dilluns, 14 de maig de 2018

Miquel Rufé, polític i erudit local

Si bé fa uns dies vam parlar de Pere Aguilera i Garriga, lluitador del catalanisme social i alcalde de Rubí a la II República, ara oferirem unes pinzellades sobre la figura d'un altre rubinenc destacat que també fou batlle de la vila, però en un context força diferent, i que a més fou un eminent erudit local. Ens referim a Miquel Rufé i Majó.


Va néixer al mateix Rubí el 1921, a la casa pairal dels Rufé, que poc després seria l'actual casa de la Vila. De família catòlica i conservadora, en època franquista, en època de l'alcalde Josep Fortino, seria nomenat cap de la Falange local (1949-1962) i delegat local de la CNS (Central Nacional Sindical) de 1949 a 1950. El 1955 fou designat segon tinent d'alcalde, i de 1958 a 1961, primer tinent d'alcalde, és a dir, era la mà dreta d'en Fortino. Amb ell i altres personalitats de la vila van fer diverses realitzacions: el setmanari Rubricata, el monument a Anselm Clavé, la inauguració de la Biblioteca Popular i el renovat Museu de Rubí, l'Escola Municipal de Música, la pista de la Cooperativa... A més, entre 1956 i 1962 també fou el representant de l'Ajuntament a la Fundació Museu-Biblioteca de Rubí (FMBR).

Rufé, quan era cap de Falange. Foto M. A. Jorba

Entre març i octubre de 1962 va dirigir la política municipal com a batlle de la població, però fou destituït (oficialment es va retirar voluntàriament) després de manifestar el seu suport als escoltes que ajudaren en les tasques que varen tenir lloc els dies després de la rierada quan un dirigent falangista de zona va donar l'ordre que tots havien d'anar amb la camisa blava. A partir d'aquell moment es dedicaria plenament a la cultura local. Va fundar el Cercle Filatèlic i Numismàtic i va ser secretari de la FNBR i conservador del Museu de Rubí entre 1969 i la seva mort.

Caricatura de Pere Jacas

Amb l'arribada de la democràcia, el 1979 Miquel Rufé va ser escollit president de la secció local d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC) i seria regidor de Convergència i Unió a l'Ajuntament de Rubí entre 1987 i 1991. Seguiria amb la seva passió per la història de la ciutat, testimoni de la qual és la seva participació activa en l'organització de la celebració del Mil·lenari el 1986, a més de la redacció de nombrosos articles a la premsa local i al Butlletí del GCMR-CER. I a més alguns llibres com Les masies de Rubí i la seva gent, així com Sant Pere de Rubí els darrers 200 anys. Finalment, cal dir que cada any escrivia una peculiar Nadala amb algun tema concret del patrimoni i la història de la població, especialment de tema religiós (póstumament es van publicar totes en un volum anomenat Brins d'històra. Les nadales de Miquel Rufé, editat per la FNBR).


Va morir el 2002 presa d'un atac de cor. Rubí va perdre un important erudit, però ens ha quedat la seva obra.

dilluns, 7 de maig de 2018

Qui va ser Pere Aguilera i Garriga?

La plaça on se situa l'edifici de l'Ajuntament rep des de 1992 el nom de Pere Aguilera i Garriga, "el Torrelleta", fill predilecte de la ciutat des de 1987. Qui va ser aquesta persona? Us oferim cinc cèntims sobre la seva vida, lligada estretament al moviment catalanista i social, així com a la història de Rubí del segle XX.

Pere Aguilera als anys 80. Foto Fons Marroyo

Pere Aguilera va néixer a la nostra població el 1901 i des de molt jove va treballar de pagès. Aquest lligam amb la terra va influenciar tota la seva trajectòria política posterior. Va participar ja el 1922 en la fundació de la Unió de Parcers de Rubí i l'any següent va ser un dels integrants de la comissió organitzadora del primer congrès de la Unió de Rabassaires de Catalunya (recordem que els rabassaires eren pagesos que conreaven terres de vinya que no eren seves a canvi d'una part de la collita, mentre visquessin dos terços dels ceps). El 1924 fundà i presidí la Unió de Rabassaires de Rubí. Mentres, jugava com a futbolista al Rubí i escrivia abundants articles per publicacions de tipus republicà i esquerrà.

