dijous, 14 de desembre de 2017

La fassina de cal Corrons

Molts de vosaltres haureu vist el vell casalot que es troba entre el carrer de Terrassa i l'Escardívol i que va ser afectat pel POUM. Es tracta de l'antiga fassina de cal Corrons, que produïa aiguardent que al segle XIX s'exportava a diversos indrets de l'estat espanyol.

Cal Corrons el 2009. Foto J. Vilalta

Tot va començar quan Esteve Corrons, que era de Sant Celoni, el 1850 va obrir a Rubí una taverna al carrer Fondo que també funcionava com a jostal, barberia i celler. Deu anys després la va cedir a Josep Pujol i va invertir els seus diners en adquirir, conuntament amb Josep Grau, unes terres propietat de la marquesa de Moià (que també posseïa el castell i els horts de l'Escardívol) on va construir la fassina.

Esteve Corrons i la seva dona. Arxiu P. Bel

La maquinària i els alambins d'aquesta fassina eren alimentades per una canal d'aigua que venia de la zona del Bullidor. No obstant, sabem que hi hagueren alguns problemes d'embussament.

L'aiguardent que s'hi produïa venia de la brisa, que és tot allò que resta després de la premsada del raïm. Aquestes restes o rapa es conduïa des de les premses distribuïdes pels diferents barris de la població cap a cal Corrons o a la fassina del castell. La brisa es feia bullir en grans olles o alambins i d'ella s'extreia el preuat aiguardent.

Banda nord de la fassina el novembre de 2016. Foto J. Vilalta

El fill de l'Esteve Corrons, Francesc, continuà la tasca del seu pare i es té constància que durant la segona meitat del segle XIX s'exportava l'aiguardent a ciutats com Tarragona, Reus o Madrid, entre altres.

Placa de la fassina quan era de Francesc Corrons

A principis del segle passat, Mercè Corrons, filla de Francesc, es va carar amb un mestre d'obres, Enric Soulié, que es guanyava bé la vida, i va decidir no viure més de la fassina.

Els anys 40 foren el de la defunció definitiva de la fassina, que feia temps que ja no produïa aiguardent. L'Enric i la Mercè van optar per treure tota la maquinària vella i habilitar dependències per allotjar immigrants.

Portalada d'entrada a la fassina. Foto J. Vilalta

Finalment, el 1962, a causa dels estralls de la rierada, la vella fassina també va deixar de ser un conjunt d'habitatges.

Avui en dia és incert el futur del vell casalot. Per altra banda, es conserven elements interessants com la portalada o la xemeneia, així com els plàtans, però... es conservaran?

Per a més informació, consulteu l'article de l'amic Pere Bel publicat al Butlletí núm. 56 del GCMR-CER, juny de 2011, del qual s'ha extret la informació d'aquesta entrada.

diumenge, 10 de desembre de 2017

Farmàcies del Rubí d'abans

A la primera meitat del segle passat hi havia a la vila de Rubí tres farmàcies actives: la Feixas (actual Parrilla), cal Morros i la d'en Vilarrubias. D'aquestes tres la Morros va desaparéixer el 1935; la Feixas encara continua i la Vilarrubias és ara la farmàcia Batallé.

Farmàcia Parrilla (abans Feixas)

La primera que es va obrir a la nostra població fou l'actual farmàcia Parrilla, al carrer de Xercavins, un dels més antics de Rubí. Fou el 1827 quan el francès Agustí Pannon va decidir inaugurar un establiment farmacèutic a la nostra població. Les coses li anaren bé i el 1860 va comprar l'edifici. El 1882 va passar al seu gendre Gabriel Gener, i el fill d'en Gabriel, Serafí va col·locar un adjunt, ja que sempre estava ocupat en altres afers que li impedien regentar la farmàcia. Aquest fou en Miquel Feixas, que va venir d'Olot i va començar a treballar-hi el 1918. Feixas va adquirir el 1920 l'establiment i la casa i va prendre com a muller Montserrat Muxí (del carrer de Santa Maria). La parella va renovar l'edifici i la farmàcia amb elements de caire modernista (les columnetes de marbre de la façana, la reixa de ferro forjat, el cartell de picadís que es pot veure des de la plaça del Dr. Guardiet...).

