dissabte, 20 de gener de 2018

Com eren les cases de Rubí fa cent anys

Quan passegem per Rubí ja ens hem habituat a la visió d'enormes edificis d'apartaments que al llarg de la segona meitat del segle passat varen anar creixent com a bolets per tal d'allotjar el gran allau d'immigrants que venien a cercar un futur a Rubí.

No obstant, si ens remuntem cent anys abans, al període comprés entre els inicis del segle XX i l'arribada del tren, els rubinencs i rubinenques vivien en habitatges que, en certa manera, eren com masets autosuficients i que seguien un patró. Els mobles i estris passaven de generació en generació; no existia la societat de consum. La majoria dels habitants de Rubí eren pagesos i els que treballaven a la "fràbica", com deien, també tenien els seus horts o eren parcers de vinyes. De fet, aquestes fàbriques tenien una mà d'obra majoritàriament femenina.

No parlarem aquí de les cases de les persones més adinerades, que normalment eren d'estil modernista i, rodejades de jardins, ocupaven major extensió. Ens cenyim, doncs, a descriure somerament els habitatges de les classes populars.

Cal Pelcaues, al carrer de Terrassa, cantonada amb Cadmo

Cal dir que la gent feia molta vida al carrer, que no era estorbat pels moderns automòbils, i les portes de les cases moltes vegades es deixaven obertes.

Casetes de Can Fatjó. Foto J. Vilalta

Com era la casa típica d'aquells rubinencs? Tenia una alçada lleugerament major que la d'èpoques anteriors, ja que constava de planta baixa, pis i golfes, encara que moltes vegades des del carrer l'aparença era que només tenien dues plantes, ja que les golfes eren sota teulada i no destacaven des de l'exterior. La superfície dels habitatges era aproximadament d'uns 5 x 20 m (és a dir, uns 100 metres quadrats). Les finestres eren estretes però altes, i tenien un balco amb barana. Si aneu pels carrers del Rubí més antic, en veureu moltes d'aquestes cases (carrers de Floridablanca, de Colom, de Sant Pre, de Sant Isidre, de Pau Claris...). Les parets eren de pedres de graves amb morter de calç i maons estrets. Els quadrats de les bigues, així com els marcs i porticons de finestres i portes, eren de fusta de pi.


Carrer de Floridablanca, amb cases tradicionals. Foto Viquipèdia

 Planta baixa

Comencem per la planta baixa. En moltes ocasions la porta era ampla, per deixar passar el carro. Al cosat hi havia la finestra de la cuina, amb una artística reixa de ferro forjat. A l'entrada, un mateix espai feia les funcions de rebedor, cuina, llar de foc (importantíssima!) i menjador. Al voltant d'aquesta llar de fonc, des de temps ancestrals, es feien moltes feines lligades al món agrari, i a la nit , els vells contaven rondalles als més menuts. I a dormir d'hora.

Llar de foc de Can Corbera, molt similar a la que tenien les cases de Rubí

A l'espai de l'entrada de la casa, a més d'aquest espai que avui diríem "polivalent", on darrera i a sota l'escala que pujava al primer pis, estava el rebost, també hi havia el cup de trepitjar el raïm. Seguint amb la planta baixa, després del rebost estava el celler, on només hi podia entrar el cap de família. Era un lloc fosc i ple de teranyines amb les seves botes de vi i, moltes vegades, una premsa (n'hi havia una cinquantena a Rubí, abans que construïssin el celler cooperatiu). També al celler es conservaven veure gerres d'oli, es guardaven les eines...

A la part posterior de la planta baixa tenien el pati, amb el safareig, la comuna, i un lloc on es guardava la llenya per consumir a l'hivern. A més, moltes cases hi disposaven d'una cort (per als porcs) i un corral. No hi podia faltar el femer, on es llençava la matèria orgànica que nutriria les terres dels horts.

Carrer de Sant Isidre, amb cases tradicionals modificades.

Primera planta

Hi havia a la primera planta les habitacions (dues o tres), amb els seus mobles, llits i calaixeres, la caixa de núvia on es guardava la roba, i els armaris. Per a la higiene personal es feien servir gibrelles i palanganes.

