dijous, 19 d’octubre de 2017

El castell i els seus serveis feudals

L'activitat comercial a Rubí, en els temps de l'edat mitjana i fins a finals del segle XIV estava subjecta a les estructures que marcava el sistema feudal. Al que ara és el terme municipal les terres eren repartides entre diversos senyors: el monestir de Sant Cugat, l'església de Sant Pere... però sobre tot era el castell el que ostentava la seva jurisdicció sobre la major part del territori.

El castell a principis del segle passat.

Els senyors feudals, a fi de mantenir els seus batlles i veguers que es feien càrrec de les diverses fortaleses, rebien els delmes en espècie dels pagesos sotmesos a la seva servitud. El castell de Rubí, establert des del s. XIII en el seu lloc actual (abans era situat al costat de l'ermita de Sant Genís) comptava amb un graner, un paller, un celler i un rebost d'aliments per a la família del batlle feudal que cuidava de mantenir la fortalesa. Una part d'aquests productes, com és obvi, era dirigit al senyor feudal: els Claramunt, Ponç de Cervera, Guillem Guàrdia al segle XIII, o els Torrelles al XIV, que no solien viure al castell.

Pintures del castell de l'època dels Torrelles.

Un dels mètodes més habituals per adquirir els productes era la barata, que era senzillament canviar uns béns per uns altres. El castell feia servir el seu propi joc de mesures per grans, líquids i pesos (segons ens explica Pere Bel en un article publicat al Butlletí del GCMR núm. 51, 2007) i oferia serveis bàsics com la ferreria (els agricultors usaven força animal per llaurar els camps) i el molí fariner (per fer pa, aliment bàsic). A la Sagrera, al costat de l'església de Sant Pere, hi havia la fleca del senyor del castell i és molt probable que també s'hi ubiqués una carnisseria.

Església de Sant Pere i el seu entorn cap al 1400. Dibuix de Pere Bel.

L'administració dels territoris del castell i dels serveis feudals la portava el batlle, que, com hem dit abans, residia a la fortalesa amb la seva família.

El 1383 els pagesos de Rubí es van alliberar del domini del feudalisme comprant la seva llibertat per 3.500 sous de Barcelona... En parlarem en una altra entrada.

dilluns, 16 d’octubre de 2017

100 anys de l'Aplec de Tardor a Sant Muç

Passat diumenge es va celebrar l'Aplec de Tardor o del Roser a l'ermita de Sant Muç, coincidint amb el seu centenari.


Fou el Dr. Josep Guardiet, el 1917, qui va impulsar la creació d'un aplec d'aquestes característiques, dedicat al Roser. Es tractava de fer alguna activitat de cara al tercer diumenge del mes d'octubre (mes dedicat al Roser) on s'ajuntés la religiositat popular amb la celebració festiva. En aquella època ja s'havia deixat de fer la festa dels Xatos i només tenia lloc l'aplec de Primavera o de Pasqua Florida a l'esglesiola dedicada a Sant Muç.

Ermita de Sant Muç a principis del segle passat

Des d'octubre de 1917 fins als nostres dies sempre s'ha celebrat aquesta festa, llevat dels temps de la guerra civil. Se sap que a la primera meitat del segle XX era sumament popular, de tal manera que venien persones de localitats com Terrassa, Sabadell o fins i tot Barcelona a participar en l'esdeveniment, que no només comptava amb els actes estrictament religiosos sinó que altres entitats com l'Esbart Dansaire, per cert, també obra de Guardiet, amenitzaven la festivitat amb els seus balls.

Eduard Puigventós, en el seu llibre Festa dels Xatos, ens explica que el 1929, fins i tot, va haver un intent de recuperar l'antiga festa dels Xatos, per obra dels fills i nèts dels qui havien pel·legrinat a l'ermita dins el marc d'aquella romeria. Però tot va quedar en una petita celebració que no tingué continuïtat.

Després de la guerra, l'Aplec de Tardor va ser organitzat per la parròquia de Sant Pere i pel Foment de la Sardana, i l'estructura era molt més senzilla que la que tenien els celebrats abans del conflicte civil: un ofici al matí, la processó des de la masia de Can Ramoneda i les sardanes a la tarda.

