diumenge, 19 de novembre de 2017

Els minerals de Rubí i la pedrera Berta

Rubí, com en moltes altres coses, també és ric en minerals, especialment cristalls. En tenim una bona mostra al Museu, la major part d'ells recollits per Pere Bel.

Alguns d'ells es troben escampats per tot el terme; altres formen part de graves i sorres, i altres es poden recollir a can Calopa i a la zona de l'"Infern", és a dir, a la part sud del nostre terme. Per altra banda, hem de dir que, molt a prop de Rubí, al Papiol, tenim un jaciment mineralògic de primer ordre que és la pedrera Berta.

Pedrera Berta. Foto Jordi Vilalta

Escampats per tot el nostre territori podem trobar basanita, calcedònia, calcita, pirita, sílex (treballat pels nostres ancestres del Paleolític), argiles (de totes les classes) i quarsita. Formant part de graves i sorres podem identificar el feldespat i la mica.

Sílex trobat a Rubí. Foto J. A. Capell

Per altra banda, a la zona de l'Infern i Can Calopa, molt properes entre elles, apareixen la bauxita (que també sorgeix a Can Pi de Vilaroch i de la qual s'extreu l'alumini), el ferro (per tot el sud del terme municipal), el guix (per produir el ciment i del qual tenim uns antics forns prop de la masia de Can Calopa), la goethita, el lignit i la limonita (entre Can Calopa i Can Pi de Vilaroch).

Fragments de guix trobats a can Calopa. Foto J. A. Capell

A la part nord de Rubí, no tant rica en patrimoni mineralògic, es pot trobar calç.

I, ja fora del nostre terme municipal, no podem deixar d'esmentar, com hem dit al principi, la pedrera Berta, que ofereix un ampli ventall de cristalls i minerals diversos: antimoni, argent, blenda, florita, granit (aquests dos tambe al proper Ca n'Ubach), galena (d'aquest mineral es fabricaven aparells de ràdio al segle passat), atzurita (sulfat de coure, tant necessari en la viticultura), baritina, cerussita,
diorita (de gran duresa) i malaquita.

Fragment de cerussita de la pedrera Berta. Foto Pere Bel

Així doncs, podem comptar, entre el nostre terme, especialment a la part sud, i la propera pedrera Berta, al Papiol, amb un gran patrimoni mineralògic digne d'estudi.

diumenge, 12 de novembre de 2017

Els primers maristes a Rubí

El proper dilluns el Museu Etnogràfic Vallhonrat acullirà l'exposició dedicada als 200 anys dels Maristes. A Rubí, tal com llegim al llibre d'Eduard Puigventós Els Germans Maristes a Rubí, editat en ocasió dels 50 anys dels moderns col·legis d'aquesta congregació, la presència marista es remunta al 1889.

Parlarem, doncs en aquesta entrada, basant-nos en l'estudi d'en Puigventós, de la primera etapa marista a Rubí, que abraça el període comprès entre el 1889 i el 1916. En aquells temps a la nostra població, a més de les escoles nacionals, només estaven les protestants i la recentment creada de la parròquia. Eren anys de creixement urbà i feiem falta més infrastructures educatives.

Per altra banda, a França, amb les lleis de secularització del segle XIX, moltes ordes catòliques dedicades a l'ensenyament havien estat expulsades; alguns dels seus membres trobaren refugi al nostre país.

El mossèn de la parròquia de Sant Pere de Rubí, Josep Baltà, tenia la intenció de revitalitzar l'escola parroquial i d'aquesta manera va oferir la seva gestió als germans Maristes, a través del bisbat. Atesa la manca de recursos econòmics de la parròquia, es pensa que va rebre una donació, que, segons algunes fonts, procedia de la senyora Dorotea de Chopitea, dona adinerada que va finançar moltes obres i centres catòlics arreu de Catalunya. Una altra tesi diu que podria ser un llegat d'un rubinenc que havia fet fortuna a Amèrica, i que incloïa també el local on s'instal·larien les escoles (actualment ocupat per l'Escola Montserrat), construït entre 1875 i 1885.

