrer de la Creu (on era l'Aribau), per després, el 1844, traslladar-se al carrer de Sant Josep. El 1384 va aparèixer el forn de cal Medir, al carrer del Roser (actual de Sant Ignasi), i a poc a poc anaren sorgint més fleques, que feren que l'antic forn municipal tanqués les seves portes.

Josep Lluís Lleonart al seu forn del c. de la Creu. Foto Roset

El 1881 va obrir el forn de cal Marones, després de cal Presas. El 1890 s'instal·la a Rubí el flequer Joan Carbonell, i Josep Lleonart trasllada el seu establiment una altra vegada al carrer de la Creu, 11, on feia 60 anys s'havia creat la primera fleca privada. Durant els anys finals del segle XIX va haver l'intent de crear una Cooperativa Individual de Forners, que després seria l'embrió de la Cooperativa de Consum La Rubinense.

El 1899 s'instal·la a l'actual plaça de Catalunya cal Llonch, que tancaria el 1985. I al carrer de Sant Antoni (ara Rafael de Casanova) Cast Oliana va inaugurar el forn de cal Casto o Paler el 1907.

Forn de cal Casto. Arxiu Roset

Ja entrats al segle XX aparegué Joan Torrades, que establí la seva fleca al carrer d'Alfonso Sala (actual passeig de Francesc Macià) el 1921. L'any següent Evarist Ventura posaria a la casa de cal Morgades, al carrer de Pi i Margall (ara carrer de Maximí Fornés) el forn i pastisseria Ventura, per cert, famós als anys 70 i 80 pels seus deliciosos i cruixents croissants, i que tancaria el 1996. Joan Buixaderes, des de 1926, venia pa al carrer (actual avinguda) de Barcelona, i després l'establiment passaria a Josep Prat.

El 1933 Alfons Presas adquirí el forn de cal Maronas (el que ara s'està enderrocant), mentre que Marià Mas, el 1934, prendria possessió del que tenia Josep Sucarrats, de cal Butxaques, al carrer Fondo, que seria la popular fleca de ca la Lola.

Ca la Lola. Foto Joan Mas/Arxiu Roset

Esclatà la guerra i el 1936 es creà una Col·lectiva de Forners, que construí un forn de pa a l'edfici on ara es troba la CGT, a la plaça del Clavé, i que encara es conserva i es pot veure.

Forn col·lecitiu al local de la CGT

Durant la postguerra subisistiren pocs forns: els de ca la Lola, el Lleonart, cal Presas, la pastisseria Ventura, cal Llonch... Josep Lluís Lleonart traspassà el seu forn del carrer de la Creu a Leopols Maynou, el 1969, que a la vegada, el 1970 seria cedit a Francesc Aribau, de les Fonts. D'aquesta manera va nèixer la cadena de forns Aribau, que tenen 14 establiment entre Rubí, les Fonts i Terrassa.

Pa a un forn de la cadena Aribau. www.fornaribau.com

Cal destacar una iniciativa que va tenir lloc el 1980, quan els diferents forners de Rubí varen posar en marxa la Panificadora a Can Jardí, però el projecte va fracassar.

Actualment, com ja hem assenyalat anteriorment, molts forns tradicionals han plegat i han nascut de molts altres, que combinen la tasca de vendre pa (moltes vegades precuinat, llevat d'alguna excepció) amb les funcions de bar. Al carrer Fondo se'n poden veure molts d'aquests establiments, i encara segueix algú de més veterà com La Moreneta, que continua la feina dels antics forns Carné i Ferrer.

Forn La Moreneta. Google Maps.




dissabte, 27 d’agost de 2016


De quan una part de Sant Cugat passà a ser de Rubí.

Actualment, els límits de Rubí amb Sant Cugat per la part est del territori segueixen durant un bon tram el curs del torrent dels Alous. Però no sempre ha estat així.

Abans de mitjans segle XIX, quan Rubí adquirí el seu terme actual, una gran quantitat de terres situades a la part oriental i meridional del seu territori pertanyien a Sant Cugat del Vallès, des de temps medievals. Avui en dia encara aquest municipi del Vallès té un grandíssim terme, molt superior a d'altres nuclis de la comarca. L'herència del monestir i de la seva importància en època feudal encara es manté.

