dijous, 28 de juliol de 2016

 La nostra església de Sant Pere

Un dels elements més emblemàtics de Rubí és l'església parroquial de Sant Pere. Situada al bell mig de la població, la seva referència documental més antiga és de l'any 986. Sembla ser que abans existia un temple prerromànic al mateix lloc i qui sap si al segle V també un temple palocristià.


De l'església prerromànica es varen aprofitar alguns elements quan a finals del segle XI es va haver de reconstruir l'edifici després de les violentes incursions musulmanes d'Al-Mansur. Es va tornar a fer un bonic temple en estil romànic llombard, amb planta en forma de creu llatina. D'aquesta època data la façana que dóna a ponent, amb el seu finestral que consta d'elements de diverses èpoques, i les arquacions llombades.

Part superior de la façana de ponent. Foto J. Vilalta

Del segle XIII és la portalada, també en aquesta façana, de l'escola de Barcelona.

Portalada de ponent. Foto J. Vilalta

També cal destacar la troballa de sepultures medievals per sota el paviment de l'església. Cal tenir en compte que en època medieval, i fins al segle XIX, el cementiri s'ubicava al costat del temple cristià, com a tot arreu.

Reconstrucció del temple al segle XII, amb les sepultures al costat.


El campanar es va ser entre els segles XV i XVI, quan també es va urbanitzar la plaça i es va anar formant una comunitat de cases que constituïa la Sagrera i que eren la seu dels primers serveis que podríem anomenar "municipals". De fet el consell municipal es reunia a l'església.

Mercat al costat de l'església, al s, XVI. Dibuix de P. Bel.

A partir d'aquesta època es van afegint capelles laterals a la vella nau d'origen romànis, cadascuna dedicada a un sant o santa. Així, per exemple, la que està consagrada a la verge del Roser, de 1577.

Cap al 1600 el consell municipal va encarrergar als germans Rubió, de Moià, la elaboració d'un retaule, les peces del qual es poden veure actual a la capella del Santíssim.

Una de les taules del retaule dels germans Rubió.

A la guerra del Francès, a principis del segle XIX, el temple fou saquejat per les tropes napoleòniques, que s'emportaren molts objectes de valor.

A finals del mateix segle es va fer l'eixample de l'església (entre 1883 i 1884), que va comportar entre altres coses, l'edificació d'una cúpula i l'obertura de la portalada sud, que dóna a l'actual plaça del Dr. Guardiet. L'arquitecte va ser A. Casademunt.

Plànol on es veu l'eixample de 1883-1884

El 1927 es van fer obres d'embelliment i reparació, sota la tutela del rector Dr. Guardiet (bancs, rajoles del terra,vitralls...).

Restauració de la cúpula, 1927.

El juliol de 1936 un escamot d'incontrolats va squejar i cremar l'església i molts objectes religiosos van ser devorats pel foc. El temple va ser transformat en un magatzem agrícola.

L'església durant la guerra.

Acabada la guerra, el 1939 s'hi feu la primera missa i es va anar reconstruint a poc a poc. Es feren nous altars, com el major, i es restauraren d'altres. Un dels artífex va ser l'escultor Rafael Solanic, que elaborà el retaule i l'efígie de Sant Pere de l'altar major entre altres elements situats a les diferents capelles.

Altar major en l'actualitat

Entre finals del passat segle i els inicis del present han hagut diferens rehabilitacions. A l'última, del 2013, es va fer una gran neteja del campanar.

Restauració del campanar el 2013

L'església de Sant Pere continua sent un dels símbols del patrimoni cultural de Rubí.

dissabte, 23 de juliol de 2016

 Les festes del carrer de Sant Jaume: 171 anys de celebració

Arribarem aquest cap de setmana a la 171 edició de les festes del carrer de Sant Jaume, un dels més antics de Rubí.

El carrer, engalanat per les festes del 2016. Font: www.rubitv.cat

Aquesta via urbana, situada al barri del Pedró (en contraposició amb amb el de la Sagrera, situat al redós de l'església), data al menys des de principis del segle XVII. Estava rodejat de vinyes, horts i plantacions d'arbres fruiters.

En aquella època cada carrer de Rubí, com a tot Catalunya, era dedicats a un sant. El que ens ocupa va decidir començar a fer les festes en honor al seu mentor el 1845. En un principi tenien un caire molt més religiós que en l'actualitat.