L'edifici dels germans Maristes a principis del segle XX

En tot cas mossèn Baltà va establir un conveni amb el superior general dels Maristes amb tota una sèrie de clàusules, com, per exemple, que el mobiliari i l'allotjament dels germans anirien a càrrec de la parròquia de Sant Pere. El 1889, doncs, arribaren els primers maristes, dos francesos (el germà Basilisse i el germà Joevin) i un català (el germà Timoteu); el primer de setembre d'aquell any es varen inaugurar les instal·lacions que estarien destinades a l'ensenyament només per a nens (com fins fa pocs anys sempre han practicat els maristes a Rubí). També cal dir que els germans maristes duien una curiosa indumentària que causava estranyesa a la població local: sotana amb cordó de borles a la francesa, un pitet blanc...

Alumnes dels Maristes de Rubí el 1897 amb el director del col·legi. 

El primer director del centre va ser el germà Basilisse, al qual succeí el germà Joevin i el germà Roman; amb el director Pedro de l'Èglise es va ampliar el col·legi i va augmentar també l'afluència d'alumnat. L'últim director va ser-ne Eloi Tremoleda.

Una sèrie de dificultats econòmiques van fer que el 1916 els germans maristes deixessin Rubí. Precisament aquell any va veure néixer les escoles Ribas, amb les quals, per la seva qualitat educativa i instal·lacions, no varen poder competir.

Mossèn Guardiet, arribat a Rubí aquell mateix any, inauguraria al mateix edifici que havien ocupat els maristes, uns anys més tard, al 1919, l'Escola Montserrat, encara activa als nostres dies. Fins i tot va oferir als germans que l'havien regentat entre 1889 i 1916 que hi tornessin, cosa que van rebutjar.

Els maristes tornarien a fer presència a Rubí el 1967, cinquanta anys més tard...

Recomanem la lectura del llibre Els Germans Maristes a Rubí, de l'Eduard Puigventós, per saber-ne més detalls.

dilluns, 6 de novembre de 2017

L'edat del bronze a Rubí

Entre el 1800 i el 600 aC, aproximadament, es va desenvolupar l'edat del bronze al nostre país, de la qual tenim poques restes al terme de Rubí. El bronze és un aliatge de coure i estany, que s'elaborava en forns.

Hem de destacar a la nostra població la troballa d'uns ossos humans al carrer de Sabadell, datats entre el 1500 i el 1000 aC, acompanyats de restes d'ovella i de cabra, així com de petits rosegadors. També s'hi va trobar petits trossos de ceràmica feta a mà decorada amb cordons i impressions digitals.

A Can Xercavins es va trobar a principis del segle passat, i fora de context estratigràfic (per la qual cosa es fa difícil la seva datació), una destral de vores realçades ara malauradament desapareguda, entre altres materials.

Materials trobats a Can Xercavins (dibuix de P. Bel)

Cap a l'any 1000 aC aproximadament la zona de la península hispànica al nord del riu Ebre va rebre la immigració de pobles procedents del centre d'Europa que varen aportar nous sistemes ideològics, com el ritual de la incineració dels difunts. Les cendres es dipositaven en urnes que després es col·locaven en petites fosses circulars i d'aquí que a aquesta cultura se l'anomeni "cultura dels camps d'urnes" o "urnenfelder" (en alemany). Aquestes gents es varen fusionar amb els indígenes i varen portar a terme una gran colonització agrícola de la plana del Vallès: s'organitzaren en llogarrets i per això s'ha trobat a la nostra comarca molts establiments d'aquesta època a l'aire lliure, així com necròpolis.

Jaciment de camps d'urnes de Can Missert

A Rubí hem de ressenyar, dels finals d'aquesta època, la troballa l'any 1973 de l'anomenada sitja 89 de Can Fatjó, al carrer del Brillant, efectuada per Francesc Margenat, i que es va datar del segle VII aC, en una època de transició de l'edat del bronze a la del ferro: es tracta de tres grans urnes de ceràmica feta a mà amb decoració de cordons aplicats, una tasseta d'una sola nansa, un vas de provisions de cos globular amb decoracions de garlandes i una urna bitroncocònica amb carena arrodonida i sense vora.

Restes ceràmiques de l'edat del bronze trobades a Can Fatjó



dijous, 2 de novembre de 2017

La incorporació a files dels rubinencs als inicis de la guerra civil

Als pocs dies d'esclatar la guerra civil, el 23 de juliol de 1936, el Comitè de Milícies Antifeixistes, que era l'òrgan que de facto controlava la vida política de Catalunya en aquells temps, va fer una crida de voluntaris per anar a lluitar al front contra les tropes sublevades. Els primers rubinencs qye es varen allistar pertanyien a les Juventuts Llibertàries, que formaren una columna a les ordres de l'anarquista Buenaventura Durruti i d'Antonio Ortiz. Varen anar, en primer lloc, al front d'Aragó, però després es traslladaren al de Madrid, a fi de defensar la capital de la República, per tornar després a terres aragoneses.