Així, pertanyien a Sant Cugat masies com Can Rosés, Can Tiraïres, Can Sant Joan, Ca n'Oriol, Can Cabanyes, Ca n'Alzamora, la Torre de la Llebra, Can Vallhonrat, i els molins de la Bastida, dels Bessons i de la Noguera. També el complex industrial del Vapor Vell, situat en terres de la masia de Ca n'Alzamora. Eren terres de vinya, molt productives.

Territori annexionat per Rubí el 1855, en gris

Aquests límits territorials arribaven a tocar les cases de Rubí. Concretament, el carrer de Sant Cugat, al centre de l'actual ciutat, era la frontera entre els dos municipis. Una vorera, la nord, era de Rubí, mentre que la vorera sud pertanyia a Sant Cugat.

El 1836 l'Ajuntament de Rubí, basant-se en una llei que permetia que els nuclis de població que s'ubicaven lluny dels centres urbans d'un municipi poguessin agregar-se a aquest (en aquest cas, Rubí), va reclamar l'agregació al governador civil ("jefe político" en aquella època) de la província de Barcelona. Com és obvi, Sant Cugat no va acceptar aquesta proposta.

Vista actual del carrer de Sant Cugat. Google Maps

Es va desencadenar un litigi que duraria una vintena d'anys. La Diputació de Barcelona, el 1838, es va manifestar a favor dels rubinencs, però dos anys després, el Govern Superior Polític de la Província, a la qual s'havia presentar la proposta, va resoldre a favor que el nucli de la banda sud de carrer de Sant Cugat i totes les terres abans esmentades continués formant part del territori santcugatenc.

El 1844 l'Ajuntament de la nostra població va tornar sobre el tema i aquesta vegada va demanar que es constituís una pedania que abraçaria el nucli del carrer de Sant Cugat, però sembla ser que es va abandonar la proposta pels elevats costos econòmics que comportaria.  Cal dir que els veïns del carrer aquest mateix any van elevar una protesta al "Gefe Superior Político" (el governador, com hem dit abans) de Barcelona on manifestaren que no volien ser agregats a Sant Cugat. I és també en aquest 1844 quan es va produí un fet que va fer augmentar la tensió: un veí de Sant Cugat va voler instal·lar una carnisseria a la part sancugatenca del carrer, i l'Ajuntament de Rubí va denunciar aquest fet al governador. Deia que la carnisseria es volia establir en aquella zona "con el fin sin duda de eludir las disposiciones de salubridad y almotacenería de ambos pueblos". També hi havia el temor que amb els anys s'anessin instal·lant més establiments o botigues. El tema és que la situació allunyada d'aquesta carnisseria respecte al centre de Sant Cugat faria que molt possiblement se saltés les disposicions sanitàries i també el pagament dels impostos corresponents. També cal dir que aquelles terres de la part sud del carrer eren terrenys del carmelites calçats, i a les escriptures es deia que els que hi tinguessin casa no podrien vendre productes que ja es poguessin adquirir al centre del poble de Rubí, ni instal·lar-hi hostals i botigues.

El carrer de Sant Cugat mirant en direcció oest. Google Maps

Finalment, després de diverses vicissituds, el 1854 l'Ajuntament de Rubí tornaria a reclamar la totalitat del carrer i diverses circumstàncies, ara més favorables als interessos rubinencs, feren que s'aprovés la Reial Ordre de 24 d'octubre de 1855, en què es determinaren els nous límits entre Rubí i Sant Cugat del Vallès, que seguiria bàsicament el curs del torrent dels Alous. Pel que fa al carrer de Sant Cugat, 37 veïns canviaren de municipi, mentre que en total foren 220 persones les que passaren de ser santcugatencs a rubinencs. L'extensió de terra que passà a ser de Rubí tenia una extensió d'unes 317 ha, de les quals un 64 € aproximadament era de vinyes, és a dir, tal i com hem dit al principi, molt riques agrícolament.

