dissabte, 21 d’abril de 2018

Fonts d'aigües curatives al Rubí d'abans

En èpoques dels nostres rebesavis, la medecina, com és obvi, no havia assolit el nivell que presenta a l'actualitat per guarir les nostres malalties. Es feia ús d'elements com herbes remeieres, oracions, certs menjars recomenats pels metges de poble, i, especialment, de l'aigua de determinades fonts.

A Rubí, poble que comptava a principis del segle passat amb més de 30 fonts disseminades pel seu territorri, teníem la font del Bullidor, la font del Felip i tres dolls més d'aigües ferruginoses.

Pel que fa a la del Bullidor, situada on ara es troba la cruïlla entre el passeig del mateix nom i el carrer del Doctor Gimbernat, cal dir que beure d'ella era bo per als dolors de fetge, de ronyons i per alleugerir la respiració. El metge rubinenc Maximí Fornés elaborava amb la seva aigua, barrejada amb una mica de vinagre i una gota d'oli, una beguda que guaria, o mitigava al menys, certes malalties (segons ens explica Marga Ortiz en el seu article sobre les fonts de Rubí publicat a la revista L'Esquitx, núm. 2).

Font del Bullidor. Postal antiga.

La font del Felip s'ubicava a l'actual sortida de Rubí per anar a Molins de Rei, al costat esquerre de la riera, i, segons Josep Sapès, glopejar la seva aigua quan es rosegaven fulles de noguera a les 12 de la nit del dia de Sant Joan, era immillorable per al mal de dents. També, com apunta la Marga Ortiz, servia per la cura de malalties infantils de tipus psicològic: els infants que patien "enyorança" (paraula que potser indicaria depressió?) tiraven una pedreta a la font per alleugerir el seu estat.

La font del Felip

A Rubí teníem tres fonts d'aigües ferruginoses: la font del Ferro de Can Xercavins, la font del Ferro de Ca n'Oriol i la de Can Fatjó. D'aquestes només en resta encara la de Ca n'Oriol. Hem de dir, a tall de curiositat, que, com apunta en Sapés, les pedres on queia el raig d'aigua de la de Can Fatjó estaven tenyides d'un color vermellós a causa del rovell del ferro. Es considera que un aigua és ferruginosa quan té com a mínimn 1 mg de ferro per litre, i està indicada per a persones amb trastorns hepàtics, anèmies i reumatisme.

Postal antiga de la font de Ca n'Oriol


dissabte, 14 d’abril de 2018

La recerca dels noms de lloc de Rubí

Des de fa quasi 8 anys un grup de persones de Rubí que estimen el nostre territori i el patrimoni cultural de la ciutat està fent una gran labor de recerca de noms de lloc populars que, en moltes ocasions, han desaparegut o bé resten només en la memòria de la gent de més edat.

Aquests noms de lloc són els anomenats topònims, és a dir, les denominacions amb les quals, especialment a la primera meitat del segle passat, els pagesos, caçadors i homes de camp en general descrivien el territori on vivien i que trepitjaven: noms de camps o vinyes ("vinyes del castell", "vinya del Tarradelles", "camp del Mirot"...), camins ("camí del Segataire", "camí de la peça del Mates", "camí de la vinya del Vicenç Sec"...), boscos o agrupacions vegetals singulars ("bosc de la Mare", "bosc del Govern", "avellanosa del torrent de Can Roig"...), torrents ("torrent de Can Xercavins", "torrent de Cal Cairot", "torrent de la Pola-va-calenta"...), turonets i elevacions ("carena del mig", "pujada del Miret", "les muntanyes russes"...), fonts ("de la Magnèsia", "del Coco", "de la Garsa"...), etc, etc.