Pere Aguilera, jugador del Rubí. Foto Roset

Va ser president del Centre Democràtic Republicà (CDR), el solar del qual encara es conserva a la plaça del Dr. Guardiet i  el 1931 entrà de regidor a l'Ajuntament representant aquesta entitat. Va ser amic del president Lluís Companys, amb el qual compartia la preocupació per la sort dels rabassaires i pagesos. El 1933, ja en plena etapa republicana, va formar part de la Comissió Arbitral del Partit Judicial de Terrassa com a representant de la Unió de Rabassaires.

L'antic local del Centre Democràtic Republicà.

El febrer del 1934 fou nomenat alcalde de Rubí pel CDR, integrat dins Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), però, a conseqüència de la seva participació als fets del 6 d'octubre d'aquell any (un conat secessionista català) i la proclamació de l'Estat Català des de la nostra població, va ser detingut i sotmès a un consell de guerra que finalment el va absoldre.

El 1936 va tornar a ser alcalde per Esquerra Republicana i l'any següent marxà a files. Va ser batlle de la vila per tercera vegada des d'octubre de 1937 fins a abril de 1938, però fou cessat a causa d'una coalició d'extrema esquerra formada per la CNT (anarcosindicalistes) i el PSUC (comunistes filosoviètics).

Després de la guerra va marxar a França, però desprès de pocs mesos va tornar, cosa que li costà la presó a causa de les seves activitats polítiques durant la República, i a més amb tres condemnes a mort, que foren commutades per presó i posterior desterrament fora de Rubí.

Un cop mort Franco, amb la vinguda de la democràcia municipal el 1979 va ser escollit regidor d'ERC, l'únic d'aquell partit en aquell primer consistori, fins el 1983.

Pere Aguilera un cop restablerta la democràcia. Foto Roset

Va morir el 1991 i l'any següent la plaça de la Vila seria anomenada de Pere Aguilera i Garriga en el seu honor.
 

dimecres, 2 de maig de 2018

El parc de Ca n'Oriol, pulmó de Rubí

Durant les últimes setmanes hem sentit parlar molt de la proposta relativa al parc de Ca n'Oriol. En aquesta entrada farem cinc cèntims del que va suposar al llarg de la història l'explotació de els terres que circumden la masia i que també formen part del barri actual.

Camí entre xipresos: "la petita Toscana". Foto Jordi Vilalta

No fa molt temps, el bosc, la masia, la font... eren llocs que atreien els habitants de Rubí i, per suposat, els ocupants de les noves cases que a poc a poc anirien constituïnt la barriada. Però ja en època romana aquestes terres on ara passegen famílies amb les seves mascotes i on es practica esport enmig de camps cultivats, pertanyien a una important vil·la romana excavada a principis del present segle, de la qual es conserven dos lacus o cups de vi (un al costat del bosc i un altre a l'Institut) i un tors d'una estàtua del déu Bacus ara conservada al Museu Municipal. També comptem al Museu de Rubí amb làpides i altars trobats a la zona.

Lacus al costat del bosc. Foto Jordi Vilalta

En època medieval aparegué la masia, que en aquells anys del segle XII era anomenada "cases Besses", i des del segle XIV passà a la família Oriol. Les terres eren propietat del castell i del monestir de Sant Cugat; al segle XVIII la masia i l'entorn van ser propietat dels Viver, fins el 1949, en què Montserrat Viver morí sense descendència. Des d'aleshores la casa ha estat orfenat, casa de colònies i centre escolar d'ESO i Batxillerat.

Un dels elements més atractius de l'immediat entorn de la masia és l'era del segle XIX.