Porta de la farmàcia Parrilla. Foto J. Vilalta
 
Ara la farmàcia, que s'anomena Parrilla pel cognom de la farmacèutica titulada que hi treballa, és propietat de Salvador Soler, nét de Miquel Feixas. Es tracta d'una joia de caràcter modernista que cal preservar.

Farmàcia Morros 

Aquest establiment fou fundat el 1882 per Pau Morros, al carrer de Sant Bonaventura (actual de Maximí Fornés), que era la principal via comercial de l'època, i que a partir del 1914 seria el carrer de Pi i Margall. Era situada on ara es troba l'entrada del carrer de Montserrat, a la part est del carrer. La farmàcia va plegar el 1935, quan la col·lectiva de paletes va enderrocar l'edifici on era, per obrir l'esmentat carrer de Montserrat.

Anunci de la farmàcia Morros. Arxiu Pere Bel.

La família Morros també tenia, des de principis del segle XIX, una botiga dedicada a la venda de roba, i que deprés seria un cusidor, al passeig d'Alfonso Sala (ara de Francesc Macià), on ara es troben les Finques Vallhonrat.

Farmàcia Vilarrubias

Des dels anys 20 del segle passat i fins el 1962, on ara s'ubica la farmàcia Batallé, existia la farmàcia Vilarrubias. Als anys 50 i 60 Salvador Vilarrubias era el farmacèutic municipal de Rubí i era d'ideologia conservadora, però l'encarregat que regentava l'establiment, en Manel López, era d'idees més "progres" (tal i com ens explica Vicenç Rizo) i sempre s'organitzaven animades tertúlies a la porta de l'establiment on es parlava de poesia, política, de la teoria de l'evolució... De fet hi acudien personalitats de Rubí com en Ferrer Domingo o en Francesc Alujas, entre d'altres.

Façana de la farmàcia Vilarrubias. Font: todocoleccion.net

Fa pocs anys, en Vicenç Rizo va donar al Museu de Rubí diversos utensilis i material d'aquella farmàcia, així com documentació (com sobres de cartes, entre altres).

divendres, 8 de desembre de 2017

Personatges romans de Ca n'Oriol

En aquesta entrada parlarem dels personatges d'època romana que estan testimoniats a l'àrea de la vil·la romana de Ca n'Oriol. Posseïm dues làpides i una ara amb inscripcions que ens mostren que en aquest lloc hi hagueren individus pertanyents a diverses classes socials: ciutadans nascuts lliures, lliberts (esclaus alliberats que esdevingueren ciutadans) i esclaus. Tots, suposadament, vinculats a l'existència de la finca.

La propietària de la vil·la?

En primer lloc parlarem de la família de Pòrcia Serana, una ciutadana romana de ple dret. Apareix a una làpida (conservada al Museu d'Arqueologia de Catalunya) que ella va dedicar al seu fill Luci Porci Nepot, mort a l'edat de 27 anys. La inscripció diu:

L(ucius) PORCIVS NE
POS H(ic) S(itus) E(st) AN(norum)
XXVII P(orcia) L(ucii) F(ilia) SE
RANA MATER

Vol dir el següent:

"Luci Porci Nepot jau aquí a l'edat de 27 anys. Pòrcia Serana, filla de Luci, la seva mare."