Les "muntanyes russes". Foto Jordi Vilalta

La idea inicial va ser de Pau Sànchez, del Centre Excursionista de Rubí, i fou molt ben acceptada, tant que de seguida es van posar en ferm a iniciar, a la tardor de 2010, la tasca de recerca oral. Aquest grup de persones, que formaven part d'entitats com el Centre d'Estudis i Protecció de la Natura, el Centre Excursionista, el Grup de Col·laboradors del Museu, el Grup Fotogràfic El Gra i el CRAC, van iniciar les entrevistes amb persones grans de Rubí. Es van adonar, com explica Rubí d'Arrel a la revista L'Esquitx, núm. 1, que a mapes com el de l'Institut Cartogràfic de Catalunya o d'altres institucions només apareixien noms de masies, torrents i denominacions lligades a grans propietats (i algunes defectuoses), mentre que els petits noms de lloc que conservava la gent gran a la seva memòria no hi eren inclosos (la microtoponímia de boscos, camins, camps...); és per això que començaren a fer entrevistes a persones que havien viscut intensament al territori: pagesos, ramaders, pastors... però també a altres homes i dones de Rubí que, encara que no haguessin estat gent de camp, recordaven perfectament aquells llocs (per cert també hi ha topònims lligats al nucli de Rubí, com "el racó de les mentides", "el carrer de les pedres"...). El grup de recerca situava els noms de lloc sobre el mapa i també anaven sobre el terreny per identificar-los, acompanyats d'informants com Joan Raventós o Joan Lladó, entre d'altres). Aquestes persones grans recordaven perfectament moltes vegades els llocs o topònims que havien viscut a la seva jovenesa i infància i foren de suma importància per elaborar el mapa toponímic de l'entorn de Rubí.

Exemple de mapa de l'ICC amb topònims que calia corretgir.

La feina feta s'havia de donar a conèixer i així el 2011 es va fer una primera exposició al CRAC amb el resultat de les indagacions; més endavant també es va presentar al casal d'avis del carrer del Primer de Maig, i el 2016, quan la feina ja estava més avançada, Rubí d'Arrel va publicar a L'Esquitx (foto inferior) un resum de la investigació efectuada amb l'esment de molts topònims.



En un futur que esperem proper caldria, un cop acabada la feina, elaborar una publicació en forma de llibre amb tots els resultats, que constituïria sense cap mena de dubtes una font d'informació i un document sumament valuós del nostre patrimoni oral i cultural.


dissabte, 7 d’abril de 2018

El clima de Rubí

Ara que ve la primavera i comencen a alterar-se els factors climatològics, presentarem unes línies sobre com és, en trets generals, la climatologia del nostre Rubí. Es tracta d'un clima mediterrani "de llibre", podríem dir, amb estius secs i calorosos i hiverns suaus, amb un màxim de precipitacions a la tardor.

Gràfic de les temperatures anuals a Rubí. Resaltem el mes més càlid, agost.

No obstant, com a tots els llocs, també presenta petits matissos. La influència marítima (estem a uns 25 km del mar aproximadament) fa que els estius no siguin tan tòrrids com a comarques més interiors, però sí més xafogosos a causa de la humitat. Els hiverns, com hem dit, no són excessivament freds llevat d'alguns dies. El mes amb temperatures més baixes és el gener (mitjana de 9,5º) i el més més càlid és l'agost (amb una mitjana de 25º). De fet, a l'estiu moltes màximes diàries superen els 30º i a la nit no es baixa quasi mai dels 15º.  La calor comença entre l'abril i el maig i de vegades es perllonga fins al novembre, especialment als últims anys, probablement com a conseqüència del cnavi climàtic i l'escalfament global. I una altra característica és el pas de vegades sobtat entre l'època freda a la càlida i a l'inrevès.

La gran humitat que regna a Rubí, a l'igual que passa a moltes zones properes al mar Mediterrani, fa que augmenti la sensació de fred a l'hivern i la de calor a l'estiu (és la famosa i molesta "xafogor"). Així mateix, també cal dir que als mesos més freds de vegades apareix la boira sobre la riera de Rubí i els torrents.

Règim pluviomètric anual. El mes d'octubre (resaltat) és el més plujós.

Pel que fa a precipitacions, la mitjana anual, en els últims anys, és de 604 mm, amb un règim de pluges irregular al llarg de l'any, fenomen típic del clima mediterrani. Les màximes de pluviositat es registren a la tardor (l'octubre té una mitjana de 96 mm als últims 20 anys) i, una mica menys, a la primavera (especialment el març, amb 56 mm). El més més sec és el juliol, amb només 25 mm de mitjana. Les tempestes més fortes es produeixen a finals d'estiu i de vegades, com és ben sabut per la tragèdia de 1962, han provocat fortes inundacions.