Masia de Ca n'Oriol

A partir dels anys 60 aparegueren les primeres cases d'autoconstrucció, a peu de les rieres i del torrent de Ca n'Oriol, que anaren conformant el que ara és el barri, vertebrat pels carrers de la Pastora (el primer que es va asfaltar) i el de Lourdes.

Zona de Ca n'Oriol el 1965, amb les primeres cases en primer pla.

El parc de Ca n'Oriol actualment és el més gran de la ciutat i destaca sobre tot pel fet que mai ha patit cap intervenció antròpica rellevant, i és aquí on sempre ha residit el seu encant.

Una vista del parc. Al fons, el barri i Montserrat a l'horitzó. Foto Jordi Vilalta

No obstant, ressenyem aquí el fet de "la crisi del bosc", que va tenir lloc el 2002 i que ens relata Eduard Puigventós en el llibre "El barri de Ca n'Oriol" (2016). L'últim govern municipal d'Iniciativa per Catalunya (amb l'alcaldessa Núria Buenaventura) va plantejar una reforma i delimitació de l'espai amb la  urbanització de l'entorn del bosc i la intenció de construir un institut (aquest es va acabar fent, finalment). Això va topar amb l'oposició de nombrosos veïns, que van recollir 8.500 signatures per aturar el projecte entre març i juliol d'aquell any. Es va crear la plataforma "Que no se'ns mengin Ca n'Oriol": es varen organitzar manifestacions, tallades de trànsit (en auquella època encara no era considerat terrorisme), plantades davant l'Ajuntament... Fins i tot alguns pensionistes muntaren tendes de campanya per aturar l'entrada de les excavadores a l'estiu. Van ser moments de gran crispació que inclús donaren com a resultat algunes detencions. Era l'anomenada "Crisi del Bosc", que acabà el 2003 com  a resultat d'uns acords entre els veïns i la casa gran. D'aquesta lluita veïnal va sorgir una nova associació de veïns, la del Portal de Ca n'Oriol (que en els seus inicis es deia Districte 5-El Portal).

Bosc de Ca n'Oriol. Foto Jordi Vilalta

I aixi arribem al present any de 2018, en el qual l'alcaldessa Ana María Martínez va presentar un nou projecte d'adequació per fer-ne, en paraules seves "un espai de referència a nivell de comarca i segurament a nivell de país". No obstant, ha topat amb una forta oposició, ja que sembla que l'opinió pública no és partidària de fer grans canvis en aquest bonic entorn, i que l'únic que caldria és plantar més arbres i millorar-ne el manteniment i neteja. D'aquesta manera, al ple del 27 d'abril passat tots els regidors van recolzar una moció que censurava el projecte.

Imatge virtual del nou projecte. Font: elmon.cat

Esperem que el pulmó verd de Rubí, també curull d'història local, no es vegi afectat per la invasió de ciment i metall que avui en dia veiem en tantes places i espais.

dissabte, 28 d’abril de 2018

Com varen néixer els barris de Rubí

Als anys 50 a Rubí varen començar a aparéixer els primers blocs de pisos, situats, no a la perifèria, sinó al mateix casc urbà. El mateix 1950 el constructor Saumell va edificar els del carrer de Sant Cugat, que encara es conserven, als quals seguiren els d'en Fillol, al camí de Ca n'Oriol; els de Can Sedó, els de Pich Aguilera (Can Claverí), i finalment, ja entrats als 60, els del Pinar i els del 25 de Setembre.

El barri del Pinar, novembre de 2017. Foto de Jordi Vilalta.

És també a partir dels 50 que varen començar a aparéixer cases d'autoconstrucció aïllades a punts com l'actual Serreta, Ca n'Oriol o Can Fatjó, a més de les que també sorgiren al preexistent barri de l'Escardívol, desaparegut per la rierada.

Barri de l'Escardívol.