Làpida on surt Pòrcia Serana (reproducció al Museu de Rubí)

El cognomen Serana (els ciutadans romans tenien praenomen, nomen i cognomen) sembla d'arrel indígena i es troba en molts llocs de la península ibèrica, així com en altres llocs de l'imperi. El nomen Porcius ve molt probablement d'algun antic client del cònsol M. Porci Cató, que el 195 aC va engegar una gran campanya militar per sofocar una important rebel·lió ibèrica. És de suposar que el noi al qual se li dedicà la làpida va ser fill d'un noble terratinent de la família Pòrcia i d'una dama d'extracció ibèrica o celta. A més, curiosament porta el nomen de la mare, cosa que fa pensar que va néixer després de la mort del pare. Pòrcia Serana potser va ser en aquesta època (mitjans segle I dC) la propietària de la vil·la romana de Ca n'Oriol? Cal dir que els Porcis tenien moltes possessions, dedicades moltes al cultiu del cep.

Lacus o cup de vi de Ca n'Oriol. Foto Jordi Vilalta

 Els lliberts 

Una altra làpida apareguda a terrenys propers a la masia i que ara es troba al Museu Episcopal de Vic porta la següent inscripció, datada de la segona meitat del segle II dC:

D(is) M(anibus)
CLODIO VRSO
LIBERTO BENEMERENTI
M(arcus) CLODIVS HYGINVS
ET CLODIA GRATILLA
ET SIBI ET SVIS FE(cerunt)

Vol dir: "Als Déus Manes [déus dels morts]. A Clodi Urs, el seu llibert, que bé s'ho mereixia. Marc Clodi Higí i Clòdia Gratil·la i per a ells mateixos i per als seus varen fer (aquest monument)."

Làpida d'Higí, Clòdia Gratil·la i Urs

M. Clodi Higí i Clòdia Gratil·la podien haver estat lliberts i dedicaren la làpida a un altre llibert (Urs). Higí seria el primer esclau que fou alliberat per part d'un cert Clodi (els lliberts, quan eren manumitits asoptaven el nom del seu amo més el qua ja tenien, que normalment era grec). La muller (en el cas que ho fos, que no és segur) d'Higí també havia estat esclava d'aquest Clodi i d'aquí el seu nomen. És a dir, els dos serien colliberts i haurien tingut a la vegada un esclau anomenat Urs que també van alliberar i per tant adoptà el nom de Clodi Urs. Una altra tesi (i penso que aquesta és més poblable, ja que Gratilla no sembla un cognomen grec de lliberta) és que Clòdia hagués estat ciutadana romana nascuda lliure (ingenua) i que hagués estat la propietària d'Higí i d'Urs, als quals hauria manumitit. Aquests Clodis, segons els estudiosos que han estudiat les làpides de Rubí, podrien haver estat els uilici (una mena de masovers de l'època) de la vil·la romana de Ca n'Oriol. O potser Clòdia Gratil·la en fou la propietària, en el cas de ser ciutadana romana nascuda lliure (recordem que al segle anterior en podria haver estat Pòrcia Serana, una altra dona).

Esclaus

A una ara opistògrafa (és a dir, amb inscripcions a dues cares oposades) que també va sorgir a terres de Ca n'Oriol, apareixen els esclaus Chares i Irineu. Està datada entA l'altra cara trobem la inscripció d'un tal Iulius, que tant podria haver estat llibert com ingenu.

La inscripció resa:

B(...) D(eo) V(otum) S(oluerunt) L(ibentes)
[M(erito)]
[C]HARES E[T]
[I]RIN(A)EVS

La traducció és: "Al déu B(...) han complert el seu vot de bon grat i justament Chares i Irineu."

Altar de Chares i Irineu dedicat al déu B(...). Foto FMBR

Aquests dos esclaus (si bé Isabel Rodà ha argumentat que també podria ser una sola persona que es digués Chares Irineu) dedicaren aquest altar a un déu, que podria haver estat Bel i que sembla d'arrel celta.