Cases d'estil tradicional al carrer del Dr. Robert
  
Golfes

I a dalt de tot de l'escala, les golfes. Aquí s'hi guardaven aliments com patates, alls, tomàquets, gra... Algun arc comunicava aquest espai amb el carrer (per facilitar l'entrada de llum). La majoria de vegades, una corriola a l'exterior servia per pujar els sacs a les golfes.

En realitat, com ja hem apuntat, encara es poden veure al Rubí antic moltes cases amb aquesta estructura, però habilitades amb les comoditats modernes. Constitueix un patrimoni cultural interessant que ens fa recordar com els nostres ancestres concebien la casa com un lloc autosufient, com una mena de masia urbana.

Cases del passeig de Pau Claris. Viquipèdia



dissabte, 13 de gener de 2018

L'estela ibèrica de Rubí i els seus misteris

Una de les peces arqueològiques més importants trobades a Rubí no es troba a la nostra ciutat, sinó al Museu Arqueològic de Catalunya i precisament a l'exposició permanent sobre el món ibèric. Es tracta de l'anomenada "estela ibèrica de Can Fatjó". Fou trobada el 1968 per Francesc Margenat a l'actual avinguda de les Flors, al costat de la urbanització de "Las Lomas", i al Museu Municipal en tenen una reproducció en guix que es va fer poc després del seu descobriment.

Estela ibèrica, al Museu d'Arqueologia de Catalunya

La peça, de pedra sorrenca, mesura prop d'un metre i mig d'alçada i presenta incisos 18 signes en forma de llança, distribuïts en tres sèries horitzontals: 7 llances a la superior, i 4 a la central i a la inferior. 

Lloc on es va trobar l'estela, a Can Fatjó.

Al Baix Aragó, en una àrea situada entre les províncies de Saragossa i Terol, s'han trobat al llarg dels anys unes 30 esteles amb decoracions incises o en relleu, i algunes d'elles són precisament llances. Es troben datades als segles II i I aC, quan la zona ja estava dominada pels romans. A Catalunya també s'han trobat esteles amb representacions de llances (com la de Can Fatjó), però en menor nombre que a l'Aragó.

Estela aragonesa amb llances, semblant a la de Rubí

Hi ha moltes interpretacions sobre aquest monument trobat a Rubí. No sabem si va ser una indicació d'un sepulcre d'un personatge important de l'assentament que es trobava a la zona de Can Fatjó, o bé, d'un cabdill mercenari iber que procederia d'aquella àrea aragonesa que hem esmentat, on es troben tante esteles amb llances: és la tesi de Roger Riera. Aquest personatge militar, amb els seus homes, acudiria a l'actual zona catalana per combatre al costat dels romans contra unes tribus germàniques que des de les Gàl·lies horigaven la zona nord d'Hispània. Això passaria a finals del segle II aC.

Guerrer ibèric de l'aristocràcia amb el seu cavall.

A Rubí Francesc Margenat ha defensat una tesi totalment diferent, però que també mostra un desplaçament de tropes iberes. Ell pensa que el moviment fou de nord-est a sud-oest, és a dir, des de l'àrea ausetana (Catalunya central) i laietana (Vallès, Maresme i Barcelonès) cap al Baix Aragó. Allà, en un moment posterior l'art d'elaborar esteles amb llances es refinaria i d'aquí la major qualitat dels monuments aragonesos. A més, aquella àrea estava ocupada per un poble que es deia "osità", però qua alguns autors clàssics anomenen com "ausetans de l'Ebre", cosa que indicaria la eva procedència catalana.

Situació dels ausetans, els laietans i dels "ausetants de l'Ebre".

I què significaven les llances? Segons alguns investigadors que han indagat en les fonts escrites, podrien indicar el nombre de victòries o bé els enemics importants morts en combats singulars per un aristòcrata iber. És el que deia Aristòtil al segle IV aC, en una època anterior al de l'elaboració de les esteles catalanoaragoneses. Cal tenir en compte que al món antic les llances tenien un significat simbòlic molt destacat, i això també es pot copsar en la mitologia romana.

Punta de llança ibera trobada prop de Banyoles.