El fet és que, com ja hem comentat en entrades anteriors, fou en aquella dècada quan va començar la immigració massiva a la vila de persones procedents d'altres llocs de l'estat. Això donà peu a la construcció d'aquests habitatges, que, en un principi, no eren dotats de les infrastructures més bàsiques (quan començaren a edificar-se als afores) i  a més van ser un autèntic negoci per les immobiliàries locals. Abans de la rierada, totes les terres que ara ocupen els nostres barris perifèrics eren grans extensions cultivades de vinya, per la qual cosa sempre s'ha dit que aquella catàstrofe va marcar un punt d'inflexió en el desenvolupament urbanístic de la vila.

Cal dir que a principis dels 60 també va aparéixer el barri de Can Vallhonrat, que no estava constituït pels típics blocs de pisos, sinó per cases familiars. A més, va ser dels primers on es va instal·lar el clavegueram, els voravies, l'enllumenat públic...

Un aspecte del barri de Can Vallhonrat el 2009. Foto J. Vilalta

Les primeres urbanitzacions a la part més rural i boscosa de Rubí també sorgiren als anys 60, com és el cas de Castellnou. En aquest cas no eren blocs d'apartaments, sinó petites cases o "xalets".

No va ser fins a finals de la dècada dels 60 i principis dels 70 quan es produí la gran eclosió dels blocs de pisos a Rubí. Es construí, en diverses etapes, el "conjunt residencial" de Las Torres de Rubí, ja projectat des de feia anys i que comportà l'enderrocament de la masia de Can Cabanyes; aparegueren també els primers blocs a la zona de la Plana de Can Bertran, que convivien amb les velles cases modernistes, així com a la Serreta (els primers foren on ara es troba el bar Brasília), i d'aquesta manera, la perifèria de Rubí va anar transformant-se en una combinació de barris d'habitatges i polígons industrials.

Les Torres, vistes des de la Cova Solera, 2016. Foto Jordi Vilalta

És també als 70 quan aparegueren les primeres associacions de veïns, que tenien com a objectiu bàsic millorar les condicions de vida dels habitants d'aquelles petites aglomeracions recent nascudes. A partir dels anys 80, amb el nou ajuntament democràtic, i molt a poc a poc, es va anar treballant per implantar noves infrastructures a aquests barris.

Aquest és, doncs, un petit resum de com va crèixer la perifèria de Rubí entre els 60 i els 70.  Analitzar cadascun dels barris podria constituir una entrada per si mateixa.

dissabte, 21 d’abril de 2018

Fonts d'aigües curatives al Rubí d'abans

En èpoques dels nostres rebesavis, la medecina, com és obvi, no havia assolit el nivell que presenta a l'actualitat per guarir les nostres malalties. Es feia ús d'elements com herbes remeieres, oracions, certs menjars recomenats pels metges de poble, i, especialment, de l'aigua de determinades fonts.

A Rubí, poble que comptava a principis del segle passat amb més de 30 fonts disseminades pel seu territorri, teníem la font del Bullidor, la font del Felip i tres dolls més d'aigües ferruginoses.

Pel que fa a la del Bullidor, situada on ara es troba la cruïlla entre el passeig del mateix nom i el carrer del Doctor Gimbernat, cal dir que beure d'ella era bo per als dolors de fetge, de ronyons i per alleugerir la respiració. El metge rubinenc Maximí Fornés elaborava amb la seva aigua, barrejada amb una mica de vinagre i una gota d'oli, una beguda que guaria, o mitigava al menys, certes malalties (segons ens explica Marga Ortiz en el seu article sobre les fonts de Rubí publicat a la revista L'Esquitx, núm. 2).

Font del Bullidor. Postal antiga.

La font del Felip s'ubicava a l'actual sortida de Rubí per anar a Molins de Rei, al costat esquerre de la riera, i, segons Josep Sapès, glopejar la seva aigua quan es rosegaven fulles de noguera a les 12 de la nit del dia de Sant Joan, era immillorable per al mal de dents. També, com apunta la Marga Ortiz, servia per la cura de malalties infantils de tipus psicològic: els infants que patien "enyorança" (paraula que potser indicaria depressió?) tiraven una pedreta a la font per alleugerir el seu estat.