Durant el franquisme el dia de Sant Jaume, el 25 de juliol, els veïns i veïnes anaven a missa i quan sortien de l'església es dirigien al carrer cantant lletanies (petites oracions). Un cop arribats veneraven una imatge del sant que es situava a la façana de ca la Cecília, i a la tarda hi resaven el rosari.

Capelleta de Sant Jaume.

Però no tot eren oracions. També es festejava el dia amb el ball i l'engalanament del carrer, que es feia amb papers, draps de colors, llençols d'una banda a una altra com simulant en envelat. Per poder pagar la gramola i, posteriorment, l'orquestra, es feia una col·lecta casa per casa. A més, es rifaven xais, coques i rams de flors.

Any 1945. Foto extreta del llibre "L'Abans"

Des de mitjans segle XIX, doncs, la festa s'ha anat celebrant any rere any llevat del 1940 i del 1941. per malaltia i mort d'unes persones molt vinculades a l'organització.

També se sap que s'havia fet una auca que malauradament s'ha perdut. El 2001, Núria Julià en va elaborar una altra.


Cada any el carrer de Sant Jaume de Rubí apareix, per a les seves festes, ornat amb elements d'una temàtica diferent. Si l'any passat va ser la xocolata, amb el lema "Quin cacau!", aquest any és Bollywood. No s'esgota mai la imaginació dels organitzadors!

L'anterior informació ha estat extreta, en gran part, del llibre "L'Abans", de Meritxell Torné.

dimecres, 20 de juliol de 2016

 El Grup 25 de Setembre: els seus orígens

Rubí compta a la perifèria que envolta el centre urbà amb diversos barris de blocs de pisos producte de la gran immigració dels anys 60 i 70 del passat segle.

Un d'aquests barris és el Grup 25 de Setembre, "el Venti" en el llenguatge popular. Té el seu origen en una sèrie de barracons de fusta provisionals, uns 70, que foren bastits on ara es troba el carrer de Lumière, per allotjat els damnificats per la catàstrofe de la rierada. Eren les "cases de fusta".

El Grup 25 de Setembre, un cop construït, als anys 60 o 70. Fons Marroyo

L'Ajuntament, mentres tant, havia adquirit una porció de terreny més a l'est, on l'Obra Sindical del Hogar construïria els blocs on viurien aquestes famílies supervivents de la tragèdia del 62. És per això que es batejà el nou barri com a "25 de Setembre", el fatídic dia de l'aiguat. No obstant, s'havia pensat en anomenar-lo "Grupo San Pablo", com ens explica Jaume Parras a l'últim butlletí de la nostra entitat.

Un moment de la construcció dels habitatges. Foto B. Cucurull

Es va fer una inauguració provisional el dia 25 de gener de 1964, que coincidí amb el 25è aniversari de l'entrada de els tropes "nacionals" a Rubí. Hem de tenir en compte que l'alcalde Manuel Murillo era un fervent seguidor del règim i restaurador de les seves celebracions i aniversaris. A l'acte foren presents, a més del batlle rubinenc, el governador civil de Barcelona, Ibáñez Freire, i el capità general de la IV Regió Militar, De Lamo.

La inauguració oficial dels 540 habitatges i 28 locals comercials de què constava el Grup fou a la Festa Major del 1964, concretament el dia 28 de juny.

Inauguració oficial dels habitatges, el juny de 1964. Foto B. Cucurull

Dos anys després, vista la problemàtica general que vivia Rubí quant a la manca de places escolars per als fills de la gran immigració que tenia lloc, es va inaugurar l'escola del 25 de Setembre, que s'anomenava igual que el barri.

I el 1976 va obrir les seves portes la parròquia de Sant Pau (recordem que el grup d'habitatges inicialment havia de dur el nom d'aquest sant).

Imatge actual de la parròquia de Sant Pau. Font: www.misas.org

Durant els anys 70, a l'igual que a altres nous barris de Rubi, l'associació de veïns també jugà un paper important quant a reivindicacions en front a l'Ajuntament.

Vista aèria del Grup 25 de Setembre el 1965. Cartotecadigital.icc.ca

Després de la construcció del Grup 25 de Setembre, vingueren moltes i moltes més edificacions de blocs de pisos a Rubí com a conseqüència del gran creixment que tenia lloc. El següent barri d'apartament seria Les Torres, però d'elles ja en parlarem en una altra ocasió.

dilluns, 18 de juliol de 2016

Què va passar a Rubí el 18 de juliol del 36?