Milicians rubinencs del 1936 ("la colla dels barbuts"). Foto família Tutusaus

El dia 24 de juliol integrants del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) i alguns d'Esquerra Republicana marxaren cap a la part d'Osca sota el comandament del rubinenc Josep Rovira, que pertanyia al POUM, formació política d'inspiració trotskista. En aquest front es produïren els primers morts i ferits de la nostra vila. El dia 25 sortí la columna del PSUC, i a l'agost, la d'ERC i Estat Català.

Pep Rovira

El 4 d'agost, el Comitè de Milícies va cridar a files els mossos pertanyents a les lleves del 34 i del 36. A finals de setembre ja hi havia 100 milicians de Rubí al front d'Aragó.

Milicians al front d'Aragó, 1936. Foto Josep Subirà.

Un cop dissolt el Comitè de Milícies i assumir la Conselleria de Defensa de la Generalitat el comandament militar, aquesta va mobilitzar el 24 d'octubre els nois que pertanyien a les lleves del 32 i el 33. Aquesta vegada ja no eren voluntaris, sinó que la incoporació a files era obligatòria.

Soldats rubinencs de l'Exèrcit Popular a Tarragona. Foto Francesc Canals

El 10 de febrer de 1937 es va crear l'Exèrcit Popular i moltes forces de milicians passaren a formar part de la Divisió 26. La primera lleva, la del 37, va sortir al front a finals d'agost d'aquell any i es va dirigir al centre d'Espanya; d'aquests, els destinats a infanteria intervingueren a la batalla de Terol.

Finalment, la famosa "lleva del biberó", la del 1941, es va mobilitzar l'abril de 1938.


dissabte, 28 d’octubre de 2017

Quan els vins de Rubí rebien premis

Aquest cap de setmana tenim al Celler Cooperatiu la Fira del Vi, on es podran fer tasts de vins de diverses procedències.

No obstant, hem de dir que a Rubí, a finals del segle XIX, els seus vins eren de gran qualitat i reconeguts dins i fora de Catalunya.

I és que el segle XIX fou l'època de màxima expansió de la viticultura a la nostra població. Abans que la pesta fil·loxèrica, després de fer els seus estralls a la veïna França, acabés amb aquesta hegemonia del cep sobre tots els altres conreus, tenim constància de premis rebuts per vins de Rubí i que entraren al comerç francès en aquells anys.

És el cas dels que s'elaboraven a les terres de Can Ramoneda. Joan Ramoneda Vila, "propietario. cosechero y elaborador de vinos tintos y blancos para la exportación y para mesa muy celebrados por los que visitan la ermita de San Mus", va rebre una medalla de bronze a l'Exposició Nacional de Madrid el 1887 i la medalla d'or a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888.

Diploma obtingut pel vi de Can Ramoneda a l'Exposició del 1888.

És el cas també del vi que es produïa a Can Rosés, a càrrec de Sebastià Ferrer, que va rebre la medalla d'or a l'Exposició de Barcelona del 1888.

Els de Can Serrafossà (Josep Borrel) foren premiats amb la medalla de plata a la mateixa Exposició. a l'igual que els de Can Pi de Vilaroch (Domènech Margenat) i els de Can Xercavins (Pere Ambrós).

Masia de Can Pi de Vilaroch, que era productora de vins

Es feien anuncis per donar a conéixer els vins de Rubí, i així tenim el que publicita els de Can Ramoneda, en castellà, català i francès, ja que, com hem dit, va haver un temps en què els nostres vins també s'exportaven a terres gal·les quan van patir la fil·loxera.

Anunci dels vins de Can Ramoneda (arxiu L. Garcia)

Després dels atacs d'aquell maleït insecte, la viticultura va anar decaient a les nostres terres. Però d'això ja n'hem parlat en alguna altra ocasió.