La font del Felip

A Rubí teníem tres fonts d'aigües ferruginoses: la font del Ferro de Can Xercavins, la font del Ferro de Ca n'Oriol i la de Can Fatjó. D'aquestes només en resta encara la de Ca n'Oriol. Hem de dir, a tall de curiositat, que, com apunta en Sapés, les pedres on queia el raig d'aigua de la de Can Fatjó estaven tenyides d'un color vermellós a causa del rovell del ferro. Es considera que un aigua és ferruginosa quan té com a mínimn 1 mg de ferro per litre, i està indicada per a persones amb trastorns hepàtics, anèmies i reumatisme.

Postal antiga de la font de Ca n'Oriol


dissabte, 14 d’abril de 2018

La recerca dels noms de lloc de Rubí

Des de fa quasi 8 anys un grup de persones de Rubí que estimen el nostre territori i el patrimoni cultural de la ciutat està fent una gran labor de recerca de noms de lloc populars que, en moltes ocasions, han desaparegut o bé resten només en la memòria de la gent de més edat.

Aquests noms de lloc són els anomenats topònims, és a dir, les denominacions amb les quals, especialment a la primera meitat del segle passat, els pagesos, caçadors i homes de camp en general descrivien el territori on vivien i que trepitjaven: noms de camps o vinyes ("vinyes del castell", "vinya del Tarradelles", "camp del Mirot"...), camins ("camí del Segataire", "camí de la peça del Mates", "camí de la vinya del Vicenç Sec"...), boscos o agrupacions vegetals singulars ("bosc de la Mare", "bosc del Govern", "avellanosa del torrent de Can Roig"...), torrents ("torrent de Can Xercavins", "torrent de Cal Cairot", "torrent de la Pola-va-calenta"...), turonets i elevacions ("carena del mig", "pujada del Miret", "les muntanyes russes"...), fonts ("de la Magnèsia", "del Coco", "de la Garsa"...), etc, etc.

Les "muntanyes russes". Foto Jordi Vilalta

La idea inicial va ser de Pau Sànchez, del Centre Excursionista de Rubí, i fou molt ben acceptada, tant que de seguida es van posar en ferm a iniciar, a la tardor de 2010, la tasca de recerca oral. Aquest grup de persones, que formaven part d'entitats com el Centre d'Estudis i Protecció de la Natura, el Centre Excursionista, el Grup de Col·laboradors del Museu, el Grup Fotogràfic El Gra i el CRAC, van iniciar les entrevistes amb persones grans de Rubí. Es van adonar, com explica Rubí d'Arrel a la revista L'Esquitx, núm. 1, que a mapes com el de l'Institut Cartogràfic de Catalunya o d'altres institucions només apareixien noms de masies, torrents i denominacions lligades a grans propietats (i algunes defectuoses), mentre que els petits noms de lloc que conservava la gent gran a la seva memòria no hi eren inclosos (la microtoponímia de boscos, camins, camps...); és per això que començaren a fer entrevistes a persones que havien viscut intensament al territori: pagesos, ramaders, pastors... però també a altres homes i dones de Rubí que, encara que no haguessin estat gent de camp, recordaven perfectament aquells llocs (per cert també hi ha topònims lligats al nucli de Rubí, com "el racó de les mentides", "el carrer de les pedres"...). El grup de recerca situava els noms de lloc sobre el mapa i també anaven sobre el terreny per identificar-los, acompanyats d'informants com Joan Raventós o Joan Lladó, entre d'altres). Aquestes persones grans recordaven perfectament moltes vegades els llocs o topònims que havien viscut a la seva jovenesa i infància i foren de suma importància per elaborar el mapa toponímic de l'entorn de Rubí.

Exemple de mapa de l'ICC amb topònims que calia corretgir.