Celebrant l'Aplec de Tardor. Foto Tot Rubí

S'ha mantingut, però, la festa fins als nostres dies, i aquest any, amb la col·laboració de diverses entitats ciutadanes, a més de les tradicionals, s'ha donat una bona empemta a aquesta manifestació de la nostra cultura popular.

dijous, 12 d’octubre de 2017

El primer alcalde franquista de Rubí: Miquel Casanovas

Les forces a Rubí que respatllaren el cop del general Franco contra la II República estaven formades per representants del conservadurisme monàrquic, militants de la Unió Patriòtica (partit que va crear el general Miguel Primo de Rivera durant la seva dictadura) i de la Lliga Regionalista (conservadora i catalanista, que aspirava a una Catalunya forta dins d'Espanya), a més d'alguns falangistes (escassos, per cert, en l'àmbit català).

Gran part dels alcaldes que governaren la vila de Rubí a l'època franquista procediren de sectors conservadors de la població, però no estaven vinculats amb les idees falangistes, diguem-ne, més pures i dures.

El 25 de gener de 1939 les tropes dels "nacionals" varen entrar a la nostra població i el comandant Julián Domingo, de la IV Divisió de Navarra, va prendre possessió de la casa gran. De manera provisional (encara que aquesta "provisionalitat" es mantingué un any i mig) va nomenar Miquel Casanovas, un representant d'aquesta dreta rubinenca de la qual parlàvem, alcalde de Rubí.

Miquel Casanovas. Fons Marroyo.

Casanovas era una persona "d'ordre", monàrquic salista (és a dir partidari d'Alfonso Sala, comte d'Egara). Havia col·laborat amb l'alcalde Joan Monmany, que regí l'Ajuntament en època de Primo de Rivera, i tenia la confiança d'antics dirigents i membres de la Càmara Agrícola Oficial ("la Cambra"), el lloc de reunió dels sectors conservadors de la població.

Les mesures que es van prendre en primer lloc foren el lliurament d'armes, el canvi de nom dels carrers (encara que de moment no tots), la incautació dels locals republicans  i el retorn dels béns confiscats durant la guerra als seus propietaris. També es va construir el monument dels "Caiguts", ara desaparegut. Per altra banda, també es van depurar funcionaris i es va empresonar i actuar contra els dissidents polítics, seguint les ordres de dalt.

Creu dels caiguts als anys 40-50. Foto de Joan Calaf

També va nomenar Alfonso Sala fill adoptiu de Rubí i és que de fet, a causa de la seva procedència salista, Casanovas aviat va tenir problemes amb els sectors falangistes, com ens indica Miquel Montoliu en el seu treball de 1986 sobre el primer ajuntament franquista presentat a la XXXII Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos. A això es van afegir les tensions amb els propietaris locals (a causa de la repartició del vi que romania al celler cooperatiu), que presentaren una denúncia (segons ens informa Eduard Puigventós en el seu article sobre els primers alcaldes franquistes a Rubí, publicat al Butlletí del GCMR-CER núm. 68, juny de 2017). A part d'aquesta, Falange va iniciar diverses accions contra l'alcalde, fins el punt que el 13 de març de 1940 van arribar a assaltar l'Ajuntament per intentar destituir-lo, operació avortada immediatament per la Guàrdia Civil. El fet era que estava acusar d'haver simpatitzat amb elements "rojos" abans de l'esclat del conflicte civil. El procés, finalment, fou tancat per les autoritats judicials el 1941, quan es demostrà la falsetat de la denúncia dels falangistes locals. No obstant, en aquells moments, Casanovas ja no era alcalde de Rubí. El 2 d'agost de 1940 el governador civil de Barcelona havia nomenat Lluís Armengol com a nou mandatari de l'Ajuntament.

dijous, 5 d’octubre de 2017

100 anys de pessebres a Rubí

El 2017 celebrem a Rubí el centenari de l'activitat pessebrística i a tal efecte el proper dia 6, al Celler, s'inaugurarà l'exposició "Figures i pessebres a Rubí. Cent anys de pessebres a rubí", a càrrer de l'Associació de Pessebristes de Rubí. També cal dir que al novembre serà l'entitat convidada a la Biblioteca Mestre Martí Tauler i es realitzaran diversos actes.