Un aspecte de la rierada del 1962 a Rubí.

La neu és escassa (un dia a l'any com a mitjana) i generalment no agafa. Curiosament, moltes precipitacions de neu s'han produït a finals de l'hivern, però no oblidem la gran nevada del 1962, que ta tenir lloc el mateix Nadal.

Rubí nevat. Foto CEPNA

Parlarem ara dels vents: Rubí, situat a la depressió prelitoral, està protegit per les elevacions que la rodegen; el massís de l'Obac i de la Mola fan que no entri gaire vent del nord. Normalment, les ràfegues d'aire procedeixen de l'oest o el nord-oest, que venen de l'Atlàntic i porten pluges, o bé del nord-est, que vénen acompanyades de fred sec. Algunes vegades també patim irrupcions de vents meridionals que transporten partícules de sorra del Sahara, que cauen en forma de pluja fangosa o bé queden en suspensió en l'aire i formen la calitja. Finalment, direm que són a les estacions de la primavera i la tardor quan es produeixen més vents.

diumenge, 1 d’abril de 2018

Les masies més antigues de Rubí

Aquesta vegada us oferirem una llista de les masies més antigues del terme de Rubí, ordenades per data. Ens situem als segles X, XI i XII, quan la nostra zona estava dominada pel règim feudal. Eren fonamentalment els senyors del castell, l'església de Sant Pere de Rubí i el monestir de Sant Cugat qui detentaven els dominis sobre els masos esparsos pel nostre territori, si bé algunes altres institucions com la catedral de Barcelona o fins i tot l'ermita del Papiol (parròquia de Santa Eulàlia de Mèrida en aquells temps) també hi tenien interessos.

Hem de dir, però que moltes d'elles, com Ca n'Oriol, la Bastida, can Rosés, can Sant Joan, can Xercavins, can Pi de Vilaroc, etc. ja havien existit com a vil·les romanes, si tenim en compte les troballes arqueològiques efectuades a les terres que les envolten o a la mateixa casa pairal.

La data més antiga d'època medieval correspon a Can Canyadell Vell, esmentat el 956 com a Cannedells, si bé en altres documents trobem el nom de Cannadel, Canatellum i Kannatellum. Actualment es troba enrunada i en molt mal estat.

Restes de Can Canyadell Vell. Foto Jordi Vilalta

També del segle X tenim el topònim més antic del que ara és la Torre de la Llebre: Libra, esmentat al cartulari del monestir de Sant Cugat del Vallès. Al segle XII ens apareix un cert Arnalli Guillelmi de Libra.

El Molí de la Bastida data almenys del 986 i era la domus o residència fortificada de Vilamilanys, prop de l'ermita. Pertanyia al monestir de Sant Cugat i posseïa un molí fariner. Com a vassalls del monestir, el 1172 ens apareix la família Bastida (encara que, curiosament, en provençal la paraula Bastida vol dir casa de camp).

El molí de la Bastida al segle passat.

Can Sant Joan té el seu document més antic el 1064 i era el mas Fontanelles, que formava part de la parròquia de Santa Maria de Campanyà, però que pertanyia al monestir de Sant Cugat del Vallès.

Can Barceló, el 1104, surt esmentat al cartulari del monestir de Sant Cugat com Canalis i el 1121 com a Canalias. Era un alou del castell de Rubí (curiosament un alou en principi era una propietat que era lliure de servituds feudals, però a partir del segle XI, quan passaren a dependre d'altres senyors, continuaren mantenint l'antiga denominació).

Del 1132 data almenys el que ara és Can Carreras, però que en aquella època era el mas Vilanova. Amb el mateix nom surt esmentat el 1166. Era també alou del castell de Rubí.

Can Xercavins, que pren el seu nom del rierol que el segle X (concretament el 996 en tenim un document que així ho prova) es deia Exercavins, té el seu document més antic, no obstant, de l'any 1152, quan Guillem de Xercavins va signar el testament de Deosdat de Tamarit. Aquestes dades es poden comprovar al seu cartulari. Era un alou lliure, és a dir, un veritable alou, i a més tenia terres als termes de Sant Cugat i de Cerdanyola. El 1171 Guillem va designar hereu de les terres al seu fill primogènit Bernat. Aquesta nissaga s'ha mantingut en línia directa fins als nostres dies.