Aquests, doncs, serien les persones "amb nom i cognoms", com diríem ara, que sabem que visqueren a la vil·la de Ca n'Oriol de Rubí i que mostra com la nostra zona estava plenament integrada dins el món romà.


dimecres, 6 de desembre de 2017

La població de Rubí al segle XIX

Durant el segle XIX la població de Rubí va créixer de manera espectacular. En aquells cent anys la població es va multiplicar per 10. I és que només a la segona meitat del segle passat aquesta velocitat demogràfica fou superada.

A finals del segle XVIII Rubí tenia uns 350 habitants. De fet, el cens de Floridablanca, primer ministre del rei Carles IV, elaborat el 1787, donà per a la població un nombre de 345 persones.

A partir de 1830 la població de Rubí va créixer molt.

Al 1808, als inicis de la Guerra del Francès vivien a Rubí uns 400 homes i dones. Com és obvi, aquell conflicte va causar una petita davallada demogràfica, però a partir de 1813, quan acabaren les lluites, s'inicià una lenta recuperació.

I així, durant els decennis centrals del vuit-cents, començaria el gran creixement. Els factors que l'impulsaren estan lligats a la bonança econòmica que representava la gran expansió de la vinya a Rubí i la instal·lació de les primeres indústries al costat de la riera.  D'aquesta manera el 1840 Rubí ja comptava amb 1.900 habitants.

El Vapor Vell, instal·lat a Rubí a la primera meitat del segle XIX.

Aquestes bones condicions econòmiques de mitjan segle XIX propiciaren l'arribada d'un bon nombre d'immigrants a treballar les vinyes com a jornalers o a entrar com a obreres a les primeres fàbriques. Venien bàsicament  de la mateixa comarca al principi i també de la resta de Catalunya a finals del segle, i feren que la població es veiés notablement incrementada. Se sap que Rubí és el poble de la comarca que més va creíxer a la primera meitat del segle XIX, molt més que Terrassa o Sabadell. Aquest fet també es repetiria a la segona meitat del segle passat curiosament.

Com a data curiosa hem de dir que hi havia un lleuger percentatge major de població masculina que femenina, i un equilibri entre les taxes de natalitat i de mortalitat. El fet del major índex de masculinitat que quasi sempre ha tingut Rubí és provocat per ser tradicionalment una ciutat receptora d'immigrants que moltes vegades eren homes.

El 1857 Rubí ja té censats 2.955 homes i dones. A la segona meitat del segle XIX la població continuà creixent. El fet és que s'implanten noves indústries i la vinya segueix amb el seu auge. Es fan plans urbanístics per donar resposta a aquest fenomen demogràfic i s'eixampla l'església de Sant Pere per poder donar cabuda a nous feligresos.

Plànol de l'eixample de l'església de Sant Pere

No obstant, als últims decennis del segle XIX la població es va estancar. Fins i tot es va produir una emigració des de Rubí cap a Barcelona i les seves immediacions, per no parlar d'aquells que anaren a Amèrica a provar fortuna. La gran causa fou el començar del decliu de l'agricultura per l'impacte de la fil·loxera, que afectà especialment a les classes baixes i mitjanes.

Fil·loxera. Font: Viquipèdia

Finalment, hem de dir que el 1900 la vila de Rubí comptava amb 4.400 habitants.


dijous, 30 de novembre de 2017

Com era el primer "ajuntament" de Rubí?

En aquesta entrada parlarem una mica del primer govern municipal que va tenir Rubí. Hem de tenir en compte, abans de tot, que la paraula "ajuntament" és d'origen castellà i fou imposada a Catalunya quan el decret de Nova Planta. Abans, hauríem de parlar més aviat d'universitat, que rebia noms diferents depenent de cada comunitat: a Rubí era el consell general (cal recordar que a la República i la guerra civil es tornà a utilitzar el nom de consell municipal).