Ja hem dit abans que l'estela podria ser un monument funerari, però també s'ha apuntat la idea que podria constituir un element de culte als avantpassats d'un capitost o membre de l'elit. També hi ha la possibilitat que hagués estat una fita o una estructura de delimitació de territoris. Recordem que per Can Fatjó molt probablment passava la via Heràclea (el corredor mediterrani de l'època) i, reprenent l tesi funerària, també podria haver estat una sepultura d'un personatge important que es situaria al costat de la via.


En fi, encara hi ha molt per investigar, i cada estudiós ens aporta la seva teoria. Tot està obert encara a les interpretacions.


dissabte, 6 de gener de 2018

Joguines i botigues de joguines al Rubí d'abans

Al Diari de Rubí d'aquesta setmana ha aparegut un excel·lent treball de Cristina Carrasco on es descriu la història de la cavalcada de Reis, la qual compta aquest any amb cent anys d'edat. Passarem, doncs, a detallar en aquesta entrada el tema de les joguines, el principal i més esperat dels regals per als infants i els establiments on es podien comprar al segle passat.

El fet és que les joguines només es regalaven per a Reis, i no pels aniversaris o sants dels nens i nenes. I aquelles no tenien ni molt menys la complexitat de les actuals, com podeu imaginar. Abans de l'aparició dels establiments de joguines, els mateixos nens es fabricaven les seves pròpies, amb draps, fustes, llaunes, etc.

El nen Pere Escayol amb un cotxe fet de llaunes d'olives

Pel que fa als nens, s'entretenien amb les bales (el Molí dels Bessons en fabricava i era una de les principals fàbriques de l'estat; després es va traslladar al carrer de Santa Llúcia), baldufes, els jocs de pilota, a fer córrer el cèrcol...

Bales de pedra fabricades al molí dels Bessons. Foto J. A. Capell

Les nenes es dedicaven a saltar a la corda, a jugar a "firetes", al pica paret, les nines... Cal resaltar, com ens indica el llibre "L'Abans", del qual hem tret gran part de la informació d'aquesta entrada, que eren molt famoses les "pepes", que a més eren genuïnament catalanes.

I de vegades nens i nenes jugaven junts a jocs com estirar la corda, la xarranca...

Nens i nenes de les Escoles Ribas jugant

On es compraven aquestes joguines? Ja hem dit que al principi eren fabricades pels maeixos nens o per parents majors d'edat, però a poc a poc anaren apareguent a Rubi, al llarg del segle XX, botigues on es podien adquirir aquests objectes lúdics: El Siglo (Cal Victu), cal Cucurull (que anirà evolucionant fins a Dau Joguines), o cal Botifarrer (a partir de la postguerra). Es tractava de cavallets de cartró, nines, pilores, baldufes, etc., si bé els més afortunats (com podeu veure a la foto) podien gaudir de cotxes que semblaven de veritat!
 
El nen Salvador Soler amb un cotxe de joguina. Finals dels 60.

Cal Botifarrer, situat a l'actual carrer de Maximí Fornés, era un establiment que ja existia des de començament del segle XIX i que sempre s'havia dedicat als embotits i altres queviures. No obstant, als anys 40 del segle passat, Joan Carrera, l'amo, va tornar a obrir la botiga (que havia tancat a la guerra) i va tornar a despatzar cansalada, oli... però hi va afegir les joguines, que van ser les primeres de plàstic que es van vendre a Rubí.

Cal Botifarrer als anys 40, amb un etiqueta publicitant les joguines.

El 1964, a cal Vilalta (carrer de Sant Antoni, ara Rafael de Casanovas) també es va poder comprar joguines. I durant els anys 80 i 90, Dau i Vilalta eren els principals establiments on es venien, fins que l'aparició de les grans superfícies especialitzades en joguines van anar acaparant el mercat. Fins i tot avui en dia ha aparegut la compra per Internet.

La botiga de cal Vilalta als anys 60.