Can Xercavins al segle passat. Rubiidentitat.cat

De 1159 és la data més antiga de Can Rosés, esmentat com a mas Canals.

El 1160, Pere Roig és el primer membre conegut de la família que sempre ha regentat la masia de Can Roig fins als nostres dies. És un cas similar al de Can Xercavins, doncs. 

Can Roig al segle passat.

Cases Besses era l'antic nom de la masia de Ca n'Oriol, esmentat el 1161. Ramon de Vallvidrera i la seva muller Dolça varen fer donació de la meitat de les terres al monestir de Sant Cugat del Vallès. Sabem, però que les tres quartes parts eren del castell de Rubí, mentre que la quarta part pertanyia al monestir.

Ca n'Oriol

El 1164 és l'any més antic documentat de dues masies: Can Balasch (subjecte al castell de Rubí fins el 1383) i Can Pi de Vilaroc, que es deia en aquella època Villarab i era un alou depenent de la catedral de Barcelona. En aquest any 1164 Guillem de Vilaroc era vassall de la prepositura d'aquesta catedral. Altres terres de la masia eren del castell de Rubí, del monestir de Sant Cugat i de la parròquia de Santa Eulàlia de Mèrida (ermita de la Salut, actualment).

Can Pi De Vilaroc el 2010. Foto J. Vilalta

Can Cabanyes surt esmentat per primera vegada el 1172 com a mas de Montagut i pertanyia al monestir de Sant Cugat del Vallès.

El 1173 és l'any en què apareix documentat per primera vegada el desaparegut mas de Can Claverí (abans Can Serrallach) al cartulari de Sant Cugat com a mansum de Trui, potser perquè hi hauria un trull o molí d'oli. Aquest mas pertanyia directament al castell.

El desaparegut mas de Can Claverí

I, finalment, esmentarem Can Ramoneda, que el 1187 surt esmentada com mas Clapera (paraula que indica "munt de pedres").

La resta de masies apareixen documentades en segles posteriors, si bé aixó no vol dir que ja existissin en èpoques tan antigues com les que hem ressenyat en aquesta entrada.


diumenge, 25 de març de 2018

Els documents més antics on s'esmenta Rubí

Presentarem en aquesta entrada els documents escrits més antics on apareix la població de Rubí. Cal dir, abans de tot que l'estudiós Josep Serra i Rosselló esmentava l'any 986 com a data més antiga on surt esmentada la parròquia de Sant Pere de Rubí. Als anys 80 del segle passat, F. Margenat i el Grup de Col·laboradors del Museu, abans de la celebració del mil·lenari, ja van donar a conéixer un conjunt de documentació de la segona meitat del segle X on es podien veure les referències a l'església de Sant Pere i a la riera.

Document de 957

Es troba al cartulari del monestir de Sant Cugat del Vallès i es tracta d'una venda d'una terra de Remeser a Seniofret que està situada al comtat de Barcelona, concretament a Aqualonga (nom medieval de Valldoreix) i prop de RIO RUBIO, és a dir de la riera de Rubí, i també de Mischideles, que vol dir "mesquita" segons alguns estudiosos i que sembla que es pot identificar amb l'ermita de Sant Llorenç de Fontcalçada (al costat de la masia de Ca n'Ametller).

Aquesta referència no fa esment al nucli de població de Rubí, que en realitat seria només l'església i els masos dispersos pel territori, sinó a la riera. Per tant, no es considera com al document més antic, però cal ressenyar-lo per al seu interès.

Document de gener-febrer de 986

És un precepte del rei franc Lotari (els comtats catalans formaven part encara en aquella època de l'imperi carolingi) en què confirma al monestir de Sant Cugat del Vallès tots els seus bens després de la incursió d'Al Mansur del 985. Apareix el nom de CASTRO RIORUBEO" (és a dir, el castell de Rubí), el terme del qual limita amb el de Terrassa, Aqualonga i la riera (Rio Rubeo). Això ens demostra que en aquella època ja existia aquesta fortificació o castrum, que s'identifica amb tota seguretat amb les runes trobades el 1980 al costat de l'ermita de Sant Genís.