El torrent dels Alous, límit actual entre Rubí i Sant Cugat. Foto J. Vilalta

Aquesta informació ha estat extreta en la seva major part de l'article de la nostra companya Carme Bencomo "L'expansió urbana. Rubí creixent", publicat al Butlletí 42 del GCMR (Nadal de 1998).

dijous, 25 d’agost de 2016

 1907: el terratrèmol de Rubí

El 18 de febrer de 1907 els habitants de Rubí notaren una mena de soroll subterrani molt clar. Algú va pensar que podia haver estat un huracà; altres ho atribuïren a l'explosió d'una caldera en alguna fàbrica de la comarca. Els que romangueren a les seves cases, en veure tremolar portes, vidrieres i quadres, no van dubtar que estaven patint un terratrèmol.

Aquest movimen sísmic fou de molt escassa intensitat (4 a l'escala de Richter) i no porovocà víctimes ni danys materials. No obstant, l'epicentre es va situar precisament a Rubí.


Des d'aleshores la nostra àrea ha anat patint diversos sismes molt suaus. De fet, Catalunya és zona sísmica i els principals terratrèmols han tingut epicentre el nord, especialment la cadena pirenaica. Devastadors van ser els del segle XV (1428, amb 1000 morts, i 1448). Des d'aleshores afortunadament no hi ha hagut cap tan important com aquells, encara que segons els experts en patim dos al dia!

Terratrèmols històrics a Catalunya. www.ccma.cat

Però el sisme de Rubí de 1907 és important a la història de la ciència catalana per haver estat el primer que es va estudiar de manera científica a l'estat espanyol. Fou Josep Comas i Solà el científic que va presentar els resultats de la seva investigació sobre el nostre terratrèmol a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, i d'aquesta manera s'iniciaren els estudis sobre els moviments sísmics a casa nostra. Sembla ser que el de Rubí fou ocasionat per un enfonsament de la depressió del Vallès. I és que vivim en una zona de relativa activitat geològica, com molts països de la Mediterrània.

Josep Comas, el 1905. www.estelnegre.org

Cal destacar, per finalitzar aquesta entrada, que el 1992, amb motiu del 85è aniversari del sisme de Rubí, F. Xavier Arís va impartir unes xerrades sobre aquest fet a la nostra ciutat.

 Xavier Arís el 1992 en la seva xerrada sobre el sisme de Rubí

dimarts, 23 d’agost de 2016

Tres curioses monedes de plata romanes trobades a Ca n'Oriol


El jaciment arqueològic de Ca n'Oriol és un dels més importants de Rubí. Unes excavacions efectuades als primers anys del present segle van demostrar que s'hi ubicava una destacada vil·la romana.

En aquesta entrada farem esment de tres monedes d'època romana, dos de les quals es conserven en una col·lecció particular i una altra al Museu de Rubí. Són denaris, és a dir, de plata, encara que una és una falsificació de la mateixa època romana.

Comencem, doncs, per comentar aquesta moneda falsa antiga. És un serratus, és a dir, una moneda que en època de la seva circulació, fou "serrada" a les vores per l'administraciò romana per comprovar si l'interior era de plata. I, efectivament, el cos és de bronze i fou recobert d'una làmina d'argent que encara es conserva en bona part. Aquesta moneda va ser trobada pel rubinenc Bartomeu Cucurull.
  
A l’anvers podem veure el cap de Júpiter amb corona de llorer que mira a la dreta, amb les lletres SC que signifiquen Senatus Consulto, és a dir, “amb el permís del Senat”, que donava l’autorització per encunyar la moneda. El revers està ocupat per una quàdriga conduïda per la deessa Victòria que porta una corona i una palma, i a la vegada també les regnes del carruatge, i a l’exergo (és a dir, a sota), la llegenda Q(uintus) ANTO(nius) BALB(us) PR(aetor), és a dir, “Quint Antoni Balb, pretor”. Les dues últimes lletres no es poden veure en aquest exemplar, a causa del serrat de la peça. Pertany a les encunyacions d’un dels magistrats monetals (encarregats de l'encunyació de les monedes a la República romana) del 82 aC, el pretor de Sardenya Q. Antoni Balb, partidari de C.Mari i, per tant, oposat al dictador L. Corneli Sul·la. Balb seria assassinat per L. Marci Filip, legat de Sul·la, el mateix 82 aC.