El 1383 foren abolits al terme del castell de Rubí els "mals usos" feudals i els pagesos alliberats compraren la jurisdicció al senyor Ramon de Torrelles per lliurar-la al rei Joan I. Aquest, necessitat de diners, la va vendre a Joan de Togores el 1394. Els rubinencs no estigueren conformes en què passés a aquest noble i acordaren retornar-li els diners que havien pagat per la jurisdicció del senyor de Rubí, amb la condició que retornés al patrimoni reial. D'aquesta manera, el rei Joan va donar als nostres convilatans un seguit de privilegis, que van quedar recollits en un document del 27 de març de 1395. El més important era el d'escollir batlle, el primer dels quals fou en Pere de Xercavins, el 1396. També tenien el privilegi de poder gestionar els propis impostos o contribucions sota tutela reial.

L'església de Sant Pere cap al 1400. Al seu costat es reunia el consell.

El govern municipal o universitat estava format per una assemblea de prohoms (caps de casa de les masies) que s'anomenava consell general. El batlle s'escollia entre aquestes persones cada tres anys per Carnestoltes i els dos jurats cada any per Sant Esteve. Més tard, a finals del segle XV, es va crear la figura del sotsbatlle. El sistema electiu era la insaculació: es proposaven tres candidats per cada càrrec i es feia un sorteig entre els membres de la terna. Finalment, els càrrecs eren ratificats pel rei.

El consell es reunia al costat de l'església de Sant Pere o a l'interior en cas de mal temps, i es convocava per crida o tocs de campana.

A més de dicidir sobre aspectes importants de la comunitat, també tenia el consell facultats judicials (cal tenir en compte que a l'antic règim no havia separació de poders) i fins i tot havia una presó a l'actual carrer de Terrassa que va estar en funcionament fins al segle XIX.

La Sagrera de Rubí als segles XVI-XVII

Els impostos es cobraven en un cup prefixat d'acord amb les possessions de cada família, de manera que qui més tenia, més contribuïa al bé comú. A part, també estaven els ingressos procedents dels serveis arrendats a la sagrera (carnisseria, forn, etc.).

Amb el Decret de Nova Planta i la implantació dels ajuntaments, tot aquest sistema va canviar.


diumenge, 26 de novembre de 2017

Monuments commemoratius del Rubí del segle XXI

Pel casc urbà de la nostra ciutat podem contemplar, en algunes places especialment, monuments i estàtues dedicades tant a personalitats com a esdeveniments o altres temàtiques que poden tenir relació directa amb Rubí o bé fan referència a situacions o persones que de manera tangencial són expressió d'alguna característica de la població.

Aquesta vegada farem referència a les escultures i monuments commemoratius que es van realitzar al llarg del segle XXI, i deixarem de banda (potser per a alguna entrada futura del blog) elements com la popular estàtua de la plaça del Clavé, o la desapareguda font de la plaça de Catalunya (amb el nen i l'oca), o altres com la famosa i polèmica "Inèrcia", de les acaballes del segle passat. De fet, segons el catàleg de Monuments Commemoratius de Catalunya, elaborat per l'Institut d'Estudis Catalans, a Rubí en tenim 14.

Comencem pel simple monòlit de pedra que es va aixecar el 2001 a la plaça de l'11 de Setembre, amb uns versos del poeta Miquel Martí i Pol, als peus del qual es dipositaven les ofrenes florals de la Diada Nacional. Aquest monument fou substituït el 2010 per l'escultura Dempeus, de la rubinenca Pepa de Haro, amb els quatre tubs d'acer que es cargolen a la part superios i els mateixos versos de Martí al costat.

Dempeus, de Pepa de Haro. Font: Tot Rubí

El 2002, en un barri de recent creació situat al nord del casc urbà de Rubí, es va instal·lar el monument dedicat al nacionalista andalús Blas Infante, concretament a la plaça d'Andalusia. És obra de Xavier Cuenca i fou patrocinat pels supermercats Intermarché. Fa referència a la gran quantitat de persones, ara rubinenques, d'origen meridional que vingueren a la nostra vila als anys 60 i 70 del passat segle.