No obstant, els nostre infants, com cada any, esperen amb delit el dia de Reis per poder disfrutar de les seves joguines, sigui on sigui hagin estat comprades.


dijous, 28 de desembre de 2017

Les fàbriques del Rubí de fa cent anys

En aquesta entrada presentarem una visió general del que va ser la indústria a Rubí al primer terç del segle XX. En aquella època cal dir que la majoria de les persones encara es dedicaven al sector agrícola i no seria fins els mitjans del segle passat quan l'activitat fabril va sobrepassar a la pagesia.

El sector de la població més involucrat en les indústries de l'època era el femení i l'infantil. D'aquesta manera col·laboraven en les economies familiars aportant uns ingressos, mentre els homes treballaven al camp. Tot i així, com és lògic, també hi havia persona masculí a les fàbriques, que generalment ostentaven càrrecs de comandament o més tècnics (contramestres, encarregats...) i que generalment es formaven a l'Escola Industrial de Terrassa.

Treballadores de "cal Mosques". El personal femení era majoritari.

La major part de les instal·lacions fabrils eren del sector tèctil, encara que també n'hi havien pertanyents a altres branques. Generalment, era la seda, el cotó i la llana les matèries primeres que es treballaven.

En esclatar la I Guerra Mundial, i en ser l'estat espanyol un país neutral, les fàbriques catalanes varen obtenir grans beneficis en exportar productes manufacturats i també necessaris per als exèrcits combatents a les nacions en conflicte. I aixó també passava a Rubí, on des de 1916 ja funcionava una sucursal bancària, que després seria "la Caixa"  A més, a la nostra vila, la vinguda del tren el 1918 va fer que les nostres indústries experimentessin un gran creixement, fins que el 1930 ja es comptaven al municipi unes 45 fàbriques.

Repassem de manera somera les principals indústries que aparegueren a Rubí en aquells temps, esmentant també les que ja exisitien des del segle XIX. Pel que fa a aquestes, repassem nomes les més importants: en primer lloc, Hijos de Pedro Ribas des de 1888 (dedicada al rentat de llana), que després, a partir de 1918, seria Rubí Industrial, SA (propietat dels germans Arch), que treballava els tints i acabats. Al segon quart del segle passat es convertí en la principal fàbrica de la vila (era anomenada popularment "la Pelleria").

Les naus de la Pelleria als anys 30

El Vapor Nou, des de 1879, havia estat l'empresa dels germans Ribas (Hilados de Confianza de Luis Ribas), per passar a partir de 1914 a pertányer a Joan i a Josep Bertrand, que tenien la fàbrica del Vapor Vell a ca n'Alzamora i que la deixà el 1929 per dedicar-se exclusivament al nou complex del costat de la riera.

El Vapor Nou a principis del segle passat

Cal Muntades o Hijos de Francisco Serrat havia començat la seva activitat el 1891 i estava situada a Can Rosés, al costat de l'actual McDonald's. Fabricà elements tèxtils destinats als combatents de la I Guerra Mundial.

Cal Muntades o Serrat. Postal de Salvador Casanovas

La Pich Aguilera o "la Seda" ja existia també a la banda dreta de la riera des de 1892 i es dedicava, com el seu nom popular ens indica, als teixits de seda.

Pich Aguilera o "la Seda". Al fons, el castell de Rubí.

Per altra banda, al segle XX començaren a aparéixer noves indústries, entre les que destaquem, Cal Pere de la Fàbrica, primer a l'actual carrer de Quevedo, dedicada als folres, i "les Vetes" (de Ramon Prat), a la Plana de Can Bertran, que produïa les "Cintas Rubí". Aquestes dues fàbriques sorgiren el 1915.

El 1921 es va inaugurar la indústria tèxtil de Miquel Villà, a la banda esquerra de la riera, anomenada popularment "cal Mosques", i que es dedicava a fabricar principalment matalassos. Fou arrassada per la rierada el 1962.

Cal Mosques a principis del segle XX.

El 1922 aparegué cal Jorba, primer al carrer actual de Maximí Fornés, i després al del Doctor Gimbernat, també tèxtil. El 1928 es va obrir la fàbrica de Can Sedó i el 1931, també a la zona de ca n'Alzamora, cal Gaspà (actual edifici Espona), on es fabricaven peces diverses d'indumentària.