Per encunyar aquestes monedes es va utilitzar la plata dels temples amb permís de la facció senatorial que recolzava Mari, i així, ens trobem davant d’una de les primeres emissions de la facció contrària a Sul·la.

La segona, precisament de la gens Mària, es va trobar  en uns terrenys propers al bosc i pertany actualment a una col·lecció particular.

A l’anvers ens trobem amb el cap de la deessa Ceres (de l’agricultura) amb una corona d’espigues, amb la llegenda C APIT CXXVIIII, i al revers, el mateix numeral (una marca d’encunyació) a la part superior, mentre que al centre hi figura una junta de bous amb un camperol que la guia; a sota, la llegenda C(aius) MARI(us) C(ai) F(ilius), és a dir, “Caius Mari, fill de Caius”, i a la part inferior hi ha les lletres SC. Aquesta representació podria fer referència a la fundació mítica de Roma, ja que segons la tradició, una junta de bous llaurava els límits del pomerium (límits)de la ciutat que s’anava a fundar, en aquest cas, Roma. El nom del magistrat monetal és Cai Mari Capitó, fill de Cai
A les webs http://www.wildwinds.com/coins/rsc/maria/i.html i http://www.denarios.org/republica/ figuren monedes quasi idèntiques a la trobada a Ca n’Oriol i estan datades al 81 aC, època de la dictadura de L. Corneli Sul·la a Roma. Curiosament, el prenom i el nom del magistrat monetal són iguals que el del màxim rival de Sul·la, C. Mari, que va morir el 86 aC) i podria haver pertangut a la mateixa família.


Les dues monedes, la primera del 82 i la segona del 81 aC, són immediatament prèvies a l’època de les guerres entre els partidaris de Sul·la i els de Mari, que a Hispània van donar lloc a la guerra sertoriana (81-72 aC). En aquesta època es troben a sòl hispànic moltes peces a causa d’aquest conflicte, moltes de les quals pertanyen a la categoria de denaris serrati.

Finalitzem amb l'esment de la tercera moneda, un altre denari encunyat en època de l'emperador Tiberi (que regnà entre el 14 i el 37 dC) i que es va trobar en una vinya situada entrer el camí vell que portava a la masia i el de Can Sant Joan. Ara forma part d'una col·lecció particular. A l'anvers figura el cap del cèsar Tiberi amb la llegenda TI(berius) CAESAR DIVI(ni) AVG(usti) F(ilius) AVGVSTVS, és a dir, "Tiberi Cèsar August, fill del Diví August" (August va ser el primer emperador, que va nomenar Tiberi successor de l'imperi en casar-lo amb la seva filla Júlia). Al revers hi ha una representació de Lívia, la mare de Tiberi, amb la llegenda PONTIF(ex) MAXIM(us), és a dir, "Màxim pontífex", que era un dels títols que adquiren els emperadors, en assumir les càrregues pontificals tradicionals de Roma.


Aquest denari, que amb tota certesa fou encunyat a la ciutat de Lugdunum (actual Lyon), forma part dels anomenats "penny", és a dir, la mateixa moneda a la qual es va referir Jesucrist quan va dir: "Doneu al cèsar el que és del cèsar i a Déu el que és de Déu". Jesús, com se sap, va exercir el seu magisteri en època del cèsar Tiberi.



diumenge, 21 d’agost de 2016

El castell de Rubí

Un dels monuments més emblemàtics de Rubí, al costat de l'església o de les Escoles Ribas, és el castell de Rubí, que actualment allotja el Museu d'Història Local.

Part sud del castell. Foto Jordi Vilalta

El turonet on es troba assentat presenta restes d'ocupació molt antigues, fins i tot del segle VI aC. Aquí s'ubicaria un petit poblat ibèric, segons les excavacions efectuades a finals del segle passat.