Monument a Blas Infante. Foto MMUC

El monument a Montserrat Roig, escriptora catalana feminista i esquerrana, es troba situat a la plaça dedicada a aquesta personalitat i té com a títol El mirall. L'hora violeta. Es tracta d'un llibre amb un fragment del llibre L'hora violeta, de l'autora a la qual es dedica l'escultura. Fou elaborada pel rubinenc Joan Calaf, sota el  disseny de Kiku Mistu.

El mirall. L'hora violeta. Foto Jordi Vilalta

El 2003 es va inaugurar Dansaire, amb motiu del Dia Internacional de la Dansa. Abans es situava davant de l'estació antiga i posteriorment es va traslladar a la seva ubicació actual, a la rambla del Ferrocarril. Feta de ferro, l'autora és Carmen Castillo, amb l'assessorament i el seguiment de Joan Calaf, i evoca la gran tradició que té la nostra ciutat respecte a la dansa tradicional catalana, el màxim exponent de la qual és el nostre Esbart Dansaire.

Dansaire. Foto MMUC

Del mateix anys és el monument dedicat a Rafael Alberti (el poeta andalús), a la plaça del mateix nom, obra dell tallers de l'escola EDRA amb la coordinació del nostre escultor Pep Borràs, de formigó i trencadís de ceràmica.

Monument a Rafael Alberti. Foto MMUC

En resum, diada de l'11 de Setembre, andalusisme, literatura feminista i d'esquerres i gust per la dansa són els valors que durant aquest segle XXI s'han vist reflectits en aquests monuments que podeu veure pels carrers i places de Rubí.

diumenge, 19 de novembre de 2017

Els minerals de Rubí i la pedrera Berta

Rubí, com en moltes altres coses, també és ric en minerals, especialment cristalls. En tenim una bona mostra al Museu, la major part d'ells recollits per Pere Bel.

Alguns d'ells es troben escampats per tot el terme; altres formen part de graves i sorres, i altres es poden recollir a can Calopa i a la zona de l'"Infern", és a dir, a la part sud del nostre terme. Per altra banda, hem de dir que, molt a prop de Rubí, al Papiol, tenim un jaciment mineralògic de primer ordre que és la pedrera Berta.

Pedrera Berta. Foto Jordi Vilalta

Escampats per tot el nostre territori podem trobar basanita, calcedònia, calcita, pirita, sílex (treballat pels nostres ancestres del Paleolític), argiles (de totes les classes) i quarsita. Formant part de graves i sorres podem identificar el feldespat i la mica.

Sílex trobat a Rubí. Foto J. A. Capell

Per altra banda, a la zona de l'Infern i Can Calopa, molt properes entre elles, apareixen la bauxita (que també sorgeix a Can Pi de Vilaroch i de la qual s'extreu l'alumini), el ferro (per tot el sud del terme municipal), el guix (per produir el ciment i del qual tenim uns antics forns prop de la masia de Can Calopa), la goethita, el lignit i la limonita (entre Can Calopa i Can Pi de Vilaroch).

Fragments de guix trobats a can Calopa. Foto J. A. Capell

A la part nord de Rubí, no tant rica en patrimoni mineralògic, es pot trobar calç.

I, ja fora del nostre terme municipal, no podem deixar d'esmentar, com hem dit al principi, la pedrera Berta, que ofereix un ampli ventall de cristalls i minerals diversos: antimoni, argent, blenda, florita, granit (aquests dos tambe al proper Ca n'Ubach), galena (d'aquest mineral es fabricaven aparells de ràdio al segle passat), atzurita (sulfat de coure, tant necessari en la viticultura), baritina, cerussita,
diorita (de gran duresa) i malaquita.

Fragment de cerussita de la pedrera Berta. Foto Pere Bel

Així doncs, podem comptar, entre el nostre terme, especialment a la part sud, i la propera pedrera Berta, al Papiol, amb un gran patrimoni mineralògic digne d'estudi.