També hem de ressenyar petits tallers tèxtils escampats per tot Rubí, com el de Joan Debant, "els Cavallitus", etc., que donaven feina a pocs obrers, però que testimonien l'activitat d'una classe mitjana de petits empresaris.

I no tot era indústria tèxtil. També a Rubí hi havia tallers de ceràmica, com els dels germans Puig; els "Timbres", des de 1932, que fabricava elements elèctrics; la fàbrica de bales del Molí dels Bessons, que després es traslladaria al centre de la població; la cartronera de la Llana; les "Gomes" (articles de goma); la de cal Fideuer; cal Ferrer de Tall (eines), etc, etc.

Entrada a la cartronera de la Llana



diumenge, 24 de desembre de 2017

El Nadal del Rubí d'abans

El proper dia 29 de desembre esteu tots i totes convidats a la tertúlia de patrimoni, a l'Ateneu Municipal de Rubí, on descriurem alguns detalls de com els rubinencs i rubinenques celebraven les festes de Nadal a mitjan segle passat.

En aquesta entrada us farem un avanç. El cicle començava la nit abans del dia 25 de desembre, quan es feia cagar el tió a les cases, amb regals per als infants. Posteriorment es sopava i s'anava a l'església de Sant Pere a escoltar la Missa del Gall. Cal dir que, durant un temps, amb la col·laboració de l'Ajuntament, es va instal·lar un tió a la parròquia perquè el fessin cagar els nens i nenes pobres; els regals normalment ere mitjons i caramels.

El dia de Nadal es feia un abundant àpat, que consistia en un primer plat de sopa de galets i un segon de gall ("Ara ve Nadal; matarem el gall i la tia Pepa li donarem un tall" deia una cançó popular). A la tarda hi havia l'opció d'anar a veure els pessebres al Casal Popular o a la sala d'exposicions de Cal Sabateret, o bé assistir a una representació dels "Pastorets" (també al Casal Popular, el dia de Nadal, Sant Esteve, Cap d'Any o Reis).

Representació dels "Pastorets" el 1958. Font: "L'Abans".

A les façanes d'algunes botigues de Rubí es penjaven motius nadalencs; algunes rifaven paneres... però a cada llar no podia mancar el pessebre familiar.

Els pessebres tenen una tradició a la nostra ciutat que arrenca des de 1917, quan Mossèn Guardiet va impulsar un costum que fins aleshores era només merament domèstic. Ell va iniciar els concursos de naixements, que foren revitalitzats a partir de 1951 (i després d'un període marcat per la guerra i els anys difícils de la postguerra) per la nova Associació de Pessebristes, que ha anat mantenint aquest art fins els nostres dies.

"Taller de Natzaret", pessebre dels anys 60. Foto APR

En una entrada posterior parlarem dels Reis d'Orient i dels regals que oferien als nostres nens i nenes.

diumenge, 17 de desembre de 2017

Com afectà la rierada la indústria de Rubí

Tots sabem que la rierada de Rubí va comportar una gran pèrdua de vides humanes i molts danys a la població. En aquesta entrada ens fixarem una mica com va afectar a la naixent indústria rubinenca, que des dels anys 50 començava la seva expansió.

El 1962 existien a la vila 95 empreses, de les quals 56 (la majoria) pertanyien al sector tèxtil, seguides del metal·lúrigic amb 20 fàbriques.

Com és obvi, les indústries que estaven situades a tocar de la riera van desaparéixer o varen sofrir importants danys. Varen ser completament arrassades "Hijos de Juan Arch" i la de Miquel Villà ("cal Mosques"), que eren a l'Escardívol. En aquesta zona les naus Pich Aguilera (la vella "Pelleria") varen resisitir no obstant l'embat de les aigües. També al costat de la riera va desaparéixer una fàbrica en construcció a la zona de Can Serra i l'empresa de Juan García Jiménez.

Hijos de Juan Arch, destruïda per la rierada. Foto Pérez de Rozas (AFB)

Altres instal·lacions properes a la riera van patir inundacions i altres danys importants: la cartronera de Rubí; les petites fàbriques tèxtils de Francesc Comellas, de Jaume Janer i de Marcel·lí Carrera, i indústries tant importants com la ja esmentada de Pich Aguilera, Tymesa, Bertrand CA (el Vapor Nou), la Josa o les manufactures Sedó (aquestes dues últimes, al costat del torrent de l'Alba). En total, 30 empreses de Rubí sofriren greus desperfectes.