El primer castell medieval de Rubí, no obstant, s'ubicava més lluny, al costat de l'ermita de Sant Genís, i formava part de la línia defensiva del comtat de Barcelona respecte a les terres d'Al-Andalus. Era administrat per un veguer que representava el comte. Després va passar als Claramunt i a altres famílies més.

Reconstrucció del primer castell de Rubí segons Pere Bel.

El castell actual, situat no lluny de la riera, fou construït el 1233 per Berenguer de Rubí, amb permís del rei Jaume I el Conqueridor. El 1361 va passar a la família dels Torrellas. La missió de la fortalesa-residència era defensar el terme de Rubí, sobre el qual, d'acord amb el sistema del feudalisme, tenia jurisdicció civil i militar. Aquesta, a finals del segle XIV, va passar al rei Joan I, cosa que va donar lloc a la fi del règim feudal a Rubí. A partir d'aleshores el castell seria només una residència senyorial més, encara que amb moltes terres, aixó sí.

Postal antiga del castell.

És del segle XV, quan eren el Torrelles els senyors del castell i la seva jurisdicció, el cos oriental, amb els seus bells finestrals gòtics i les malauradament degradades pintures de l'interior, amb temes navals. També cal destacar d'aquesta època la porta que donava accés al desaparegut balcó sobre el pati, que ara és una finestra.

Ala est del castell, amb els finestrals del segle XV

A principis del segle XVIII el castell és una masia més del terme de Rubí i els merlets del cos oriental són escapçats o bé reomplerts i s'hi construeix una teulada d'una sola vessant.

El castell a principis del segle passat. Foto Roset

Després de passar per diverses mans, finalment, el 1983, l'edifici fou adquirit per l'Ajuntament de Rubí, que, un cop feta una polèmica rehabilitació que destruí alguns elements patrimonials, el va destinar a Ecomuseu urbà. Actualment, com hem dit al principi, allotja el Museu d'Història Local, gestionat pel municipi de Rubí.

Entrada actual al Museu d'Història Local. Foto J. Vilalta

Cal dir, per acabar, que entre 1989 i 1990 l'arqueòleg Josep Maria Vila va fer un estudi de les fases del castell que fou publicat al Butlletí 36 del GCMR (març de 1993), que podeu consultar a la Bilioteca Mestre Martí Tauler.



divendres, 19 d’agost de 2016

 Rubí en època dels antics ibers

Parlàvem a l'anterior entrada de com la nostra zona va començar a integrar-se dins les estructures imposades per Roma.

Ara, prenent com a base les troballes i excavacions arqueològiques que han tingut lloc al terme de Rubí durant el segle XX i XXI, explicarem com èrem els habitants d'aquesta ciutat abans que els romans vinguessin a conquerir-nos.

La cultura ibèrica abraçava tota la costa mediterrània de la península ibèrica, aproximadament des de la desembocadura del riu Ròdan, al sud de França, fins a Cadis. Va nèixer cap al segle VI aC aproximadament com el resultat de les influències de fenicis i grecs sobre el substrat indígena.

L'àrea de la cultura ibèrica.

Les zones més riques es situaven cap al sud, a la part de Granada, Jaén, Múrcia i Alacant, on consituïen regnes i comptaven amb una elit aristocràtica que dominava la societat. En canvi a l'actual Catalunya eren "populi" o ètnies amb un territori més petit i no estaven tan desenvolupades. Rubí es situaria dins l'àrea dels laietans, nom que tenim testimoniat arqueològicament al segle II aC, a les monedes amb la llegenda "Laiesken", encunyades prop de Barcelona, probablement al gran poblat de Montjuïc, si bé altres autors pensen que el centre emissor podia haver estat al Maresme.

La Laietània abraçaria una extensió que comprendria "grosso modo" les actuals comarques del Baix Llobregat, els dos vallesos, el Barcelonès i el Maresme.

Situació de la Laietània. Font: wikipedia.