Documents del 986


Juny de 986

És una venda d'una terra situada a Aqualonga, al costat del terme de Sant Pere de Rubí, feta per Mir i Escolàstica, al bisbe Gotmar. És la referència més antiga de l'església parroquial, que és esmentada com SANCTI PETRI INRE RUBIO.

L'església de Sant Pere

Testament de Muç (986)

Finalment, també del 986, disposem d'un testament fet per un tal Mocionem, és a dir, Muç, on s'enumera les seves possessions, entre elles SANCTI PETRI DE RIALIA, és a dir, Sant Pere de la riera de Rubí.

No serà fins al segle XIII que Rubí apareixi com a Rubí.

diumenge, 18 de març de 2018

El Bullidor, una revista rubinenca de la Transició

Aquest dimecres té lloc a la Biblioteca Mestre Martí Tauler un debat sobre la Transició a Rubí, amb motiu de l'exposició que gira en torn a la revista satírica Por Favor, en la quel participaran el nostre company Jaume Parras, l'ex alcalde Miquel Llugany, l'exconseller Joan Manuel Tresserras i l'activista també rubinenc Miquel Castillo.

I és que la labor editorial de moltes revistes va tenir una tasca important per impulsar el canvi. Rubí no va ser una excepció. Des de 1949 havia estat el setmanari Rubricata l'òrgan informatiu únic que tenia la vila (si exceptuem alguna altra petita publicació com la revista Lea), portaveu de l'Ajuntament i, en el seus orígens, defensora dels principis del Movimiento (fins a l'abril de 1977 encara es podia llegir a la seva capçalera: Red catalana de prensa de FET y de las JONS. Però el gener de 1977,quan encara governava l'alcalde franquista Murillo, va aparéixer una nova revista que vindria a capgirar l'ambient: El Bullidor. De periodicitat mensual, va ser creada per Víctor Cucurull, Antoni Gabarró, Jaume Marcet i Joan Manuel Tresserras. Sota els auspicis del famós periodista Xavier Vinader (1947 - 2015), expert en extrema dreta, terrorisme i crim organitzat i una de les ànimes de la mítica i recentment desapareguda Interviú, aquests quatre joves periodistes van muntar l'èmpresa El Bullidor, SA, que també tenia cura de la publicació terrassenca Al Vent, molt semblant a la rubinenca, per temàtica i tendència política i que era dirigida per Jaume Comellas, activista vinculat a Esquerra Republicana. La nova revista rubinenca aplegà tota una intel·lectualitat disconforme amb la situació de l'època i que advocava per un canvi: parlem, amés dels ja esmentats, de Francesc Alujas, un jove Vicenç Rabadan, Albert Chillón... Totes aquestes plumes, en un to ideològic esquerrà i catalanista, escrivien articles on informaven i analitzaven la intensa activitat sindical, cultural i política de la població i on es denunciaven les activitats de l'Ajuntament encara franquista. Es tractaven problemes de Rubí com la manca de places escolars i la mala qualitat dels centres educatius existents, per no parlar de les deficiències a les urbanitzacions, entre altres temes, tot en un to satíric i sarcàstic la majoria de vegades.


La revista era d'informació general, però també presentava unes planes de còmic molt àcides en què es criticava fortament la situació en què es trobava Rubí, com la que oferim aquí sota.


El Bullidor, anomenat d'aquesta manera en honor de la famosa font desapareguda amb la rierada del 1962 va tenir una vida curta, ja que va deixar de publicar-se el març de 1978, abans encara de les primeres eleccions democràtiques municipals. De fet, va ser el flagel de l'alcaldia encapçalada per Manuel Murillo. Es definia així mateix com "la força alliberadora dels mitjans de comunicació". Cal tenir en compte que, abans de l'aparició de les xarxes socials (a principis del segle present), la premsa i els pamflets eren la gran eina de denúncia social i política.

El Bulllidor també va editar un curiós llibre no fàcil de trobar avui en dia: Què saps de Rubí: Dansa de fats malèfics, dirigit per Xavier Vinader i amb la col·laboració de F. Alujas, V. Cucurull, J. M. Tresserras i J. Marcet.