La fàbrica de "Cal Mosques" destrossada. Foto B. Cucurull (AMRU)

En total, els danys econòmics a les fàbriques de Rubí varen ser uns 134 milions i mig de pessetes de l'època, i per habitant, 13.578. I ja que estem parlant de xifres, direm que 1.167 obrers i obreres també quedaren afectats laboralment, ja que o bé restaren sense feina o bé hagueren de treballar de valent durant setmanes per netejar les instal·lacions de les indústries danyades.

Efectes de la rierada a la zona industrial de l'Escardívol. Foto B. Cucurull

Rubí fou una de les poblacions del Vallès més afectades per la rierada, en quart lloc després e Sabadell, Terrassa i Castellar, quant a danys econòmics. Les pérdues més grans les sofriren Hijos de Juan Arch i l'empresa de Juan García Jiménez, que, com hem dit, varen desaparéixer totalment.

Després de la rierada Rubí va tenir una gran injecció de diners de part del govern central que provocà que renasqués una altra vegada la seva indústria, cada vegada més diversificada i implantada per tot arreu. Poc després es formarien els polígons industrials.

dijous, 14 de desembre de 2017

La fassina de cal Corrons

Molts de vosaltres haureu vist el vell casalot que es troba entre el carrer de Terrassa i l'Escardívol i que va ser afectat pel POUM. Es tracta de l'antiga fassina de cal Corrons, que produïa aiguardent que al segle XIX s'exportava a diversos indrets de l'estat espanyol.

Cal Corrons el 2009. Foto J. Vilalta

Tot va començar quan Esteve Corrons, que era de Sant Celoni, el 1850 va obrir a Rubí una taverna al carrer Fondo que també funcionava com a jostal, barberia i celler. Deu anys després la va cedir a Josep Pujol i va invertir els seus diners en adquirir, conuntament amb Josep Grau, unes terres propietat de la marquesa de Moià (que també posseïa el castell i els horts de l'Escardívol) on va construir la fassina.

Esteve Corrons i la seva dona. Arxiu P. Bel

La maquinària i els alambins d'aquesta fassina eren alimentades per una canal d'aigua que venia de la zona del Bullidor. No obstant, sabem que hi hagueren alguns problemes d'embussament.

L'aiguardent que s'hi produïa venia de la brisa, que és tot allò que resta després de la premsada del raïm. Aquestes restes o rapa es conduïa des de les premses distribuïdes pels diferents barris de la població cap a cal Corrons o a la fassina del castell. La brisa es feia bullir en grans olles o alambins i d'ella s'extreia el preuat aiguardent.

Banda nord de la fassina el novembre de 2016. Foto J. Vilalta

El fill de l'Esteve Corrons, Francesc, continuà la tasca del seu pare i es té constància que durant la segona meitat del segle XIX s'exportava l'aiguardent a ciutats com Tarragona, Reus o Madrid, entre altres.

Placa de la fassina quan era de Francesc Corrons

A principis del segle passat, Mercè Corrons, filla de Francesc, es va carar amb un mestre d'obres, Enric Soulié, que es guanyava bé la vida, i va decidir no viure més de la fassina.

Els anys 40 foren el de la defunció definitiva de la fassina, que feia temps que ja no produïa aiguardent. L'Enric i la Mercè van optar per treure tota la maquinària vella i habilitar dependències per allotjar immigrants.

Portalada d'entrada a la fassina. Foto J. Vilalta

Finalment, el 1962, a causa dels estralls de la rierada, la vella fassina també va deixar de ser un conjunt d'habitatges.

Avui en dia és incert el futur del vell casalot. Per altra banda, es conserven elements interessants com la portalada o la xemeneia, així com els plàtans, però... es conservaran?

Per a més informació, consulteu l'article de l'amic Pere Bel publicat al Butlletí núm. 56 del GCMR-CER, juny de 2011, del qual s'ha extret la informació d'aquesta entrada.