La informació ha estat extreta del llibre La vinya a Rubí. Un passeig per la història, de Núria Julià.

dijous, 19 d’octubre de 2017

El castell i els seus serveis feudals

L'activitat comercial a Rubí, en els temps de l'edat mitjana i fins a finals del segle XIV estava subjecta a les estructures que marcava el sistema feudal. Al que ara és el terme municipal les terres eren repartides entre diversos senyors: el monestir de Sant Cugat, l'església de Sant Pere... però sobre tot era el castell el que ostentava la seva jurisdicció sobre la major part del territori.

El castell a principis del segle passat.

Els senyors feudals, a fi de mantenir els seus batlles i veguers que es feien càrrec de les diverses fortaleses, rebien els delmes en espècie dels pagesos sotmesos a la seva servitud. El castell de Rubí, establert des del s. XIII en el seu lloc actual (abans era situat al costat de l'ermita de Sant Genís) comptava amb un graner, un paller, un celler i un rebost d'aliments per a la família del batlle feudal que cuidava de mantenir la fortalesa. Una part d'aquests productes, com és obvi, era dirigit al senyor feudal: els Claramunt, Ponç de Cervera, Guillem Guàrdia al segle XIII, o els Torrelles al XIV, que no solien viure al castell.

Pintures del castell de l'època dels Torrelles.

Un dels mètodes més habituals per adquirir els productes era la barata, que era senzillament canviar uns béns per uns altres. El castell feia servir el seu propi joc de mesures per grans, líquids i pesos (segons ens explica Pere Bel en un article publicat al Butlletí del GCMR núm. 51, 2007) i oferia serveis bàsics com la ferreria (els agricultors usaven força animal per llaurar els camps) i el molí fariner (per fer pa, aliment bàsic). A la Sagrera, al costat de l'església de Sant Pere, hi havia la fleca del senyor del castell i és molt probable que també s'hi ubiqués una carnisseria.

Església de Sant Pere i el seu entorn cap al 1400. Dibuix de Pere Bel.

L'administració dels territoris del castell i dels serveis feudals la portava el batlle, que, com hem dit abans, residia a la fortalesa amb la seva família.

El 1383 els pagesos de Rubí es van alliberar del domini del feudalisme comprant la seva llibertat per 3.500 sous de Barcelona... En parlarem en una altra entrada.

dilluns, 16 d’octubre de 2017

100 anys de l'Aplec de Tardor a Sant Muç

Passat diumenge es va celebrar l'Aplec de Tardor o del Roser a l'ermita de Sant Muç, coincidint amb el seu centenari.


Fou el Dr. Josep Guardiet, el 1917, qui va impulsar la creació d'un aplec d'aquestes característiques, dedicat al Roser. Es tractava de fer alguna activitat de cara al tercer diumenge del mes d'octubre (mes dedicat al Roser) on s'ajuntés la religiositat popular amb la celebració festiva. En aquella època ja s'havia deixat de fer la festa dels Xatos i només tenia lloc l'aplec de Primavera o de Pasqua Florida a l'esglesiola dedicada a Sant Muç.

Ermita de Sant Muç a principis del segle passat

Des d'octubre de 1917 fins als nostres dies sempre s'ha celebrat aquesta festa, llevat dels temps de la guerra civil. Se sap que a la primera meitat del segle XX era sumament popular, de tal manera que venien persones de localitats com Terrassa, Sabadell o fins i tot Barcelona a participar en l'esdeveniment, que no només comptava amb els actes estrictament religiosos sinó que altres entitats com l'Esbart Dansaire, per cert, també obra de Guardiet, amenitzaven la festivitat amb els seus balls.

Eduard Puigventós, en el seu llibre Festa dels Xatos, ens explica que el 1929, fins i tot, va haver un intent de recuperar l'antiga festa dels Xatos, per obra dels fills i nèts dels qui havien pel·legrinat a l'ermita dins el marc d'aquella romeria. Però tot va quedar en una petita celebració que no tingué continuïtat.

Després de la guerra, l'Aplec de Tardor va ser organitzat per la parròquia de Sant Pere i pel Foment de la Sardana, i l'estructura era molt més senzilla que la que tenien els celebrats abans del conflicte civil: un ofici al matí, la processó des de la masia de Can Ramoneda i les sardanes a la tarda.

Celebrant l'Aplec de Tardor. Foto Tot Rubí

S'ha mantingut, però, la festa fins als nostres dies, i aquest any, amb la col·laboració de diverses entitats ciutadanes, a més de les tradicionals, s'ha donat una bona empemta a aquesta manifestació de la nostra cultura popular.