Avui es commemora el 80 aniversari de la guerra civil (millor dit incivil) que tants morts causà al nostre país.

En aquest post, i d'acord amb el que han publicat els principals historiadors de Rubí, farem una somera descripció d'allò que va passar a la nostra vila.

En aquell temps les organitzacions amb major implantació a Rubí eren el sindicat anarquista CNT (Confederació Nacional del Treball) i el partit Esquerra Republicana de Catalunya, que s'aglutinaven en torn al Centre Democràtic Republicà (CDR). A part estaven els sectors dretans, en torn a la Cambra Agrícola, i els catalanistes, al Casal Popular. Els seus mitjans eren el setmanari Endavant (vinculat a la parròquia, de dretes i catalanista), La Lluita (òrgan del CDR), Saba Nova (catalanistes centristes) i Combat (del POUM, Partit Obrer d'Unificació Marxista, un partit trotskista fortament implantat a casa nostra).

El Centre Democràtic Republicà.

L'aixecament militar del 18 i el 19 de juliol va provocar que es perseguissin les forces de dreta i, d'aquesta manera, a Rubí, van ser assassinats durant les setmanes que seguiren "l'Alzamiento" persones com Antoni Moliner (candidat de Defensa Ciutadana, vinculada a la Cambra), Josep Grau, Ramon Torrella (membres també de la Cambra), el cap carlista Josep Sanjuàn i mossèn Josep Guardiet.  També saquejaren, el mateix 18 de juliol, l'església, que fou incendiada, i la rectoria.

L'església de Sant Pere, cremada. Foto Roset.

A Rubí, el 19 de juliol, es va formar la secció local del Comitè Executiu de Milícies Antifeixistes, tal com s'havia fet en molts indrets de Catalunya; era format per diverses forces d'esquerra i a Rubí tingueren un notable pes els anarquistes de la CNT i els anarcosindicalistes de la FAI (Federación Anarquista Ibérica), però també es comptava amb integrants del POUM, els rabassaires de la Unió de Rabassaires de Catalunya (URC), ERC, ACR... El comitè es va incautar de la Cambra Agrícola i altres locals per instal·lar les seves dependències. A Rubí a l'Ajuntament estava governat per ERC amb l'alcalde Pere Aguilera, però en realitat el poder real estava en mans del comitè de milícies.


A Rubí també es va formar el Sindicat Únic de Treballadors, adherit a la CNT. I el 25 de juliol els pagesos de la vila formaren el Sindicat Agrícola.

Durant els primers dies de la guerra, l'exèrcit "oficial" va ser substituït per les milícies de voluntaris dels partits i sindicats. A Rubí es destacaren els integrants de la CNT i d'ERC, les principals forces d'esquerra.  El 24 de juliol és el dia en què surten els primers rubinencs al front: s'alistaren a una columna del POUM dirigida pel rubinenc Josep Rovira que sortí de Barcelona aquell mateix dia pe anar a Osca. Al poble de Montearagón caigueren els primers milicians rubinencs.  Per altra banda, les Joventuts Llibertàries (comandades a nivell nacional per Durruti) sortiren també de Rubí en drecció a Saragossa.

Pep Rovira. Fons Marroyo

El 4 d'agost, en veure que les forces de voluntaris eren insuficients, el Comitè de Milícies va cridar els integrants de les lleves del 34 i del 36.

El 6 d'agost del 36 es proclamà un nou Ajuntament amb 8 regidors d'ERC, 3 de la CNT, 3 del POUM i 2 de la URC.

El 27 de setembre del 1936 un decret de Companys, president de la Generalitat, va establir la disolució dels comitès antifeixistes a Catalunya.

Finalment, cal dir que a Rubí la guerra va tenir un cost humà d'unes 100 persones aproximadament.



dimecres, 13 de juliol de 2016

 Historiadors rubinencs d'alta volada

Als últims anys, diversos historiadors de la nostra ciutat han presentat obres d'una qualitat indiscutible que depassen el tema estrictament rubinenc.

L'última obra és de Ramon Batalla, i es titula "Jaume Miravitlles i Navarra. Els anys de joventut (1906 - 1939)", presentada a Figueres, la ciutat natal de qui havia estat comissari de propaganda de la Generalitat en època de la guerra civil, i editada per l'ajuntament d'aquesta localitat.