Nosaltres, com a entitat que vetlla per la difusió del patrimoni a Rubí, també publicarem un article al nostre Butlletí de desembre sobre la història dels pessebres a la nostra població. Des del blog, però, volem avançar alguns apunts sobre el que ha estat la trajectòria d'aquesta activitat al llars d'aquests cent anys.

"Buscant posada", pessebre de 2007. Foto APR

El Nadal de 1917 el rector de Rubí mossèn Josep Guardiet, recentment arribat a la vila, va convocar un concurs de pessebres que a partir d'aquells moments esdevindria anual. El 1926, fins i tot, es va formar la'associació Amics del Pessebre.

El Dr. Guardiet, impulsor de l'activitat pessebrista a Rubí.

Amb la guerra civil, moltes famílies cristianes feien els seus pessebres d'amagat a casa, però després del conflicte armat es va recuperar aqquesta tradició per obra del rector mossèn Brugal. El jurat del concurs era format per representants d'Acció Catòlica, amb seu al Centre Parroquial (ara Casal Popular). Hem de dir que un dels màxims difusors de l'art de fer pessebres fou als anys 40 el pare Basili de Rubí, que també va escriure un llibre sobre el pessebrisme.


El 1951 és un any crucial en aquesta trajectòria que descrivim, ja que neix l'Associació de Pessebristes de Rubí (APR), la principal missió de la qual va ser la continuació dels concursos, que van tenir lloc fins el 1977, i donar a conéixer l'art dels pessebres. Comptaren (i compten encara) amb l'ajuda de diversos particulars i empresaris de la vila quant a l'aportació de material per a fer els diorames (pintura, guix...).


Durant un temps també realitzaren calvaris o diorames relatius a la passió, per Setmana Santa, a més de moltes altres activitats (cursets, edició d'un butlletí de l'associació, etc.).

Calvari de 1956. Foto Miquel José (APR)

Des de 1979 l'exposició anual de pessebres té lloc a l'Aula Cultural de la Caixa de Terrassa (ara Espai Expositiu Aula Cultural), visitada cada any per més de 10.000 persones.

El públic admira els pessebres a l'Aula Cultural. Foto http://www.elpuntavui.cat

Hauríem d'afegir, per finalitzar, que els socis i sòcies de l'Associació de Pessebristes no només han realitzat pessebres relacionats amb el món religiós (calvaris i naixements), sinó que també han presentat esplèndids diorames com reproduccions de llocs emblemàtics de Rubí, l'any del Mil·lenari (1986) o bé els que reproduïen les dantesques escenes de la rierada, en ocasió del cinqüentenari de la tragèdia, el 2012.

Diorama relatiu a la Rierada, 2012. Foto Jordi Vilalta

Augurem una llarga trajectòria als amics i amigues que dediquen bona part del seu temps lliure a l'art pessebrístic. Felicitats per l'aniversari!


divendres, 29 de setembre de 2017

El moviment coral a Rubí: un petit resum de la seva història

Josep Anselm Clavé, poeta, polític i músic, al qual Rubí té dedicada una plaça, fou el promotor de les corals d'obrers a mitjan segle XIX, que integraren un bon contingent de treballadors masculins de les incipients fàbriques, sobre tot tèxtils, que aparegueren per Catalunya. Tenia una visió progressista i estava compromés amb la llibertat i la justícia social. Va crear el 1850 "La Fraternidad", la primera coral de treballadors que aparegué a l'estat espanyol.

Pocs anys després, a la població de Rubí, el 1860, va néixer la primera associació coral amb el nom d'El Laurel Florido, al café de cal Boniquet (a l'actual carrer de Sant Joan).

El 6 de novembre del 1863 es va fundar El Parnaso Rubinense, la que més ha durat a la història del moviment coral rubinenc, ja que es va mantenir activa fins a 1973. Es va formar al cafè El Jardín, actual Casino Espanyol, i el 1864, els membres d'El Laurel Florido es van adherir a la nova agrupació.

El Parnaso Rubinense el 1933. Foto procedent d'Emili Soler.

El 1883, al Centre Democràtic Republicà, que aglutinava les forces que avui en dia consideraríem d'esquerres, es va crear l'associació coral Los Obreros Rubinenses, que fou disolta el 1939, amb la victòria de Franco.