Centrant-nos en Rubí, els primers testimonis dels ibers els situem al castell: són uns fragments de ceràmica datats al segle VI aC que van aparèixer al pati de la fortalesa medieval. Aquest petit poblat, del qual es van excavar uns murs i també el que està considerat el pou més antic de Catalunya (del segle IV aC), estaria rodejat de sitges o fosses que s'excavaven al terra per emmagatzemar cereals. Així mateix, al carrer del Castell també s'han trobat restes d'aquesta època que possiblement van caure de l'hàbitat que s'ubicaria dalt del turonet.

Jaciments ibèrics en torn al castell. Mapa J. Vilalta

L'altra zona que ha donat vestigis de l'ocupació ibera de Rubí és Can Fatjó. Aquí, ja el 1918 es va trobar un camp de sitges. Els materials més antics que han aparegut són del segle V aC. Aquesta àrea es trobava al costat de l'antigua via Heraclea, que comunicava Roma amb Cadis.

Mapa de les troballes ibèriques a Can Fatjó. Mapa de J. Vilalta

De restes arqueològiques d'època ibèrica rellevants a Rubí esmentem el pebeter o cremador de perfums, una peça de terracota que representa una divinitat indígena que podria assimilar-se amb la deessa Tanit (cartaginesa) o bé Deméter (grega), una prova de la gran influència de grecs i púnics sobre el nostre substracte. Empúries (grega) i Eivissa (fenícia i després cartaginesa) van jugar un paper rellevant, no només pel que fa al comerç amb els ibers, sinó també com a focus d'expansió de les creences i la cultura de les civilitzacions mediterrànies  més desenvolupades a casa nostra. Aquesta imatge religiosa es va trobar entre l'actual camí de Ximelis i el de Can Xercavins.

Pebeter de Can Fatjó. Foto J. Vilalta

També hem de destacar la troballa d'una possible tomba d'incineració, encara que és molt agosarat afirmar-ho, en un descampat entre la via del tren i Sant Jordi Park, també a Can Fatjó. Es van trobar, a finals dels anys 60, un conjunt de fragments de ceràmica de vernís negre procedent de Roma i del golf de Roses (datats a la primera meitat del segle III aC), juntament amb molts ossos esmicolats pel foc. Hem de dir que els ibers cremaven els seus difunts i també hi dipositaven vaixella trencada intencionadament a les sepultures.

Lloc on es va trobar el que podria haver estat una sepultura.

Pel que fa a l'estela ibèrica i al forn ibèric, també de Can Fatjó, ja hem dit en l'anterior entrada del blog, que pertanyen a l'època de dominació romana (segles II - I aC).

No cal dir que encara ens falten molts elements per acabar de completar el que va ser l'actual Rubí en aquells reculats segles.

dimecres, 17 d’agost de 2016

Els inicis de la presència romana a Rubí

Rubí conserva un important patrimoni arqueològic que ens permet establir algunes hipòtesis sobre què va passar a la gent i al nostre territori quan els romans posaren el peu a la península hispànica.

El 218 aC un exèrcit romà desembarcà a Empúries per tallar la retaguàrdia del cabdill cartaginès Hanníbal, que estava envaïnt Itàlia.

Desembarcament a Empúries

Desprès d'una sèrie de lluites contra els púnics, els romans decidiren quedar-se a les nostres terres i d'aquesta manera va començar una llarga etapa d'assimilació dels costums romans i una integració a les estructures socials i econòmiques de la República romana.

En un primer moment Roma va decidir respectar la cultura ibèrica i, entre altres coes,  es va introdueix la moneda per integrar el nostre territori a l’economia romana.
Moneda ibèrica de Bolskan (Osca) i trobada a Can Fatjó

Hi van haver, no obstant, grans transformacions. En l'aspecte territorial, cal dir que els poblats o "oppida" van anar desapareixent en benefici de les ciutats rodejades d’un territori poblat de vil·les, que era el model imposat pel conqueridor. En tot cas, en un primer moment, les autoritats romanes pactaren amb el cabdills indígenes més propers a la seva causa i respectaren els seus poblats, mentre que altres, més reticents o bé enemics d'aquells, desaparegueren.