Més endavant, va sorgir a la llum pública una nova revista mensual a Rubí: Endavant, editada entre 1979 i 1982 i amb un consell de redacció encapçalat per l'escriptor i periodista rubinenc Josep Ferrer Domingo. La publicació, que curiosament tenia el mateix nom que la que a principis de segle edità un grup de persones vinculades a la parróquia de Sant Pere, de caire conservador, prengué el relleu de la denúncia dels problemes de la ciutat i de la informació crítica de l'evolució política i on es donaven veus a tota mena de sectors socials i culturals.


PD: agraeixo la informació i suggeriments aportats per l'historiador rubinenc Jaume Parras, màxim expert en la Transició a Rubí.

diumenge, 11 de març de 2018

Estudis sobre el món de la dona a Rubí

Com a commemoració del Dia Internacional de la Dona Treballadora (amb una mica de retard per causes de tipus informàtic), presentarem el que ha estat a la producció historiogràfica de Rubí el tractament específic del món de la dona.

Malauradament només disposem de dos estudis on s'ha tractat el que avui s'anomena, potser de manera una mica esnobista (tot s'ha de dir) la "historiografia de gènere", és a dir la que analitza el paper de les dones en la construcció de l'esdevenir humà. Aquests dos llibres, tots editats pel Servei de la Dona de l'Ajuntament de Rubí, són "Les dones i la rierada" (2006) i "Dones i indústria tèxtil" (2017).


Abans de parlar una mica de cadascun d'ells, hauríem de dir que el món de la dona no ha tingut un ressó important en la bibliografia local i que, a part de les dues obres esmentades, sempre s'ha analitzat de manera colateral els diversos treballs historiogràfics. Tampoc s'ha publicat cap biografia de cap personatge femení destacat, si bé podem comptar amb alguns articles apareguts en diversos llocs, dedicats a dones destacades (com el del mestre Rusiñol dedicat a Mercé Plantada a la XXXII Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos, de 1986, per exemple).

Així doncs, en el llibre Homes del Rubí d'ahir, publicat el 1984 pel Casal d'Avis de Rubí, i tal com ens avança el seu títol, no hi ha cap dona en la llista dels prohoms més destacats en temes culturals i socials de l'aleshores vila.

I si avancem al 2001, al volum Rubinencs del segle XX, editat pel Grup Fotogràfic El Gra, ja podem veure un petit grapat de fèmines actives en diversos camps, al costat d'una immensa majoria masculina. No obstant, com podeu veure, al títol del llibre no es reflecteix aquesta incipient diversitat de gènere.

Veiem ara, doncs, amb una mica més de detall les dues obres específicament dedicades al món de la dona en dos aspectes ben diferents: l'impacte de la rierada i el treball a la indústria tèxtil. Com hem dit, els dos són de producció municipal i es basen en una sèrie d'entrevistes a un conjunt de persones de sexe femení.

El volum Les dones i la rierada està consagrat a les experiències viscudes per 44 dones entre 45 i 82 anys, resultat d'un treball d'Anabel Moya (Universitat Autònoma de Barcelona) que havia estat iniciat el 2004. S'hi destaca en gran paper que van tenir aquestes rubinenques en la gestió de l'ajuda humanitària i la seva lectura deixa una immensa petjada emocional en el lector.

El 2017 va aparèixer Dones i indústria tèxtil, a càrrec de Núria Julià i Eduard Puigventós. Les entrevistes, aquesta vegada, foren efectuades a diverses dones que havien exercit de treballadores tèxtils en diverses fàbriques de la població. Com a resultat d'aquestes converses, podem copsar les diverses tasques que feien homes i dones dins l'entramat industrial d'aquest sector, així com les relacions amb els propietaris i les altres companyes, entre molts altres temes. Entre les dones entrevistades no hi ha només assalariades, sinó que també apareixen petites empresàries que van muntar el seu taller.


Així doncs, encara resta molt camí per fer per tenir una visió molt més àmplia del que ha estat el paper de les dones en la construcció del nostre esdevenir. Esperem que en un futur, mercès a la col·laboració entre Ajuntament i entitats, es pugui escriure i publicar més sobre el que avui en dia és anomenada la "historiografia de gènere".