Coral Los Obreros Rubinenses el 1899. Fons Marroyo

El 1903 fa acte de presència la Coral Antigua Amistad. No se sap el període d'activitat d'aquest grup, però es creu que va ser molt curt.


Estendard de la Antigua Amistad. Fons Marroyo

Ja en època franquista, continua El Parnaso, però entre el 1945 i el 1946 està activa La Colla de la Punxa, amb els seus pupurris sobre l'actualitat rubinenca.

El 1946 van néixer dues corals més: la Coral Sant Pere, fins el 1963, i La Lira Rubinense, que durà fins a principis dels anys 60.

Benedicció  de l'estendard de la Lira Rubinense, 1976. Fons Marroyo

I esmentem finalment la que encara es maté activa actualment, la Coral Unió Rubinenca, que va néixer el 1949 composada per antics cantaires de Los Obreros Rubinenses, de La Colla de la Punxa i de la Lira Rubinense, i que va tenir com a objectiu reflectir de manera inequívoca l'obra de Josep Anselm Clavé, com ens comenta Joan Sutrias en el Butlletí  núm. 54 del GCMR-CER (maig de 2010).

Coral Unió Rubinenca el 1951. Foto Eulàlia Turu (Fons Marroyo)

El 1951 es va inaugurar la plaça i el monument a Josep Anselm Clavé, amb l'assistència d'un gran nombre de corals de tot Catalunya.

Monument a J. A. Clavé

L'existència de totes aquestes agrupacions corals forma part del patrimoni musical de la ciutat, que algun dia hauria de ser tingut en compte quan a la difusió i protecció del patrimoni immaterial. I també del material, ja que cal conservar adequadament els estendards i altres elements que han format part de la tajectòria de cadascuna d'aquestes entitats, comptant també amb el monument a Josep Anselm Clavé que tenim a la plaça del mateix nom.

Per a més informació, podeu consultar el Butlletí del GCMR-CER núm. 54, de maig de 2010, disponible a la Biblioteca Mestre Marti Tauler i al local del CER.


divendres, 22 de setembre de 2017

Els morts de la rierada

S'apropa el dia en què commemorarem el 55 aniversari de la rierada de Rubí, que va marcar una fita en la nostra memòria col·lectiva. Allò més tràgic no fou la desaparició d'indústries, infraestructures o edificis, sinó, la quantitat de víctimes humanes que comportà. Com diu Eduard Puigventós, en el seu article publicat al Butlletí del GCMR-CER núm. 58 (setembre de 2012), "la part més crua de la realitat no parteix de les fotografies que podem veure o els testimonis que podem escoltar, sinó, justament, del silenci d'aquells que desaparegueren enmig del brogit i la força de les aigües".

Injectant formol a un cadàver. Foto J. Feliubadaló (Arxiu Roset/AMR)

Aquest historiador rubinenc, després de feixugues i àrdues investigacions, encarregades per l'Arxiu Muincipal de Rubí, va aconseguir estrablir la llista de les persones de Rubí mortes a causa de la rierada del 1962. D'aquesta manera, segons l'estudi publicat al nostre Butlletí 58, són 255 les víctimes de la catàstrofe (211 d'elles amb nom i cognoms que podrien augmentar en 44 més si tenim en compte el global de no identificats a tot el Vallès). És una quantitat inferior a la que sempre s'havia sospitat (500, 800 o fins i tot 1.000). D'aquestes 211 víctimes identificades, hi ha comptabilitzats 106 morts i 105 desapareguts. Cal dir que Rubí fou la segona població de la zona afectada amb més morts després de Terrassa, però la primera quant a percentatge sobre els habitants totals.

Taüts al cementiri. Foto J. Feliubadaló (Arxiu Roset/AMR)

Les tasques d'identificació dels cadàvers trobats es feia al cementiri de Rubí, on s'anaven dipositant a l'espera que fossin reconeguts pels familiars. No obstant, es van trobar molts cossos al mar, especialment a la zona de les costes tarragonines, els quals eren enterrats a les poblacions on eren desembarcats.