A Rubí es va produir una lenta baixada al pla des de Can Fatjó i el castell, llocs on s'ubicava el poblat ibèric, encara que aquest no s’abandonà del tot. Aquest es trobava molt probablement al costat de la via Heràclea, una antiquíssima ruta que anava des de Roma fins a Cadis.

Turó de Can Fatjó

També cal dir que la població sembla que va augmentar molt. Efectivament, entre els segles II i I aC hi hagué un nucl habitat que abraçava les dues bandes de la riera, des del barri de la Plana del Castell fins a l’església de Sant Pere. Elss arqueòlegs n'han trobat nombrosos vestigis, al voltant de l'església i dels carrers de Xercavins i de Sant Sebastià. La riera, fins a mitjan segle XIX sempre havia format un meandre que passava pels actuals carrers de Joaquim Blume i del Gimnàs i les millors terres de conreu (la Parellada medieval) es trobaven a la gran plana de l'actual Escardívol fins al turó del castell.

I a l'altra banda de la riera, també hi ha moltes troballes d'aquesta època al barri de la Plana del Castell. Per exemple, a cal Coll, al passeig de la Riera, on es van trobar murs i ceràmica dels segles II i I aC, o a la plaça del Marquès de Barberà, entre molts altres llocs.
Fragment d'àmfora trobada a cal Coll.

Als peus del turó de can Fatjó, a l'actual plaça de la Font de la Via hi havia un forn iberoromà per coure ceràmica, amb influències clarament itàliques.
El forn iberoromà de Rubí als anys 20

També cal destacar d'aquesta època l'estela, de la qual se n'han fet moltes interpretacions. Sembla que pot ser la tomba d'un personatge destacat aliat dels romans, o bé una fita que indicaria algun aspecte del poblat o nucli.

Estela iberoromana de Rubí

El comerç amb Itàlia  va coneixer un gran auge. Ens arribava, vi, oli i ceràmica de vernís negre, del pais transalpí. Nosaltres també comerciàvem amb els cereals, el vi i teixits.
Ceràmica de vernís negre procedent d'Itàlia.

També es va produir en aquesta època un floriment del poblament rural. Els primers assentaments a Rubí apareixen a la segona meitat del s. II aC i aniran incementant-se al llarg del segle següent. Sembla ser que els habitants d'aquestes primeres "masies" serien més aviat indígenes, ja que els colons vinguts d'Itàlia s'establiren més aviat a la costa.

Finalment, hem de dit que a la primera meitat del segle I aC els ibèrics, ja romanitzats, començaren a produir vi propi, que ben aviat exportarien a les altres províncies de l'imperi.

dilluns, 15 d’agost de 2016

 Esportistes rubinencs destacats al segle XX i XXI

Durant aquests dies s'estan celebrant els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro. La nostra ciutat compta amb una ambaixadora especial, waterpolista, que és Beatriz Ortiz (integrant del Club Natació Rubí), que forma part de la selecció espanyola d'aquest esport. Desitgem molts èxits i una brillant carrera a aquesta noia rubinenca.

Bea Ortiz. http://www.rubitv.cat

Però Rubi també ha comptat amb molta gent que ha fet de l'esport la seva manera de viure i, moltes vegades, també la seva professió. Com a curiositat, les disciplines esportives en què més s'ha destacat la nostra gent ha estat l'atletisme i el futbol, però també esmentem el futbol, el ciclisme, el muntanyisme, la boxa i la gimnàstica artística.

Comencem per Joan Gaju Casanovas (nascut el 1919), que es destacà com a jugador de futbol a la Unió Esportiva Rubí, i que desprès va estar a l'Europa, al CD Sabadell, al CF Badalona, al CD Terrassa, etc. Va rebre la medalla del centenari de la Federació Catalana de Futbol, concedida per la Generalitat de Catalunya.