El febrer d'aquest mateix any, Batalla ja havia redactat el pròleg d'un llibre escrit per Miravitlles mateix, "Veritats sobre la guerra civil", en la què aquell polític català analitzava les causes de la derrota de les force republicanes.


Cal destacar també el magnífic treball d'Eduard Puigventós sobre la vida de Ramon Mercader, de 2015, que, a l'igual que el llibre de Ramon Batalla, és fruit de la seva tesi doctoral. Sota el títol "Ramon Mercader, l'home del piolet", el jove i prolífic historiador rubinenc analitza amb tot luxe de detalls la vida d'aquell misteriós català que acabà amb la vida de Trotski.


Eduard Puigventós, als últims anys també ha ofert al públic algunes obres d'història general prou interessants. Així,  el 2014, abans del treball sobre Mercader, conjuntament amb Josep Maria Solé, ja havia escrit un amè llibre sobre la participació dels catalans als diversos conflictes bèl·lics al llarg del planeta: "Els catalans a les guerres del món".


És una mostra de com aquests estudiosos de la nostra ciutat també es destaquen per la seva labor, no només per tot el que fa referència a la nostra petita història de Rubí, sinó en la construcció de la identitat històrica del país. És un orgull com a rubinencs i rubinenques comptar amb aquests investigadors del nostre passat (que per cert, també són socis de la nostra entitat).


dissabte, 9 de juliol de 2016


Piscines de Rubí: una mica de la seva història

Una de les millors opcions per combatre la calor estival és capbusar-se en alguna piscina. Rubí, als anys 70 i 80 comptava amb diverses instal·lacions d'aquest tipus que eren molt populars entre els habitants del municipi.

En aquesta entrada farem ua breu ressenya del que ha esta la "història de les piscines de Rubí", un tema poc tractat pels estudiosos locals, però interessant dins del camp de la sociologia i també de la història de l'esport.

La primera piscina pública de Rubí varen ser les que havien estat les basses de la Seda, construïdes el 1836 per Narcís Menard, per ús de les naus de la Pelleria, i que s'alimentava de les aigües que sobreeixien de la font del Bullidor i d'un rec dels horts de l'Illa (entre el pont de Cadmo i el torrent de can Ramoneda). L'inconvenient és que s'havien de netejar molt sovint. Estaven situades aproximadament on ara es troba la plaça de Jaume Pla i Pallejá.  Doncs bé, a finals dels 50, un cop van perdre l'ús industrial que tenien, es van reutilitzar com a piscines municipals de pagament. Com hem dit, s'havien de netejar de llot i fulles cada quinze dies.

Les piscines municipals el 1959. Foto: "L'Abans"

Amb la rierada del 1962 van quedar molt afectades, com tots els edificis i instal·lacions properes a la riera, i durant 9 anys la nostra ciutat no va comptar amb cap piscina pública. Només hi havien les de Can Mac, que serien enderrocades el 1997 per fer unes noves que ara també ja han desaparegut (es trobaven a la zona de Can Bosch).

Uns anys més tard, el 1968, es va crear el club Sportenis, amb les seves instal·lacions de pistes de tenis, fronton, restaurant i piscina d'estiu. Situat prop de can Feliu i encara actiu, només era accessible als socis de l'entitat.

Piscina de l'Sportenis. Font: www.panoramio.com

El 1971 es va inaugurar la nova piscina municipal a l'Escardívol, molt popular entre els rubinencs, també per la seva situació al mateix centre de la ciutat. La gestió, a partir de 1984, va anar a càrrec del Club Natació Rubí, que també es faria càrrec de les diverses piscines públiques de la ciutat fins ara.

Piscina  a l'Escardívol els anys 80. Font: www.cnrubi.com

El fet és que els anys 70 i 80 són els de màxim esplendor de les piscines rubinenques. A part de la muicipal, el 1970 s'inaugurà la de Can Mir, juntament amb el restaurant de la masia, ara ja desapareguda llevat d'un petit parèntesi el 2001 en què es va tornar a obrir, però per poc temps ja que el mateix any s'havia detectat una fuga d'aigua que no es va solucionar mai més.