Pel que fa a les zones afectades per la rierada, al barri de l'Escardívol, desaparegut totalment la nit del 25 de setembre de 1962, hi havia unes 50 cases, on hi residien 176 persones; al carrer de la Riera eren 96 els veïns, mentre que a la zona de Can Fatjó més propera a la riera habitaven 331. Segons Puigventós no eren molts els no empadronats; possiblement un 10 % més.

Zona arrassada per la rierada. Extret del video "La rierada de Rubí pam a pam"

Les cases de l'Escardívol i de la Font de la Via no eren barraques com s'ha dit alguna vegada, sinó cases d'autoconstrucció que no pogueren resistir l'embat de les aigües.

Cases de l'Escardívol. Extret del video "La rierada de Rubí pam a pam"

Quant a la procedència geogràfica de les víctimes, hem de dir que tant hi havia immigrants d'altres zones peninsulars (a la llista publicada al Butlletí hi ha majoria de cognoms castellans) com del "Rubí de tota la vida". Llevat de la zona de Can Fatjó, on la majoria eren procedents de la zona andalusa, a l'Escardívol i el carrer de la Riera abundaven els nascuts a Rubí i a la resta de Catalunya, fills molts d'immigrants establerts amb anterioritat a la vila.

dilluns, 11 de setembre de 2017

Publicacions catalanistes del Rubí d'abans de la guerra civil

En aquesta entrada parlarem de tres publicacions que aparagueren a Rubí abans de la guerra civil i que podem considerar com a catalanistes, si bé cal dir que en aquelles èpoques aquest sentiment no era tan viu com en l'actualitat. De fet, l'independentisme era una ideologia totalment minoritària.

SABA NOVA (1918-1936)

Era un setmanari que tenia la seva redacció en dos locals: un al carrer de Salvador Seguí (actual de Sant Cugat) i un altre que es situava al carrer de Virgili. Sempre fou imprès a la impremta Casanovas. El seu ideari era catalanista i, podíem dir, de centre (assimilable a l'actual PDCat). Estava escrit totalment en català i sabem que a principis dels anys 30 estava dirigit per Gabriel Serra (germà de Josep Serra, conservador del Museu de Rubí, i de Maria Serra, una activista catalanista exiliada posteriorment a Mèxic).


Hi col·laboraren, entre d'altres, Miquel Martines, Joan Rossinyol (exiliat també a la postguerra) i Ramon Serra.

ENDAVANT (1921-1936)

El seu caire era catalanista moderat i catòlic (possiblement el podríem assimilar actualment, en certs aspectes, a la desapareguda Unió Democràtica). Fou fundat pel Dr. Josep Guardiet i el director fou sempre en Remigi Brustenga, molt vinculat a la parròquia i regidor de Defensa Ciutadana, un partit de dretes.


La redacció estava situada al Casal Popular i era imprès a la imprema Torrella.

Els principals col·laboradors foren Joan Boladeras, el Dr. Guardiet, Remigi Brustenga, Josep Serra, Josep Colomer i Josep Ferrer Domingo.

LA LLUITA (1922-1939)

Era l'òrgan del Centre Democràtic Republicà (vinculat a Esquerra Republicana de Catalunya); de caire nacionalista i esquerrà, fou fundat el 1922 per Pere Esmendia. Durant un temps va figurar com a director Lluís Companys (que seria president de la Generalitat). Hi hagueren quatre èpoques de publicació , tallades cadascuna per circumstàncies polítiques externes. Durant la guerra civil s'informava puntualment de les notícies del front d'Aragó i de l'Ebre. El 7 de gener de 1939 va aparéixer l'últim número on es comminava a resistir l'avanç de l'exèrcit franquista.

L'últim número de La Lluita

Es va imprimir en diversos llocs: la Casanovas (1930-1933), la impremta Garriga de Terrassa (1933-1934), la Pallarols de Rubí (1934-1936) i, de nou, la Casanovas (1936-1939).

Esmentem, entre els seus col·laboradors, Pere Aguilera (alcalde de Rubí durant la República i la guerra), Pep Rovira (de les Milícies Antifeixistes i del POUM), Ramon Ratés, Cels Ramoneda, Josep Sapés... tots vinculats a les esquerres locals.

La informació anterior ha estat extreta de l'article de Joan Miquel Merino "La premsa de Rubí, 1931-1939", aparegut al Butlletí del GCMR núm. 32 (març de 1989).