Joan Gaju

Ramon Batalla Farran (1926-2015) es va destacar en l'atletisme, especialment en les curses de fons i les marxes atlètiques. Va guanyar dos cops el Campionat d'Espanya de Marxa (el 1989 i el 1994). Ha estat un gran promotor d'aquest esport a la ciutat.

Ramon Batalla. http://www.diariderubi.com

La boxa ha tingut un gran protagonista en Ricard Escudé Hernández (nascut el 1930), un rubinenc d'ètnia gitana, que ha participat en 90 combats dels quals només en va perdre 6. Ha estat campió d'Espanya en diverses categories i era nomenat "La Gran Esperanza".

Ricard Escudé. Foto Marroyo-El Gra

Un altre atleta destacat ha estat Francesc Requena Florindo (nascut a Córdova el 1955 i rubinenc d'adopció), guardonat com a millor esportista de Rubí els anys 1984 i 2000. Ha guanyat cinc vegades la cursa Jean Bouin, entre altres palmaresos.

Francesc Requena. Foto Marroyo-El Gra

El més important atleta que ha tingut la nostra ciutat és Manuel Murillo Sánchez, fill de l'exalcalde Manuel Murillo i nascut el 1956 a Rubí. Ha estat sotscampió de Catalunya i Espanya el 1992, i campió d'Espanya en cursa de 100 km durant diversos anys. El 1997 va ser sotscampió d'Espanya i Europa. Per aquesta brillant carrera ha rebut dos anys (1994 i 1996) el premi a millor esportista de Rubí.

Manuel Murillo. Foto Marroyo-El Gra

La gimnàstica artística a la nosta ciutat ha tingut com a protagonista Elisabeth Valle Romero, que ha participat als Jocs Olímpics d'Atlanta (1996) així com en molt altres certàmens internacionals. té en el seu palmarès nombroses medalles d'or.

Elisabeth Valle. Foto Marroyo-El Gra

Quant al futbol professional no hem d'oblidar esmentar Albert Ferrer Llopis ("Txapi Ferrer"), nascut a Barcelona el 1970, però rubinenc des que era petit. Actualment exerceix d'entrenador del RCD Mallorca i ha estat un bon jugador del FCB Barcelona després de passar a altres equips i finalment ser entrenador. Va participar en la selecció espanyola de futbol als Jocs Olímpics de Barcelona, el 1992.

Albert Ferrer. http://blogs.20minutos.es

També Albert Crusat Domènech, fill de Rubí (nascut el 1982) ha estat un important futbolista, que ha jugat amb el RCD Espanyol, el Rayo Vallecano, la UE Lleida, la UD Almería, el Wigan Athletic (Premier League) i, ara, des de 2014, al Bnei Sakhnin, de la lliga israeliana.

Albert Crusat. http://www.goal.com

Un altre professional del futbol que hem de destacar en aquesta entrada és Víctor Sánchez Mata, natural del barri de ca n'Oriol i nascut el 1987. Després d'haver passat uns anys amb el Futbol Club Barcelona, ara juga al RCD Espanyol.


Víctor Sánchez. http://netliguista.com

I també hauríem d'esmentar la jugadora de bàsquet Fina García, que va aconseguir diferents Campionats d'Espanya i de la Copa de la Reina, i va participar en diverses edicions de la Copa d'Europa de Clubs. També va ser 48 vegades internacional amb la selecció espanyola absoluta.

A més d'aquestes figures més importants, no hem de deixar-nos aquí de parlar d'altres bons esportistes nascuts a Rubí. Així, tenim Joan Turu, fundador del Centre Excursionista de Rubí, que es va destacar en el muntanyisme, o bé el ciclista Joan Pagès, el futbolista Emili Miranda i Jaume Guixà, que s'ha destacat en boxa i en atletisme. I segur que ens hem deixat molts més!

En conclusió, dins del "patrimoni humà" de Rubí també hem d'incloure les persones destacades en el cultiu de les diverses disciplines esportives i que també han donat realç a la ciutat en aquest aspecte.

Nota: gran part de la informació ha estat extreta del llibre "Rubinencs del segle XX", editat pel Grup Fotogràfic El Gra el 2001.