I no podem deixar d'esmentar les més espectaculars.  Són les piscines de Castellnou, ara un escenari fantasmagòric per rodar curtmetratges o publicitats. Conegudes com a "la platja del Vallès", per la gran afluència de públic que tenien (s'havien arribat a congregar a la zona d'oci dels voltants fins a 4000 persones en un dia), foren inaugurades el 1971. Uns desgraciats incidents mortals, però sobre tot la creixent competència d'altres centres i el major auge del turisme de platja varen fer que entressin en decadència i a finals del 80 fossin embargades per l'Ajuntament i posteriorment abandonades. Ara constitueixen un tètric paisatge d'abandó en mig de la urbanització de Castellnou.

Piscines  de Castellnou. Font: lugaresconmuchavida.blogspot.com.es

Finalment, el 1998 es va construir la piscina descoberta de Can Rosés, en substitució de la de l'Escardívol, que es convertí en un gran pàrquing de cotxes. Aquesta també seria gestionada pel Club Natació Rubí i actualment també podem gaudir de la piscina coberta i de les destinades a nadons i quitxalla.

Piscina d'estiu de Can Rosés. Font: www.rubitv.cat



dimecres, 6 de juliol de 2016


 Manuel Murillo, l'últim alcalde franquista de Rubí

Avui parlarem del tema estrella del nou Butlletí publicat per la nostra entitat. Concretament ens centrarem en dir algunes paraules sobre el qui va ser l'últim dels alcaldes franquistes de Rubí: Manuel Murillo Iglesias.

Va néixer a Rubí de família aragonesa i cal dir que el seu cognom de naixement era Expósito i que se'l va fer canviar a causa de les seves connotacions ("fill de pare desconegut").

Manuel Murillo el 1962. Foto J. Feliubadaló (Arxiu Municipal de Rubí)

Era un falangista convençut: ostentà els càrrecs de Jefe Provincial de Cadetes y Guías de la Provincia de Barcelona, Delegado Local de Educación y Deportes, Delegado Local del Frente de Juventudes, Delegado Local de Sindicatos i cap de la Central Nacional Sindicalista (CNS) a Rubí. Després, com alcalde, també sería el Jefe Local del Movimiento, com és obvi. Durant els mandats dels batlles Fortino i Rufé va ser regidor i tinent d'alcalde.

Caricatura de Murillo, de J. Jacas

Se li van atorgar nombroses condecoracions: Cruz de Caballero de la Orden de San Jorge, Cruz de Caballero de la Orden de Cisneros, Medalla de Primera Clase al Mérito Sindical, Encomienda de la Orden del Mérito Civil, etc.

Després dels fets de la rierada, en què Miquel Rufé va ser destituït com alcalde "per problemes de salut", encara que com molts saben la causa real va ser una altra, va ser proclamat com a primer mandatari de l'Ajuntament, concretament el 20 de novembre de 1962, una data simbòlica del calendari franquista.

Proclamació de Murillo com alcalde. Foto J. Feliubadaló (AMR)

Va combinar el seu càrrec al front del municipi amb la seva activitat professional com a pèrit químic. També donava classes de ciències als Maristes de Rubí.

Durant el mandat de Murillo Rubí va crèixer de manera desaforada i es produí una important expansió urbanística. Nous barris com Las Torres o Rubí 2000 van aparèixer, producte d'una massiva immigració procedent del sud de la Península. Tot i la massiva construcció que va tenir lloc, les infrastructures bàsiques eran molt poques.

Construcció de Las Torres, 1969.

També es van recuperar les celebracions franquistes i l'activitat de les organitzacions del règim.

Celebració a la Creu dels Caiguts. Foto J. Feliubadaló (AMR)

Cap als anys 70 es varen produir moltes vagues, com la de la Josa, el 1971, així com importants mobilitzacions obreres a Rubí, que foren durament reprimides.

Manifestació de treballadors de Francino, 1977. Font: El Bullidor

Murillo va presentar la seva dimissió el 30 d'agost de 1977, poques setmanes després de les eleccions generals del mateix any. El camí cap a la democràcia municipal començava a poc a poc.

Un cop apartat del poder va escriure les seves memòries al llibre "40 años de Rubí", un document important per entendre la seva manera de pensar.

Si voleu saber-ne moltes més coses, adquiriu el nostre Butlletí a les principals llibreries de Rubí, on apareix un interessantíssim article de Jaume Parras sobre els últims alcaldes del període franquista a la nostra població.