La feina feta s'havia de donar a conèixer i així el 2011 es va fer una primera exposició al CRAC amb el resultat de les indagacions; més endavant també es va presentar al casal d'avis del carrer del Primer de Maig, i el 2016, quan la feina ja estava més avançada, Rubí d'Arrel va publicar a L'Esquitx (foto inferior) un resum de la investigació efectuada amb l'esment de molts topònims.



En un futur que esperem proper caldria, un cop acabada la feina, elaborar una publicació en forma de llibre amb tots els resultats, que constituïria sense cap mena de dubtes una font d'informació i un document sumament valuós del nostre patrimoni oral i cultural.


dissabte, 7 d’abril de 2018

El clima de Rubí

Ara que ve la primavera i comencen a alterar-se els factors climatològics, presentarem unes línies sobre com és, en trets generals, la climatologia del nostre Rubí. Es tracta d'un clima mediterrani "de llibre", podríem dir, amb estius secs i calorosos i hiverns suaus, amb un màxim de precipitacions a la tardor.

Gràfic de les temperatures anuals a Rubí. Resaltem el mes més càlid, agost.

No obstant, com a tots els llocs, també presenta petits matissos. La influència marítima (estem a uns 25 km del mar aproximadament) fa que els estius no siguin tan tòrrids com a comarques més interiors, però sí més xafogosos a causa de la humitat. Els hiverns, com hem dit, no són excessivament freds llevat d'alguns dies. El mes amb temperatures més baixes és el gener (mitjana de 9,5º) i el més més càlid és l'agost (amb una mitjana de 25º). De fet, a l'estiu moltes màximes diàries superen els 30º i a la nit no es baixa quasi mai dels 15º.  La calor comença entre l'abril i el maig i de vegades es perllonga fins al novembre, especialment als últims anys, probablement com a conseqüència del cnavi climàtic i l'escalfament global. I una altra característica és el pas de vegades sobtat entre l'època freda a la càlida i a l'inrevès.

La gran humitat que regna a Rubí, a l'igual que passa a moltes zones properes al mar Mediterrani, fa que augmenti la sensació de fred a l'hivern i la de calor a l'estiu (és la famosa i molesta "xafogor"). Així mateix, també cal dir que als mesos més freds de vegades apareix la boira sobre la riera de Rubí i els torrents.

Règim pluviomètric anual. El mes d'octubre (resaltat) és el més plujós.

Pel que fa a precipitacions, la mitjana anual, en els últims anys, és de 604 mm, amb un règim de pluges irregular al llarg de l'any, fenomen típic del clima mediterrani. Les màximes de pluviositat es registren a la tardor (l'octubre té una mitjana de 96 mm als últims 20 anys) i, una mica menys, a la primavera (especialment el març, amb 56 mm). El més més sec és el juliol, amb només 25 mm de mitjana. Les tempestes més fortes es produeixen a finals d'estiu i de vegades, com és ben sabut per la tragèdia de 1962, han provocat fortes inundacions.

Un aspecte de la rierada del 1962 a Rubí.

La neu és escassa (un dia a l'any com a mitjana) i generalment no agafa. Curiosament, moltes precipitacions de neu s'han produït a finals de l'hivern, però no oblidem la gran nevada del 1962, que ta tenir lloc el mateix Nadal.

Rubí nevat. Foto CEPNA

Parlarem ara dels vents: Rubí, situat a la depressió prelitoral, està protegit per les elevacions que la rodegen; el massís de l'Obac i de la Mola fan que no entri gaire vent del nord. Normalment, les ràfegues d'aire procedeixen de l'oest o el nord-oest, que venen de l'Atlàntic i porten pluges, o bé del nord-est, que vénen acompanyades de fred sec. Algunes vegades també patim irrupcions de vents meridionals que transporten partícules de sorra del Sahara, que cauen en forma de pluja fangosa o bé queden en suspensió en l'aire i formen la calitja. Finalment, direm que són a les estacions de la primavera i la tardor quan es produeixen més vents.